La selecció espanyola de futbol juga avui la final de l’Eurocopa contra Anglaterra. La fita –fa catorze anys que no guanya cap trofeu– ha causat un cert furor. Per les xarxes corren imatges d’una munió de joves al barri badaloní de Rocafonda, on va néixer el jove Lamine Yamal, embolicats amb banderes espanyoles. Molts batlles han plantat pantalles gegants en places de les viles que governen per seguir els partits. A València, la batllessa, María José Catalá, obrirà fins i tot el pavelló de la Fonteta. En unes altres ciutats, com ara Girona, el seguiment de la final ha originat discrepàncies: el batlle, Lluc Salellas, no habilitarà pantalles perquè “una cosa és mirar el partit de futbol i una altra és organitzar un esdeveniment que té una clara connotació d’allò que se’n diu nacionalisme banal, que és una projecció de força de l’estat en un territori que hauria de tenir unes seleccions pròpies”. L’onada d’aquest “nacionalisme banal” espanyol troba un Barça en baixa forma i la selecció catalana amb poca afluència als escassos partits que disputa. Se n’ha de preocupar, l’independentisme?

Posar-hi perspectiva

La sociòloga Cristina Sánchez Miret, professora a la Universitat de Girona, recomana de no magnificar-ho perquè, encara que sigui natural d’expressar un sentiment d’incomoditat, el dramatisme fa la bola més grossa. Un altre sociòleg, Ramon Usall, expert en història de l’esport i en la relació entre el futbol i la política, recomana de posar-hi perspectiva. Recorda una efemèride que ajuda a relativitzar: l’any 2010, la selecció espanyola va guanyar el Mundial l’11 de juliol. El dia abans hi havia hagut la manifestació multitudinària contra la sentència sobre l’estatut del Tribunal Constitucional espanyol, la primera espurna de les mobilitzacions del procés. “Aquella manifestació porta al carrer gairebé un milió de persones amb senyeres i estelades i marca un canvi en el discurs polític del catalanisme. I tot això passa amb vint-i-quatre hores de diferència”, recorda. 

A Manel Vidal, un dels creadors de La sotana, el pòdcast sobre futbol més reeixit del país, li sembla que “tots els moments d’èxits de la selecció espanyola –que no són tants i són sobretot recents– han generat un furor similar a Catalunya”. L’Eurocopa actual, diu, tan sols crida l’atenció a aquells que “havíem interioritzat que aquest furor ja no tornaria i per tant ens hi fixem més”, però ho considera més símptoma de la presa de consciència que no pas de cap declivi. “Crec que no recordem amb prou nitidesa com d’espanyolitzat estava tot fa vint anys, trenta o quaranta”, diu.

La importància del nacionalisme banal

Usall considera d’entrada que l’ús de la selecció espanyola per a emblanquir la dominació política ha estat una cosa recurrent d’ençà que es va fundar. La segona Eurocopa, que es va fer el 1964 a Madrid i Barcelona, fou impulsada per Francisco Franco per celebrar els vint-i-cinc anys de dictadura. Com Salellas, Usall també empra el terme “nacionalisme banal” per a descriure-ho. “És un dels mecanismes més importants a l’hora d’acabar generant adhesions de caràcter nacional, especialment en territoris on aquestes identitats estan en conflicte, com Catalunya”. Segons Usall, l’estat fa servir la simpatia futbolística per la selecció com una forma més d’espanyolització de territoris “on no té més maneres de generar identificació nacional”. Lluny d’un fenomen ingenu, diu que tant l’estat com el nacionalisme espanyol en són molt conscients, i “d’aquí la negativa tan taxativa a permetre que existeixin seleccions que representin les nacions catalana, basca i gallega”. 

El futbol té una gran capacitat de convocatòria. L’alegria triomfal que origina se sol viure i celebrar en grup, al carrer, i això fa molt més vistós el fenomen, però el nacionalisme banal no s’acaba en l’esport. En tots els espais de competició internacional, l’estat cerca de despertar un orgull de pertinença. Sánchez Miret compara els efectes de la selecció espanyola amb els del festival d’Eurovisió, que aquests anys ha renovat molt l’audiència. El festival va tenir enguany al País Valencià un 46,9% de quota de pantalla i, al Principat, un 45,6%. Sánchez Miret diu que per a ella encara és “tan sols un record del que feia el règim franquista” mitjançant el festival: a la darreria de la dictadura, l’any 1969, Madrid va acollir el certamen després de la victòria de Massiel l’any anterior. “Ni una cosa ni l’altra no són noves: l’estat sempre se n’ha aprofitat, de tot això”, diu. La diferència és que ara les xarxes socials faciliten un efecte de ràpida efervescència multitudinària en què no es percep tant que hi ha campanyes orquestrades.

Un projecte que guanya és llaminer

Vidal recorda “allò tan tòpic que la gent s’apunta a projectes guanyadors”. Una part gran de la població del país, diu, són independentistes passius, que no viuen la causa amb cap intensitat especial, i que “si ens hi tornem a posar seriosament serà fàcil que s’hi tornin a afegir”. En aquest sentit, Usall apunta que l’espanyolisme fa servir les victòries esportives conscientment: quan guanya la selecció, se n’articula una campanya de propaganda per tots els canals possibles perquè això permet d’associar l’espanyolitat banal amb un sentiment igualment banal de victòria. Això ho fa especialment llaminer per a la canalla i els adolescents. “Una bona trajectòria a l’Eurocopa permet presentar Espanya com un projecte guanyador. I, en general, és més fàcil que la gent jove s’apunti al cavall guanyador. Segurament no ens trobaríem en aquesta situació si Espanya hagués caigut en la primera fase”, explica Usall. Per al nacionalisme espanyol, diu, és estratègicament molt important a Catalunya, després del 2017, mirar de no ser tan sols l’expressió de la repressió o d’uns partits concrets, sinó tenir a veure amb alegries positives, en massa i més o menys transversals. 

Sánchez Miret ho emmarca en l’evolució política del país després del referèndum. Ella detecta que “hi ha una pujada del sentiment espanyol que en certs cercles s’ha posat de moda, sobretot perquè sembla que l’independentisme ha perdut”, i els projectes polítics que perden solen causar una certa distància, sobretot per a aquells que hi tenien dipositades moltes esperances. “Hi ha capes importants de la població que valoren molt el mainstream, la tendència general. Recordo quan jo mateixa anava a les manifestacions independentistes, durant el procés. A poc a poc, una part dels qui sempre m’hi trobava van deixar d’anar-hi. Hi ha gent que ara mira de fer-se simpàtica a l’enemic. És una cosa instintiva, una qüestió de supervivència bàsica”, reflexiona. L’independentisme, diu, corre el risc de creure’s la caricatura d’ell mateix que n’ha fet l’espanyolisme, i això n’afecta els membres menys polititzats. “Per a molts, poder-se alegrar que guanya la selecció espanyola és un gest neutral”, diu.

La paradoxa de l’extrema dreta i l’Espanya plural

La màscara de la trivialitat futbolística, per una altra banda, permet de mostrar un cert orgull de pertinença nacional a ciutadans que refusen –o que se n’avergonyeixen– el component assimilador del nacionalisme espanyol, més explícit quan s’expressa políticament. En aquest sentit, la contribució dels jugadors catalans o del Barça en les fites de la selecció espanyola, que Usall recorda que ja fou decisiva en les victòries de l’Eurocopa del 2008 i del Mundial del 2010, hi juga en part aquest paper. Últimament, s’hi ha afegit la presència més gran de jugadors racialitzats o de fills d’immigrants, que “poden generar una identificació entre una generació més jove, que veu com aquesta selecció potser s’apropa més a la realitat que quotidianament estan acostumats a veure”. “Això permet vendre la selecció com la imatge d’una Espanya diversa que l’extrema dreta repudia, però alhora permet d’assolir un dels objectius polítics essencials d’aquesta extrema dreta, que és el manteniment de la unitat d’Espanya i el reforç de l’ideal de pertànyer tots a una sola nació, la seva”, diu Usall. 

Aquesta contradicció s’observa en el cas del tàndem de Lamine Yamal, català, i Nico Williams, basc, que no poden triar de jugar amb les seleccions catalana i basca. Sánchez Miret mostra un punt de preocupació perquè això revela una certa debilitat del catalanisme, després del 2017, i amb la davallada en l’ús de la llengua, per a la integració dels immigrants. “L’immigrant té una capacitat exacerbada per intentar entendre i controlar quins són els elements clau de la societat nova, intenta entendre què és allò que el farà sobreviure millor en la societat on vol integrar-se. Si et diuen que ser català és una cosa molesta i subversiva i, en canvi, que ser espanyol és ben normal…”, diu. Segons Usall, en tot això “hi ha part de responsabilitat del catalanisme, potser d’haver col·locat tots els ous a la cistella de la construcció immediata d’un estat que ens permetés tenir aquests mecanismes de nacionalisme banal que els estats convencionals tenen”, en lloc de cultivar-los igualment, al marge del resultat del procés.

La deixadesa de funcions del Barça

La cara silenciosa de la crisi és que el Barça, en efecte, ha perdut múscul per a bastir una alternativa simbòlica. Sánchez Miret creu que “el Barça abans podia dir que era més que un club perquè havia fet políticament d’altaveu d’una manera de ser diferent de la que imposava el règim, i per això el règim el perjudicava”. Tanmateix, ara cal posar-ho en dubte, “perquè el Barça no tan sols està en decadència, sinó que en els grans esdeveniments catalans dels últims temps s’ha posat de perfil, perquè la força institucional s’ha anat aigualint i ara en resta la part del negoci”. Vidal no troba que el president actual del club, Joan Laporta, “estigui dirigint-se als joves amb una voluntat nacionalitzadora prou ferma”, i li sembla que el projecte de la selecció catalana no és tan engrescador com ho podia ser, per exemple, quan Johan Cruyff n’era l’entrenador. No tan sols pel canvi de moment polític, sinó perquè tal volta s’ha estès “la conclusió que per tenir una selecció que faci partits de costellada amb suplents de suplents millor no tenir res”. “L’única persona que em sembla que podria posar aquest tema sobre la taula i que el prenguessin seriosament és Pep Guardiola”, rebla.