Segon assalt per a Llach: què pot passar al ple per a elegir el president de l’ANC?

Ara fa una setmana, els secretaris nacionals de l’ANC van passar nou hores tancats al centre cívic l’Escorxador de Vilafranca del Penedès sense poder assolir cap acord per a elegir el president, el vice-president, el secretari i el tresorer. Arran del blocatge, i després de cinc votacions sense cap resultat concloent, el ple es va suspendre fins avui, que s’ha reprès a les nou del matí en una segona sessió a la seu nacional de l’ANC, a Barcelona. No sempre ha estat fàcil elegir el president de l’ANC, però no havia passat mai que les posicions estiguessin tan congelades que calgués ajornar la decisió.

Tot plegat va començar amb la sorpresa de la candidatura de Josep Punga, un secretari fins llavors desconegut que va disputar la presidència a Lluís Llach, el secretari amb més vots de les bases. Punga no va tenir opcions reals de ser elegit en cap moment, però la norma que exigeix que els càrrecs orgànics tinguin el suport de dos terços dels secretaris nacionals presents va ocasionar una situació de blocatge: Llach era clarament el guanyador de cada votació, però no ho era prou per a ser proclamat president. Després de la tercera votació, Punga va anunciar que retirava la seva candidatura, però que votaria en blanc. I a partir d’aquell moment, els secretaris que li havien fet costat també van votar en blanc. Així doncs, el blocatge va persistir.

La cinquena votació va ser la darrera que es va fer abans de suspendre el ple. Llach va rebre 45 vots, hi va haver 21 vots en blanc, 1 vot nul i 1 abstenció. La mesa va arribar a proclamar la victòria de Llach perquè, sense comptar l’abstenció, arribava als dos terços (44,6). Però la mesa va haver de fer marxa enrere perquè, efectivament, calia comptar l’abstenció, i llavors els dos terços pujaven a 45,3 i deixaven Llach a les portes de la presidència per tres dècimes. Després d’aquest resultat, el ple es va suspendre i els secretaris nacionals es van donar una setmana per a trobar el desllorigador.

La divisió entre els dos sectors té les arrels en l’agre debat sobre la llista cívica que va marcar el secretariat anterior, que ja va causar dimissions, com les del vice-president Jordi Pessarrodona, i va afegir tensió a les bases, però va més enllà. L’intent de promoure una llista cívica va animar Llach i una sèrie d’independentistes històrics que ja havien estat vinculats amb l’ANC –com Julià de Jòdar o Pep Cruanyes, per exemple– a fer un pas endavant i presentar-se al secretariat per fer un canvi de rumb a l’entitat. Però ara la divisió no és tant entre partidaris i detractors de la llista cívica –que va ser descartada per un marge estret–, com, d’una manera potser més abstracta, una divisió sobre la relació de l’ANC amb els partits i la resta d’actors de l’independentisme. Això no vol dir que no hi hagi secretaris que encara creguin que cal promoure una candidatura electoral, però ara com ara no és el fet diferencial.

Al ple de la setmana passada, el debat va bascular més cap a un intercanvi de retrets entre els dos candidats i entre els partidaris de cadascun. Algunes veus que eren a la reunió expliquen que el pla d’acció presentat per Llach proposava d’apoderar més el treball de base i fer una presidència “menys presidencialista”, amb un lideratge compartit. També proposava de recuperar la mobilització posant la banya en qüestions candents de l’actualitat política en què l’independentisme pot presentar-se com un projecte alternatiu, com ara el dèficit fiscal, els problemes dels trens de rodalia, les discriminacions lingüístiques als catalanoparlants o les protestes de la pagesia.

En canvi, Punga va fer un discurs a favor de la unilateralitat i de treure’s les vergonyes per reivindicar la proposta independentista. Es presentava com una cara nova i fresca, capaç de dotar d’una força renovadora l’ANC que pogués arrossegar l’independentisme de base. Sense una discrepància profunda en el pla d’acció proposat, el debat va virar cap a qüestions personals i la idoneïtat de Llach o de Punga per a ser presidents.

La norma dels dos terços

No és la primera vegada que la norma dels dos terços condiciona l’elecció del president de l’ANC. El 2016, Jordi Sánchez va ser reelegit president i, tal com havia passat l’any anterior, es va imposar a l’altra candidata, Liz Castro, que en totes dues eleccions havia rebut més vots de les bases. La primera vegada que va accedir a la presidència, Sánchez va assolir els dos terços sense problema, però l’any següent es va trobar que Castro rebia 33 vots i ell, 42, insuficients per a ser elegit. Arran del blocatge, el secretariat va acordar que farien una segona votació i que el president seria, senzillament, qui obtingués més vots, sense fer cas de la norma dels dos terços. Llavors, Sánchez va rebre 40 vots i Castro 35, i Sánchez va ser elegit, contravenint el reglament intern, però com que ningú no ho va impugnar, va poder exercir el càrrec. Aquesta setmana, en un breu escrit per a comentar la situació actual, Castro lamentava no haver plantat cara: “Fa nou anys d’aquell dia, i encara desitjo haver actuat com en Punga, amb més valentia, i menys preocupació per fer unitat darrere un candidat dolent i processista.”

Aquesta vegada no hi ha previst que es torni a transgredir el reglament de la mateixa manera. Sí que serà determinant el fet que, formalment, el ple d’avui no és un ple nou, sinó una segona sessió del que ja va començar. Això vol dir que es reprendrà allà on es va quedar, amb una sola candidatura a la presidència, la de Lluís Llach. Dissabte passat, a la sortida del ple, Josep Punga va suggerir que, segons com, podria tornar a presentar la seva candidatura, però la junta electoral ja ha comunicat que només seria possible si Llach també retirés la seva i s’obrís un nou procés de presentació dels candidats.

Com es pot trencar el blocatge?

Els dies d’espera entre les dues sessions han servit als secretaris perquè parlin –entre ells i amb l’exterior– i mirin de trobar maneres per a superar el blocatge i elegir el nou president de l’ANC. No és gens descartable que, tenint en compte que Llach va quedar a tan sols un vot de ser elegit, a la primera votació ja rebi prou suport i passi a votar-se el vice-president, el secretari i el tresorer. Però també pot ser que es constati que tot continua igual i calgui trobar una solució.

Hi ha dues fórmules que, de fet, ja van emergir fa una setmana, però que van ser descartades per Llach i els seus partidaris perquè ho veien una maniobra de l’altre sector per a imposar-se tot i ser una minoria. D’una banda, en un moment donat, es va suggerir que els dos sectors fessin un pacte perquè Llach fos el president i Punga vice-president, però Llach ho va descartar i va dir que, si volia un càrrec, se l’havia de guanyar tot sol amb els vots. Durant aquesta setmana, Llach no ha fet declaracions públiques als mitjans, però ha estat molt actiu a les xarxes socials i ha contestat a tota mena de comentaris que li feien. En un, manifestava clarament l’oposició al fet que Punga fos vice-president i deia que encara li faltava bagatge per a assumir un càrrec d’aquesta magnitud.

Jacme. I tant que m'agradaria comptar-hi, però no com president o vice. Fins fa molt poc, era desconegut per la majoria dels secretaris nacionals, no té un recorregut independentista q l'avali per un càrrec tant definitiu i, tal com estan les coses, s'ha de guanyar fiabilitat. https://t.co/RLk6sF4p0o

— Lluís Llach (@lluis_llach) May 29, 2024

L’altra via, que tampoc no va tenir recorregut, va ser la proposta de cercar un candidat “de consens”, ni Llach ni Punga, que fos vist amb bons ulls per tots dos sectors. Un secretari del sector que votava Punga ho va proposar, potser amb la idea de suggerir tot seguit un altre nom, però qui va prendre la iniciativa ràpidament va ser Julià de Jòdar –partidari de Llach–, que va dir que ell podia assumir-ho. Qui havia demanat un candidat de consens no va recollir el guant i la proposta va quedar descartada.

Aquests dies també han fet que el debat s’enverini i volin els dards entre els uns i els altres. A Llach, li retreuen que hagi donat suport públic a Puigdemont a les eleccions, i suggereixen que, si és president, posarà l’ANC al servei de Junts. A més, dimecres, el diari Ara va publicar que Llach no s’hauria d’haver pogut presentar a les eleccions del secretariat perquè no estava al corrent del pagament de les quotes de l’entitat. Ara bé, el reglament preveu que, si el motiu d’exclusió del cens és l’impagament de quotes, pot participar en les eleccions si ho regularitza el dia abans de les eleccions, a tot estirar. I, de fet, el mateix article de l’Ara diu que Llach va pagar totes les quotes el 16 d’abril.

D’altra banda, sobre Punga, diuen que és un candidat inexpert instrumentalitzat pel sector hereu de l’anterior secretariat, que ara ha quedat en minoria, per tal d’aconseguir alguna plaça entre els càrrecs orgànics. De fet, veuen clara l’operació, tenint en compte que un candidat desconegut com ell va aconseguir el suport estable d’una vintena de secretaris i que, quan es va retirar, els seus partidaris van passar a votar en blanc.