29.07.2018 - 22:00
Ernest Hemingway és un dels millors personatges de la història de la literatura universal. Sí, heu llegit bé, un dels millors personatges. El seu mite supera en molts casos la persona real que va ser i si ens fixem en la qualitat de bona part de les seves obres –especialment d’algunes novel·les– veurem que aquesta funció, la de mite, li escau millor que la d’autor reconegut. Hi ha, com és lògic, grans excepcions. La primera són els seus contes breus. Els primers 49 contes és un llibre excepcional, una de les obres mestres de la literatura universal del segle XX i un exemple perfecte de la seva teoria de l’iceberg: per a Hemingway, el relat és com un iceberg, el text és el deu per cent emergit que ha de permetre que el lector imagini el noranta per cent que resta sota la superfície de l’aigua. La segona són les novel·les de joventut: Festa, de 1926 i Un adéu a les armes de 1929, són novel·les d’una gran ambició per les quals sobrevolen temes clàssics de la joventut perduda: la primera guerra mundial i les seves conseqüències i les noves relacions amoroses en un món canviant. La tercera gran excepció són algunes peces periodístiques –especialment la boníssima entrevista a a Mussolini– i el llibre de memòries París era una festa, una obra extraordinària que contribueix encara més al mite Hemingway però que pot ser una de les bases perfectes per a recórrer la capital francesa seguint les seves passes.
Hi ha dos moments de la biografia de l’escriptor en què és totalment vinculat a París. D’una banda el període comprès entre el 1921 i el 1926 i just el moment de l’alliberament després de la segona guerra mundial, el 1944 i el 1945. Hemingway hi arriba amb la primera dona, Hadley, qui tenia una herència vitalícia que permetia de pagar sobradament el lloguer. Cal tenir en compte que just després de la primera guerra mundial el canvi del dòlar al franc era molt favorable i això va afavorir que una gernació de nord-americans s’instal·lés a la ciutat. Per tant, quan Hemingway escriu al seu llibre que varen ser ‘pobres i molt feliços’, tot s’ha de relativitzar: no varen ser pobres però tampoc mai no varen tenir tants diners com per exemple el seu amic Francis Scott Fitzgerald, que va arribar a la ciutat assaborint l’èxit dels seus relats breus i sobretot de la novel·la El gran Gatsby.
El primer domicili d’Ernest i Hadley va ser a la rue Cardenal Lemoine, al barri Llatí. De fet hi haurà tres epicentres per a la primera etapa de Hemingway a la ciutat: el barri Llatí, Sant-Germain-des-Près i Montparnasse. Actualment, per seguir la ruta de Hemingway i prendre alguna cosa en cadascun dels bars o restaurants que va freqüentar cal anar fort d’armilla –en general Paris és una ciutat cara. El primer, sens dubte, és Les Deux Magots, on el visitant pot observar un retrat del jove escriptor assegut al mateix cafè. I què hi feia Hemingway a París? Doncs escriure tant com podia podia, sobretot relats breus, i fer de reporter per al Toronto Star, que li garantia uns quants ingressos regulars i que li va permetre viatjar fins a Itàlia, Alemanya i sobretot Espanya, on a Navarra descobrirà dos llocs fonamentals per a la seva geografia sentimental: el bosc de l’Irati i Pamplona durant el Sant Fermí, que l’inspirarà per a escriure Festa. El pis de Cardenal Lemoine i els cafès esdevenen l’epicentre de la vida social de Hemingway i de la contemporaneïtat, i l’altre gran cafè és el Flore, al qual Hemingway anava sovint i on després de l’alliberament dels nazis Simone de Bouvoir i Jean-Paul Sartre tenien una taula fixa.
En aquells anys vint els expatriats americans (i en general els angloparlants, també irlandesos i anglesos) creen un grup molt fort i consolidat de relacions personals (i alcohòliques) en el qual destaquen alguns dels grans noms de la literatura, la cultura i l’art del segle XX. Així Hemingway freqüenta la casa de Gertrude Stein al carrer de Fleurus, on coneixerà en Picasso, amb qui tindrà una bona amistat. Tot i això, l’escriptor preferia l’art de Miró i la prova d’això és que comprarà, quan pugui, el quadre La Masia, que sempre serà entre les propietats familiars, pròpies o d’alguna de les seves dones. El poeta Ezra Pound se suma al grup i amb James Joyce bevien fins a acabar estabornits.
Si hom vol emular Hemingway també ha de tenir un bon estómac. Quan tenia diners se n’anava fins a la Brasserie Lip, on menjava el choucrute lipp: salsitxes, carn, embotits i patates. Amb això ja podia resistir qualsevol jornada laboral. Però sense cap mena de dubte el local preferit de Hemingway era La Closerie des Lilas, a Montparnasse (171, Boulevard de Montparnase). El nostre autor adorava escriure als cafès i va ser aquí on va redactar la seva primera novel·la, la ja esmentada Festa. Molt sovint hi passava moltes hores amb Scott Fitzgerald, hi escrivia els articles dels diaris i els relats breus. Per poder fer-nos una idea en comparativa de l’èxit de tots dos, Hemingway era una jove promesa que col·locava alguns relats a cent dòlars la peça quan hi havia sort, mentre que Scott era una celebritat que en alguna ocasió els arriba a vendre a fins a quatre mil dòlars per text. Tot i això, quan ha passat el temps, Hemingway mai no ha deixat de ser un escriptor reconegut (amb premi Pulitzer i premi Nobel inclòs), mentre que Scott Fitzgerald va ser víctima d’un llarg ostracisme entre els anys quaranta i setanta, quan el van redescobrir.
Expliquen les biografies de Hemingway que tenia tot un ritual: havia de menester una plagueta amb el llom blau, dos llapis i una màquina de fer punta i la ploma. I com que era supersticiós també tenia una pota de conill a la butxaca dreta. I començava amb el cafè amb llet i a poc a poc els anava substituint per més productes com el rom Sant James. Avui dia a la barra de la Closserie des Lilas hi ha una placa amb el nom de l’escriptor nord-americà com si tot l’espai encara fos seu.
El mite de l’escriptor amant de la festa i de l’alcohol desmesurat és completament cert i Montparnasse es converteix en l’epicentre de les trobades amb Henry Miller, Jean Cocteau, el mateix Picasso i el fotògraf surrealista Man Ray. Tota aquesta colla bevia tot allò que es podia beure a Le Dôme, La Rotonde i Le Select, que encara avui són oberts a Paris. I el final de festa solia ser al Jockey, on actuava la Kiki de Montparnasse, l’autèntica reina de la nit dels anys vint.
Cézanne i Shakespeare and co.
Hemingway adorava per sobre de tot un pintor: Cézanne. Anava molt sovint al Museu de Luxemburg a veure’n obres. Ara és el museu d’Orsay el que atresora més obres de l’artista, fins a cinquanta-vuit. L’altre lloc del qual era assidu era la llibreria Shakespeare and Company, que llavors era en el número 12 de la Rue de l’Odéon. Aquí es ven només literatura en anglès i Hemingway es va poder beneficiar de la generositat de la propietària de la botiga, Sylvia Beach, que entre més mèrits té el d’haver estat la primera editora de l’Ulysses de James Joyce. Ara la llibreria està traslladada a la rue Bûcherie, a tocar del Sena, on es respira un aire literari de primer ordre. Si domineu l’anglès i tenen poca feina us explicaran moltes històries de Hemingway i de la llibretera original.
Alliberar un bar i batejar-lo
El segon moment en què Hemingway torna a Paris com a protagonista és el 1944. El mes d’agost la ciutat és alliberada per la mítica brigada republicana La 9, comandada pel valencià Amado Granell i que formava part de l’exèrcit del general Leclerc. Després d’haver estar alliberada pels veterans de la guerra de 1936-1939, Hemingway i un grup de soldats irregulars irromp a l’hotel Ritz amb la intenció d’alliberar-lo. Havia estat el quarter general de Lutwaffe durant l’ocupació. Diu la història que aquella nit es va beure fins a cinquanta-un Dry Martinis, xifra segurament inventada, i que va pujar amb dues noies a una de les habitacions que havien fet servir els oficials nazis. El 1994 el bar del Ritz va passar a anomenar-se bar Hemingway i aquí l’escriptor passa a ser més mite que mai. Tota la decoració gira al seu voltant: fotografies, objectes, un bust, una vella màquina d’escriure Royal, la canya de pescar… pur gust per a mitòmans, passa que algú ha oblidat que entre els nombrosos seguidors del mite Hemingway hi ha una gernació de joves escriptors que en cap cas no podran posar mai ni un peu al seu bar.
Sigui com sigui, allí tenen un còctel més o menys ocult que és tot un homenatge a l’escriptor i que recomana sempre en Joan de Sagarra: limoncello di Piave, que és una mescla de limoncello casolà de Piave –ni més ni manco que en al·lusió a Fossalta di Piave, el lloc on Hemingway va ser ferit a la primera guerra mundial quan era conductor d’ambulàncies– i vodka Smirnoff etiqueta negra.
Tot i això, encara que algú vagi a Paris i no en segueixi les empremtes o no entri a cap dels cafès i locals on va escriure els seus llibres, cal recordar la gran frase de 1950 de Hemingway en una carta remesa a un amic: ‘si tens la sort d’haver viscut a París de jove, després París t’acompanyarà, vagis on vagis, tota la resta de la teva vida, perquè París és una festa que ens segueix allà on anem’. És possible que no tingui raó, París no deixa ningú indiferent, com tampoc no ho fan els seus relats breus ni tampoc el sensacional París era una festa. És clar que tot és molt més fàcil si el canvi econòmic és favorable i es té una ambició literària fora mida.
