Seixanta ‘dialectalismes’ que hauríem de saber

Una manera de supeditar una llengua és enxiquir-la, fer creure que té poc abast, o bé que és tan fragmentada internament que fins i tot es pot posar en dubte que sigui una sola llengua. A aquest discurs ‘separador’, que ha fet tan profit polític, també hi ha contribuït inconscientment un bon gruix de parlants del català central, que no ha fet l’esforç d’entendre la varietat geolingüística, allò que solem anomenar ‘dialectes’. De segur que heu sentit gent que troba estrany el parlar d’Inca, d’Alcoi o de Ceret —o del Pallars—, perquè no casa exactament amb el de Barcelona. Un efecte d’aquest ‘barcinocentrisme’ és que molts acabem entenent més fàcilment un argentí que no un mallorquí o un valencià; sabem que plata vol dir ‘diners’ i carro, ‘automòbil’ i arrufem el front quan sentim llenegar o caure un bac. 

Aquest article no pretén pas de resoldre aquesta anomalia. Ja estaria bé si servís per a prendre’n consciència, que potser és una manera de posar fil a l’agulla.

Som-hi. 

Per començar, descobrirem que en alguns àmbits els parlants del sud i de les Illes filen més prim que no els del Principat: per exemple, diferencien entre eixugar (un plat amb un drap, la cara amb una tovallola…) i torcar (qualsevol superfície bruta). Per això del tovalló a Mallorca en diuen torcaboques (i a València torcaboca).

I parlant de plats, hi hem d’afegir un altre mot susceptible de confusió: escurar, que al País Valencià vol dir, principalment, ‘netejar un plat o qualsevol atifell de cuina’. Més estris de cuina: un got es diu tassó a Mallorca i veire a Catalunya Nord. I una forquilla és una forqueta a Mallorca, al Rosselló i al nord del País Valencià. Si de tant traginar per la cuina ens ha vingut gana, sapiguem que berenar a les Balears té el significat general, però també vol dir ‘esmorzar’. I que al País Valencià es manté la diferència entre esmorzar (a mitjan matí) i desdejunar-se (a primera hora). Per acabar-ho d’adobar, a Catalunya Nord, berenar es diu espertinar, terme pres de l’occità. 

A l’hora de precisar, valencians i illencs diferencien llevar (‘separar una cosa del lloc on és situada o unida’) de treure o traure (‘fer eixir o sortir fora d’on és’). És a dir, que les pancartes es treuen al carrer, però es lleven dels balcons per imposició judicial. (En teniu més informació en aquest article del doctor Gabriel Bibiloni.)

Passa sovint que un terme és desconegut al Principat i habitual al País Valencià i a les Illes. És el cas de granera (‘escombra’), general a tot el domini —fins i tot en àrees del nord-occidental—, però no al català central. Un cas semblant és banyar-se, que vol dir ‘mullar-se’ a la Franja, al País Valencià, a les Balears i a l’Alguer.

Hi ha més mots que poden confondre un parlant del català central. A les Balears –compte– trempar té, entre més significats, el de ‘amanir’, de manera que no us sorprengueu quan us demanin si voleu trempar l’ensalada. Tampoc no ens astorem si algú diu que es pinta els morros, perquè és el terme habitual (i no pas irònic) per a referir-se als llavis, tant a les Illes com a Catalunya Nord. I si una illenca explica que ha sortit de casa sense calces vol dir, simplement, que no duu mitges. Quan algú a les Illes es tem d’alguna cosa és que se n’adona, no pas que té por.

També al País Valencià hi ha mots que pot confondre un principatí: alçar tant vol dir ‘aixecar’ com ‘guardar’. Fem, a més de designar els excrements dels animals, es fa servir per anomenar les escombraries (‘el camió del fem’, per exemple). I encara l’adverbi debades, que significa ‘inútilment’, però també ‘gratuït’ (‘La compra m’ha eixit debades’). 

Compte amb aquests tres de les comarques de Catalunya Nord: espiar hi vol dir, simplement, ‘mirar’ i una boina es diu gorra; i, sobretot, aneu alerta de no dir fer-se la punyeta, perquè a les comarques del nord manté el sentit originari, que és ‘masturbar-se’. Encara, en aquest joc d’anants i vinents, ‘fer malbé’ a Mallorca és tudar, un verb que a Catalunya Nord vol dir ‘apagar un foc o un llum’. 

Els padrins són els avis, a Mallorca, a Eivissa i a molts indrets del Principat. Els nens són nins a les Illes i xiquets al País Valencià. Els nois, al·lots i xics, respectivament; ah, i al Rosselló, pallagos. Si un conco al Principat és un fadrí vell, a les Balears és un oncle. El llinatge a les Balears és l’estirp, com a tot arreu, però també hi vol dir ‘cognom’. Si al Principat dirien ‘Com te dius?’, a les Balears sentiríem més Què noms? (del verb nòmer) i al País Valencià Com te diuen?

L’oratge, tant al País Valencià com en una àmplia franja del nord-occidental, és el ‘temps atmosfèric’. És un mot que a VilaWeb fem servir amb naturalitat, per evitar l’ambigüitat de temps, tan polisèmic. Això mateix passa amb trellat, que els valencians no confonen amb ‘sentit’, com els principatins. De manera que l’olfacte és un sentit, però les coses tenen trellat i si volem aclarir un afer n’hem de traure trellat.

Si ens llevem d’hora al País Valencià, començarem el dia enjorn i si som a les Illes el començarem dejorn. Havent dinat ve la vesprada al sud i l’horabaixa a Mallorca. I si una cosa no la podem fer ni avui ni demà la farem despús-demà; això si no és que ja la vam fer ahir o despús-ahir.

Quan els principatins rellisquen, els valencians esvaren i els mallorquins i menorquins lleneguen (si pensem en les llenegues entendrem per què). Un misser a les Balears és un advocat i d’un paleta en diuen picapedrer (al Rosselló, peirer). 

Si parlem d’animals, hem de saber que els gossos són cans tant a les Illes com a Catalunya Nord, i que les gosses illenques són cusses i empaiten moixos (gats). La palaia és el terme genuí amb què a Mallorca supleixen el castellanisme llenguado (vegeu-ne una documentada explicació en aquest article del doctor Jaume Corbera). I encara sense deixar el bestiar, recordem que la clòtxina valenciana no és tan sols una petxina grossa, sinó també un musclo i, figuradament, la vulva. 

Hi ha mots que em tenen el cor robat, com els valencians bac (‘caiguda o cop’: caure un bac, pegar bacs, a bacs i redolons…), desficaci (‘disbarat’), balafiar (‘malgastar’), comboi (‘diversió, gatzara’) i encabotar-se (‘entossudir-se’). I si parlem de mots expressius, no em podeu negar l’encant de l’expressió de trucalembut (‘de poc valor’), viva encara al Rosselló i també en comarques del sud dels Pirineus. I abans d’acabar deixem passar l’idò mallorquí (‘doncs’), tan versàtil. O el jas! (o nyas!) valencià, que vol dir ‘pren!’, tot i que jas, coca! (o nyas, coca!) és més aviat una expressió d’estranyesa o bé de satisfacció per la desgràcia d’altri, com aquell massa poc! que tant sentíem abans.

Parlant de recursos expressius, un altre dia haurem de dedicar-nos a les frases fetes i refranys, que n’hi ha de molt vius i molt divertits a tot el país. 

Per obtenir aquesta llista he demanat ajut a tot de gent, a qui vull donar les gràcies. Són Josep Albinyana, Joan Daniel Bezsonoff, Núria Cadenes, Jaume Corbera, Francesc Esteve, Rafel Mollar i Vicent (@truitesambceba).

I un darrer advertiment: molts filòlegs també som víctimes de la ignorància en aquest àmbit. Arran de la mort d’Isabel-Clara Simó, vaig publicar un piulet oportunista i desafortunat, amb una llista de suposats ‘valencianismes’. Al cap de poques hores ja hi havia una bona colla de piulaires no valencians que també feien seu tal o tal terme. Aquest article de segur que també conté inexactituds. Per això ja us demano ara que m’ajudeu a millorar-lo, si us plau. 

Per a saber-ne més: 

Un aplec exhaustiu i rigorós de termes dialectals és el Diccionari català-valencià-balear, d’Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll. Hi trobareu tanta informació com vulgueu.

Avui el màxim expert en dialectologia catalana és Joan Veny i Clar. Bo i sol, va escriure un manual molt pràctic i ben pensat, fruit de molts quilòmetres i moltes hores de dedicació: Els parlars (1978), que amplià definitivament el 1982 amb el títol Els parlars catalans. Però Veny també va dirigir una obra magna, editada per l’Institut d’Estudis Catalans: els set volums de l’Atles Lingüístic del Domini Català (i el seu ‘fill’: el Petit Atles Lingüístic del Domini Català, del qual vam parlar en aquest article).

La idea inicial de l’Atles fou dels filòlegs Antoni M. Badia i Margarit i Germà Colón. Aquest darrer, juntament amb Maria-Pilar Perea, van elaborar l’Estratigrafia Dialectal, una web que explica com ha evolucionat un seguit de mots a tot el domini lingüístic. VilaWeb hi dedicà una sèrie l’any 2016.