20.02.2022 - 21:59
|
Actualització: 20.02.2022 - 22:59
“Els símbols feixistes eren la manera que tenia Franco de lluitar contra els seus adversaris un cop acabat el conflicte bèl·lic. I aquests símbols avui continuen fent la guerra als seus enemics: les víctimes, la democràcia, el republicanisme, el progressisme, el sentit comú, la humanitat.” Contundent, l’historiador Marçal Isern veu clar que la guerra no s’ha acabat mentre la simbologia franquista romangui a l’espai públic de les Illes.
Ell va ser l’expert encarregat d’elaborar el cens, a partir del que dicta la llei de memòria i reconeixements democràtics –aprovada el 2018 amb una àmplia majoria al parlament–, per identificar les restes simbòliques de la dictadura. Són, per exemple, monuments, mausoleus, creus, plaques, vitralls i noms de carrers, “supervivents” de la dictadura, la transició i l’actualitat. En concret, 62 símbols que encara romanen tant a l’espai públic com en propietats privades de les Illes. És a dir, més de la meitat del total de 108 símbols censats que per llei han de ser eradicats pels propietaris: ajuntaments, sobretot, però també l’estat espanyol i titulars privats.
Isern explica que aquests elements que enalteixen el règim feixista, la majoria finançats amb fons públics, representaven una manera d’anar ocupant els espais públics perquè els ciutadans tinguessin constància de qui manava, de qui eren els morts bons i els morts dolents. És a dir, una eina de propaganda invencible. Això mateix pensa el secretari de Memòria Democràtica del govern, Jesús Jurado, que valora molt positivament l’entrada en vigor de la llei pels avanços en la retirada de la simbologia: “El franquisme va imposar un relat del que havia passat i del que havia de ser Espanya. La simbologia s’ha de retirar perquè és ofensiva per a les víctimes del franquisme.” Subratlla que, de fet, les víctimes tenen uns drets que ara mateix no es respecten.
Una llei que arriba tard
Tant els experts, com el govern, com les entitats que treballen per a la memòria democràtica coincideixen que s’ha fet tard en el procés de tancar ferides. Maria Antònia Oliver, portaveu de l’entitat Memòria de Mallorca, critica, a més, la falta de recursos, tant econòmics com humans, que hi ha al darrere. “És una qüestió de normalització democràtica. Que encara hi hagi aquests símbols és trist i indignant”, diu. Està convençuda que de la dictadura a l’actualitat ha estat molt més fàcil d’emblanquir els personatges del règim feixista que no de normalitzar la memòria democràtica i el dret de les víctimes del franquisme.
Jurado remarca que el règim democràtic no ha aconseguit de reparar les víctimes en vida dels seus fills i que s’ha fet en vida dels néts, que ja són grans: “No feim tard, sinó tardíssim. És terrible. És un incompliment del dret de les persones i les Nacions Unides ens ho recorden quan esbronquen l’estat espanyol.” Així i tot, destaca que a les Illes ara sí que es fa la feina: s’obren fosses, es recuperen cossos i es reconeixen les víctimes amb una urgència que hauria calgut estalviar-se.
I per què s’ha tardat tant? Per un costat, Jurado en culpa la “modèlica” transició, perquè tot plegat va ser una decisió a l’hora de respondre una pregunta clau: pau o justícia? “Es va elegir pau, però fou un error. Sense justícia no hi ha pau. Sense justícia no hi ha concòrdia real”, recalca. Per una altra banda, Isern ho lliga a tres factors: la llarga durada del règim, que molts d’aquests espais públics es convertissin en llocs comuns i la incompetència i deixadesa política, que han permès que monuments condemnats a desaparèixer s’hagin salvat.
Franquisme a peu de carrer
Dels 62 símbols feixistes que encara hi ha a les Illes, just la meitat són noms de carrers o espais públics, però també hi ha 4 monuments –a Palma, a Maó, a Capdepera i a Artà–, 2 mausoleus –l’un és propietat de l’estat italià i l’altre, de l’estat espanyol–, 2 creus i 17 plaques d’habitatges, a més de relleus, vitralls, inscripcions o pintures murals. 16 símbols més es troben actualment en procés de retirada o pendents de recontextualització, 29 ja han estat retirats i un, recontextualitzat. La majoria són a Mallorca; a Menorca encara n’hi resta un i a Eivissa, 3. A Formentera no se n’ha identificat cap.
La majoria dels noms de carrers són en enaltiment de generals, religiosos o col·laboradors del règim. Per exemple, el de Joan March Ordines, un dels principals valedors i financers del franquisme, que, si bé va ser eliminat de Palma l’any passat, encara roman a localitats mallorquines com ara Capdepera, Manacor o les Salines. A més, 39 dels símbols vigents són de titularitat municipal; 2, de titularitat espanyola –un mausoleu a Palma i el monument als caiguts de Maó–; un, de l’estat italià –un mausoleu a Palma–; i una vintena, de propietat privada, com ara una pintura mural a l’església de Sant Joan on apareix el dictador Franco.
D’ençà de la publicació del cens, les administracions tenen l’obligació de retirar-los. Alguns que sí que han complit són les localitats de Son Servera, Bunyola i Inca, on han fet desaparèixer monuments. El govern assegura que la llei és ambiciosa i imprescindible per a tenir una democràcia moderna i avançada, però afegeix que si els titulars dels símbols no els retiren només els pot apercebre i que l’agilitat de la retirada depèn, per tant, d’ells: “La memòria és de tots, no del govern. La memòria és de la societat”, diu Jurado. Amb tot, la norma preveu multes de 2.000 euros a 150.000 per incomplir l’ordre de retirada de símbols, o la prohibició d’exhibir-los públicament.
El cas de la Feixina
Encara que el primer símbol que va aparèixer a les Illes és el d’un monument dedicat a dos soldats a Pollença, l’any 1937, el que més polèmica ha suscitat és el del monument dedicat al creuer Baleares, situat al parc públic de la Feixina, a Palma, i que va ser inaugurat el 1947 pel dictador Franco.
El creuer va ser un vaixell de guerra franquista que va bombardar els civils que fugien de Màlaga i assassinà milers de persones. Les institucions –Ajuntament de Palma, Consell de Mallorca i govern de les Illes–, a remolc de la societat civil, varen decidir d’esbucar-lo durant la legislatura passada, però la realitat ha estat completament diferent: el monument es manté dempeus i la justícia dóna la raó a entitats en defensa de la preservació del monument i afins a grups polítics de la dreta i l’extrema dreta. Un detall que ho exemplifica és que Vox va fer el míting d’obertura de campanya davant d’aquest monument franquista.
Els tribunals fan passar per damunt de la memòria democràtica el valor patrimonial que té el monument. Un fet que ni l’administració ni les entitats ni la societat en defensa de la memòria democràtica no entenen. “És important de fer desaparèixer aquests símbols. A Alemanya ho varen veure clar i aquí no, aquí són protegits per llei”, diu Isern. I afegeix: “Només els franquistes defensen els símbols franquistes.” És pessimista sobre el futur del monument. Memòria de Mallorca ha recorregut al Tribunal Suprem contra la protecció del monument, però l’entitat tampoc no ho veu clar, tot i que assegura que presentarà tants recursos com calgui. “No acceptam que tengui un valor històric”, diu Oliver. I critica: “No hem tingut justícia transicional. Per exemple, no hi ha ni una sola demanda ni querella que provingui d’una víctima de franquisme que hagi estat admesa a tràmit.”
El govern assegura que el monument de la Feixina caurà. Ara, no se sap quan: “Si no és enguany, serà un altre any. Si no és aquesta dècada, la següent. Però caurà.” Per una altra banda, el secretari de Memòria Democràtica del govern és molt crític amb els jutjats: “La justícia d’aquest estat és una justícia hereva de la justícia franquista, per regla general. Amb una renovació profunda del poder judicial, la memòria d’aquest país i el dret de les víctimes avançaria molt més de pressa.”
