Com seduir Thomas Piketty

Pocs economistes tenen la influència de Thomas Piketty (1971), el francès especialitzat en desigualtat econòmica que ha venut centenars de milers de llibres amb el totxo El Capital al segle XXI, i que ahir va presentar a Barcelona la seva darrera obra, Capital i Ideologia (Edicions 62), de 1.200 planes. Piketty és escoltat i llegit per les elits acadèmiques i econòmiques de mig món occidental, a qui ensenya amb dades a la mà les fuites d’aigua d’un sistema econòmic que pot petar, perquè no funciona tan bé com vol fer creure la propaganda. Ahir no en va ser cap excepció, i a l’auditori del Palau Macaya de la Caixa hi havia de convidats l’ex-conseller d’Economia Andreu Mas-Colell, el de Justícia Josep Maria Vallès, l’ex-ministre d’Indústria Joan Majó, homes clau de la Caixa (Oriol Aspach, director d’estudis, López Burniol, director de la Fundació i Jaume Lanaspa, patró), Francisco Reynés, (Naturgy) i Marc Puig (Puig). També vam veure el cineasta Pere Portabella, els periodistes Lluís Foix i Jordi Amat, la Secretària d’Acció Exterior i de la UE, Mireia Borrell, el Director del Centre d’Estudis de Temes Contemporanis, Pere Almeda, i l’ex-diputat europeu Ramon Tremosa, assegut a primera fila i protagonista del dia.

L’acte va ser presentat pel filòsof i periodista Josep Ramoneda, que el va conduir en francès, com Piketty i bona part de les preguntes del públic, oferint un rar oasi francòfon en una ciutat cada vegada més anglòfila.

Un dels atractius de l’acte era veure com seria Piketty rebut a Catalunya, car en el seu llibre dedica un breu capítol a l’independentisme català, que tracta de moviment de rics que volen la independència per una qüestió de diners. El capítol ha fet les delícies de la premsa de Madrid, amb titulars com aquests: ‘Piketty acusa a los independentistas catalanes de “egoísmo fiscal”‘ o ‘La motivación económica para pedir la independencia en Cataluña es muy significativa.’ Com molt bé assenyalava fa poc Jordi Barbeta en un article, alguna cosa fa malament l’independentisme si no pot convèncer una eminència com Piketty que l’independentisme no és una cosa de rics. Perquè no és menor tenir Piketty en favor o tenir-lo en contra. L’home és prescriptor a mig món. No hauria de costar tant tenir-lo de cara: és contrari als estat centralitzats, està en favor d’un socialisme participatiu, i en contra dels monopolis nascuts del BOE i dels imperis extractius.

Ahir el primer a intentar convèncer a Piketty del seu biaix va ser el senyor Lanaspas, patró de la Caixa, que encertadament va dir-li que en la independència els diners no ho expliquen tot. L’origen de la gent és un factor, també. Tenir un avi català, o tenir-ne quatre, néixer a Catalunya, o néixer a Madrid, tot això també fa que votis independència o no. Però qui de fet va anar més preparat a l’acte per a seduir Piketty va ser Ramon Tremosa, que en el torn de preguntes va aprofitar per llançar-li una pregunta seductora i que el fes pensar:

‘És fantàstic tenir-vos a Barcelona presentant un llibre en català. Espanya és un país molt peculiar, senyor Piketty: és bastant descentralitzat en despesa pública, les comunitats gasten en hospitals i educació, però a la vegada és 100% centralitzat a l’hora de recaptar els impostos. Espanya és un país unitari perquè les regions no recapten. Per exemple, a Catalunya som els tercers en PIB, però una vegada Madrid ha redistribuït, som els desens. La meva pregunta seria una altra: coneixeu el professor universitari canadenc Finn Poschmann, que afirma que “quan l’estat transfereix molts recursos entre territoris, els pobres de les regions riques financen els rics de les regions pobres?” Què en penseu?’

Piketty, amb la seva resposta, va demostrar que està disposat a deixar-se seduir. Paga la pena de llegir-la tota:

‘Jo intento regularitzar dades empíriques sobre la manera com la renda, el patrimoni i l’educació afecten el vot. I el cas de Catalunya és sorprenent. En el cas del Brexit veiem que els més rics volen restar a la UE, i a Catalunya és al revés: els més educats i rics volen sortir d’Espanya. I els menys educats i amb menys ingressos, romandre-hi. És realment sorprenent. Va en sentit contrari al del Brexit. Vós heu esmentat una explicació possible: una part dels més desafavorits vénen de la resta d’Espanya i, per tant, tenen lligams culturals més febles amb Catalunya que no pas els més afavorits. Aquesta explicació cultural és una part de l’explicació. És tota l’explicació? O la idea de mantenir els diners a Catalunya també és clau?’

‘Penso que és més complicat que tot això. A París, l’Illa de França, la gent també vol conservar els diners per a ells i prou. A Califòrnia voldrien conservar els seus ingressos i no compartir-los. Doncs jo estic en favor de la solidaritat entre regions. L’impost progressiu és important. A Europa hi ha massa competència fiscal: Luxemburg, Irlanda. Voleu conservar els vostres diners i fer un altre Luxemburg?

Sé que en el cor independentista català hi ha forces molt diferents: dretes, esquerres, partidaris de la solidaritat, i uns altres que no. Però jo voldria saber si hi ha gent que digui que el problema no és de diners. I que voldrien tenir un impost federal, per exemple, amb Europa. O amb un model federal a Espanya. Aquesta visió sobre el llarg termini a Europa és molt important. És important que els responsables polítics que volen la independència i a la vegada  volen ser solidaris, ho expliquin. S’expliquin’

Capital i ideologia

Piketty va resumir el seu llibre de 1.200 planes en vint minuts a peu dret. Juntament amb les respostes a Ramoneda, ofereixen un tast atractiu de les idees que han despertat l’atenció de les elits occidentals sobre les fuites d’aigua del sistema. Aquí hi ha les seves idees editades i resumides:

‘Intento presentar una història de règims molt desiguals i les justificacions que en donen. I afirmo que cal prendre’s seriosament la lluita de les ideologies i no solament la lluita de classes, que també. Perquè les ideologies harmonitzen i justifiquen les desigualtats. I en molts casos els discursos ideològics van molt més enllà de l’egoisme de classe dominant. Sempre hi ha hipocresia i egoisme, però també idealisme i essencialitat. El llibre són disset capítols, dividits en quatre parts.’

‘En la primera parlo de la transformació de societats, com per exemple Suècia, extremadament desigual a principis de segle XX i ara model d’igualtat. Tenien els drets de vot proporcional a la fortuna. Uns pocs individus podien tenir la meitat del vot simplement perquè eren més rics. I tot això es va transformar de pressa al començament del segle XX amb la mobilització social. És un cas que demostra que els països no són condemnats. No hi ha determinisme. Podem canviar.’

‘En la segona part parlo de societats esclavistes i colonials, com l’Índia. I com el colonitzador va aliar -se amb el poder de les castes i va acabar de fer rígid el sistema. En cap cas no és un colonitzador que allibera societats tradicionals. Al revés.’

‘En la tercera part parlo de la crisi de societats de propietaris, que no arriba fins al segle XX. I dura fins al 1980. La quarta part s’interessa en la manera com les socialdemocràcies van entrar en crisi a partir dels anys 80 i 90 i han fet un desviament important cap al populisme.’

‘Demano que vosaltres arribeu a les vostres conclusions amb el material que faig servir i que es pot trobar aquí. No cal que em creieu a mi.’

‘Voldria dedicar cinc minuts addicionals a donar més idees. Primer: la Revolució Francesa, i en sóc un gran defensor, no va canviar gens la propietat. El 70% de la propietat era a les mans de l’1% de la gent. No és fins al segle XX, amb noves polítiques socials i la por de la revolució bolxevic, que la propietat canvia. És quan l’1% dels més rics baixa al 20% o el 30 de la propietat. La Revolució Francesa no va fer-ho. És més tard que lentament s’avança. Al segle XIX el 50% més pobre tenia el 2% de les propietats. Ara en tenen el 6%.’

‘L’imperialisme ha permès que França i el Regne Unit, entre el 1880 i el 1924, poguessin tenir dèficit comercial permanent perquè ho compensaven amb una entrada del 10% del PIB via imperialisme. Així es finançaven. Això va acabar amb la Primera Guerra Mundial’

‘La UE és laboratori de la globalització. I en favor de la UE hi estan a favor els rics, no els pobres. Al Regne Units el 10% més ric volia romandre a la UE. I el 60% més pobre volia anar-se’n. A França va passar igual amb el tractat de Maastricht. Els pobres van votar contra la UE i els rics en favor.’

‘És curiós com als anys seixanta els menys educats i pobres dels EUA, França i Regne Unit votaven el Partit Demòcrata, els socialistes francesos o els laboristes anglesos. Doncs ara ja no. Ara són els més rics i educats els qui voten laborista, socialista, i Partit Demòcrata. Aquests partits han de renovar el seu discurs sobre les desigualtats, perquè qui en són víctimes no els voten.’

‘Jo afegeixo la paraula “participatiu” a la paraula “socialista” perquè crec que després del desastre de l’URSS cal distanciar-se’n. Per exemple, el socialisme participatiu es basa en el rebuig a la centralització estatal. I en una justícia educativa que doni educació a tothom i que no passi com a França o els EUA, on bàsicament estudien els fills dels rics. Estic en favor de canviar la propietat, i aprofundir en la cogestió alemanya o nòrdica, on en molts consells d’administració s’hi asseuen també els treballadors, i no únicament els accionistes. Això no passa al sud d’Europa. També cal dir que els partits socialdemòcrates anglesos i francesos no tenen un projecte internacionalista.’

‘Per últim, crec que ja no podem tenir lliure circulació de béns i persones a la UE sense una fiscalitat comuna. Hem de redistribuir o tindrem més Brexits o replegament nacionalista. Penso també en nous tractats dins la UE, però per un nombre més petit de països’

Mentre la pluja barcelonina s’aturava i sortia el sol, el debat acabava puntualment a dos quarts de dues. De mica en mica els assistents se n’anaven, i treballadors de la Generalitat parlaven amb Ramon Tremosa de la manera de poder seduir un home contrari als estats centralitzats que no acaba de veure les raons de l’independentisme català, tan pròxim en molts aspectes al seu programa.

Podrien parlar amb Liz Castro, la dona que va aconseguir que Joan Baez, tan refractària de primer a l’independentisme, hagi acabat fent cançons en favor dels presos polítics. Baez, com Piketty, són prescriptors de primer ordre.