Seixanta-vuit diputats

Les primeres fitxes que van moure van ser Joan Tardà i Gabriel Rufián. Suposo que, a ulls d’Oriol Junqueras i del pinyol que mana a Esquerra, eren peons fàcils i efectius. D’una banda, un home popular, lleial i retirat. Un gat vell del flirteig iberista, de l’àrea metropolitana i sense pèls a la llengua. Un independentista d’aquests que diuen que se’n deien quan n’hi havia quatre, i que a l’inici del procés presumia de ser-ho més i millor que ningú. I de l’altra, un jove fill d’immigrants andalusos perfectament integrat, que escrivia en català fins que el partit li va dir que no, que el necessitaven justament pel castellà. Un perfil a les xarxes socials que arrossegava votants nous amb la demagògia. Un provocador que, si les coses haguessin anat diferent, avui podria militar tranquil·lament al PSC i alliçonar i menysprear amb la mateixa burla petita i covarda que gasta ara.

Dues figures que es conciliaven entre el límit de la tradició d’Esquerra i el límit del nou perfil a seduir. Eren la clau per a obrir un pany difícil. A final del 2017, el canvi de discurs que Esquerra tenia pensat era tan bèstia, tan difícil d’empassar, que d’entrada necessitaven localitzar-lo en Tardà i Rufián perquè la caricatura drenés el cinisme que ja començava a vessar pertot. A dins, el canvi de to no agradava a tothom, però molts devien pensar que el partit espremia al màxim els dos personatges i que en acabat se’n desfaria, i per això al principi els van deixar fer. Tenia sentit. La gent copsaria ben bé el missatge nou i llavors seria el torn d’altres cares amb hemeroteques no tan descarades que maquillarien millor la contradicció. Però la neteja no va caldre. Ernest Maragall i Elisenda Alamany van ser a punt de governar Barcelona. I les proves materials ja anirien arribant.

Dues investidures, per exemple. La d’un president legítim de la Generalitat, independentista com ells, a l’exili, revalidat per les urnes després d’una destitució il·legal i antidemocràtica, i la d’un president espanyol connivent amb el terrorisme d’estat, connivent amb la presó dels propis dirigents republicans, contrari al dret d’autodeterminació, cooperador de la suspensió de l’autonomia del país, encobridor de la corrupció monàrquica espanyola, genet de la recentralització, i que acabaria incomplint tots i cadascun dels acords a què Esquerra accediria a canvi de vendre la sobirania del país a quatre pessetes per duro. I havien de votar el segon, és clar. El que els espia. Perquè d’una banda potser els perseguien uns altres independentistes, però a l’altra els perseguien els comuns i el PSC.

Tot i que la disputa principal era amb els postconvergents, i un rival sense rumb els devia fer refiar-se. Ja sabien que Junts per Catalunya és un partit desfigurat. Per a sobreviure les eleccions de fa dos anys es va haver d’esventrar i sacrificar la infrastructura interna, desnaturalitzant-se, i ara és una fumerada. Junts va guanyar asfaltant damunt la ideologia i el programa que havien fet hegemònic el seu espai, i ara aguanta una condemna. Penja de la força de lideratge d’un símbol que és viu, però que només és símbol: radicalment incapaç de traçar cap discurs fondo, que tracti els catalans d’adults i pugui preparar el país per al món hostil que s’acosta, i radicalment incapaç de traçar cap full de ruta eficient i palpable que ens apropi materialment a la independència.

I la gent ja sap, a més, que a efectes pràctics la contraposició amb Esquerra només hi és perquè Junts no fa la rendició en veu alta. Però Esquerra té estratègia i estructura, per més trampa que faci. I ara a Junts proven de salvar-se posant jàsseres a corre-cuita, i no s’han adonat que s’equivoquen de terreny perquè van llençar el mapa. Per més nua que vagi Esquerra, l’edifici que alcin ells s’acabarà ensorrant si no recuperen una certa tradició convergent, l’assumeixen i la renoven. No es pot cristal·litzar amb un líder, un nom i un color que es van posar originalment per a ser provisionals i encara estiren un xiclet insuls. Travessaran un desert si no fan el partit competitiu amb una democràcia interna sòlida i un discurs macerat que superi el 2017, no cap enrere, com el de Junqueras i Puigdemont, sinó cap endavant. I es pot. Hi ha una parcel·la buida entre el forat negre programàtic, el pragmatisme autolesiu i la unilateralitat irreflexiva.

Esquerra tenia una altra cosa a favor: la resignació. Fer un discurs nacional i al cap de dos anys fer el contrari és una maniobra essencialment publicitària. Un càlcul constant que ha de ser precís: en quin moment amolles un missatge nou, en quin moment fas una cosa que no hauries fet abans, com compenses als conservadors els canvis que els deceben. Publicitat. En política hi ha d’una banda el tall, el poder, l’acció, que és el que compta, i de l’altra l’embolcall. L’embolcall és sobretot la carambola que han de fer els polítics perquè la ciutadania els avali la manera de tallar, poder i actuar. I la carambola és el ritme i el to amb què ells modulen llavors el seu discurs, és la presa de posicions, la congruència i la capacitat que tenen per a convèncer la gent que el seu relat és lògic.

En aquest país vivim lluny del tall i del poder, i l’acció és per tot arreu llevat de les institucions. Això es va agreujar fa tres anys, perquè el motiu que ens havia revoltat era justament la falta de poder. Intentar-lo atènyer, fracassar i constatar col·lectivament que no hi ha ningú disposat a tirar pel dret ha fet que sembli inviable lluitar per apoderar-se. S’ha estroncat l’embranzida. No vol dir que la gent s’hi hagi conformat, vol dir que ho ha normalitzat de nou: no tenim poder. La posició per inèrcia, aquí, és la que dèiem: resignació. Si no hi ha d’haver independència unilateral a curt termini, provem una altra via. I mentrestant recuperem-nos. L’error de base d’aquest raonament és creure que la partida es pot pausar sense perdre mentrestant sobirania i, per tant, possibilitats de guanyar al final.

Per més evident que sigui la farsa d’Esquerra, l’única alternativa és Junts per Catalunya, que no la pot rebatre sense fets. Com podria fer-ho? Amb una unilateralitat que romandrà anys congelada si no hi ha una improbable revolució interna? Esquerra ho va entendre i hi va arribar primer. No estar disposat a lluitar pel poder requalifica les maniobres publicitàries. Fa que el públic valori ja tan sols la perícia amb què es pauten els discursos, com si el moll de l’os s’hagués desplaçat de l’os a l’aparença. Molts dels qui votaran els republicans són conscients del cinisme, de la hipocresia, de la incoherència. Però Esquerra ha emès un anunci, s’ha exposat a concretar una ruta nova. I en un país viciat, lluny del poder i lluny del tall, és el més important.

La sorprenent entrevista de Vicent Sanchis a un Oriol Junqueras procaç, bel·licós i obsessivament defensiu s’explica per aquí. La renovació de programa i tarannà requeria una escenificació continguda, i per a dur-la a terme cal no tenir gaires problemes amb la pròpia honestedat. I ell és conscient que en la transformació ha hagut de triar entre fer créixer el seu partit o mantenir-se fidel a la interpretació de la història i la política catalanes que sempre havia defensat. La mateixa interpretació que el va entronar líder d’Esquerra, la que li feia dir el 2012 que l’estat espanyol no negociaria mai i que seixanta-vuit diputats legitimaven la secessió. Junqueras sap perfectament les conseqüències de la renúncia. Tots les saben. Per això es defensen. I per això ara que, passat l’estiu, veurem quanta gent compra el producte, cal no oblidar que de vegades una mala estratègia és molt pitjor que no tenir-ne.