La sedició espanyola, un delicte sense gairebé cap equivalent a Europa

El president espanyol, Pedro Sánchez, va anunciar dijous de sorpresa la presentació d’un projecte de llei per a reformar la sedició, un delicte pel qual l’estat espanyol condemnà els presos polítics i continua mantenint causes obertes contra tots els exiliats tret de Lluís Puig, processat per malversació i desobediència.

Tot i convertir-se d’ençà del judici contra el procés en un dels delictes més coneguts de l’ordre jurídic espanyol, la sedició és un tipus penal sense gairebé cap equivalent als ordres jurídics europeus, si més no en els termes en què existeix a l’estat espanyol: la gran majoria imposen penes molt inferiors i requereixen explícitament l’ús de violència. Tot seguit, comparem aquests ordenaments jurídics europeus amb l’excepció espanyola.

Àustria

El codi penal austríac no recull el delicte de sedició, però sí el d’alta traïció. A diferència de la sedició espanyola, aquest delicte fa referència explícita a la violència. Concretament, s’aplica sobre aquell qui intenti de “modificar la constitució de la República d’Àustria o d’un dels seus estats federals per la força o per l’amenaça de força, o bé independitzar un territori pertanyent a la República d’Àustria.” Les penes previstes són entre deu anys i vint anys de presó.

Alemanya

L’equivalent de la sedició al codi penal alemany és el delicte de rebel·lió o alta traïció (“aufruhr”). Aquest tipus pot comportar penes entre deu anys i cadena perpètua per als acusats, sempre que es compleixi el requisit de la “violència suficient”: per una banda, els fets jutjats han d’anar acompanyats de violència; per una altra, han de ser susceptibles de posar en perill la seguretat de l’estat. La intenció de derogar l’estat –sense els mitjans ni la capacitat per a aconseguir-ho– no entra, per tant, dins d’aquestes prerrogatives.

Aquest és precisament l’argument que l’audiència de l’estat federal de Schleswig-Holstein va presentar l’estiu del 2018 per a rebutjar l’extradició del president Puigdemont –arrestat a final de març d’aquell any després d’haver entrat al país des de Dinamarca– per rebel·lió o altra traïció. En la sentència, els magistrats del tribunal explicaren que no apreciaven “violència suficient” en les accions de Puigdemont per a extradir-lo a l’estat espanyol per aquest delicte.

Bèlgica

El codi penal belga no tipifica la sedició de la mateixa forma que el tipifica el codi penal espanyol. L’equivalent més pròxim a la sedició espanyola segurament és el delicte de rebel·lió (“rebéllion”), que preveu, a l’article 269, penes de fins a cinc anys de presó en grup i entre tres mesos i dos anys tots sols per “qualsevol atac amb violència o amenaces” contra personal de l’estat.

Un altre tipus del codi penal belga potencialment compatible amb la sedició espanyola és l’article 151, que parla de “qualsevol acte arbitrari” –sense esmentar el concepte de violència– ordenat o executat per un funcionari públic que atempti contra les “llibertats i els drets garantits per la constitució”. En aquest cas, la pena prevista de presó és entre quinze dies i un any.

Finalment, l’article 104 recull penes molt més greus, entre vint anys i trenta anys de presó, per a qualsevol “atac amb l’objectiu de destruir o canviar la forma del govern o l’ordre de successió al tron, o bé fer que els ciutadans o els habitants agafin les armes contra l’autoritat real o les cambres legislatives”. L’article parla explícitament d’atacs i conspiracions contra el rei i la família reial, cosa que difícilment encaixaria amb la situació processal dels afiliats.

En el cas dels exiliats, la justícia belga no ha arribat mai a entrar en la qüestió de les equivalències legals. El 2018, la fiscalia del país rebutjà l’extradició de Comín, Serret i Puig tot atenint-se a defectes de forma en l’euroordre espanyola: al·legà que no complia els requisits bàsics fixats per la normativa europea. En previsió d’una nova derrota legal, la justícia espanyola retirà poc després l’euroordre que preparava contra Puigdemont a Bèlgica.

Després de la sentència contra el procés, l’octubre del 2019, la justícia espanyola va presentar una nova ordre d’extradició contra Puigdemont i Comín pels delictes de sedició i malversació. Ara per ara, aquesta segona euroordre es troba aturada fins que conclogui el procés paral·lel a la justícia europea sobre la possible retirada de la immunitat parlamentària dels dos afectats, condició necessària perquè la justícia belga pugui tornar a jutjar-ne el cas.

Itàlia

A l’ordre legal italià no existeix el delicte de sedició com a tal, sinó el de “reunió sediciosa”, amb penes de fins a un any. És un tipus penal molt diferent de la sedició espanyola, atès que tracta reunions (de deu persones o més) que representin un perill per a l’ordre públic, sense fer esment de qüestions d’ordre constitucional. L’any 2019, el delicte s’aplicà contra un grup de militants feixistes que havien organitzat, al barri romà de Casal Bruciato, una protesta contra la concessió d’habitatges de titularitat pública a persones d’ètnia gitana.

Regne Unit

El Regne Unit va aprovar el 1870 la llei de sedició, que autoritzava l’arrest –sense judici– de qualsevol persona que protestés o critiqués públicament la corona o el govern britànic. Aquesta legislació fou derogada el 2009 després d’una llarga campanya d’organitzacions defensores de la llibertat d’expressió.

Actualment, el delicte més semblant a la sedició espanyola que hi ha al codi penal britànic és la llei relativa als delictes contra l’ordre públic. Com en el cas d’Itàlia, la legislació se centra bàsicament en els disturbis provocats per grups de persones que recorrin a la violència per alterar l’ordre públic, més que no pas en qüestions d’ordre constitucional. El text preveu penes de multa i de presó, amb un màxim de deu anys.

Estat francès

L’equivalent més pròxim a la sedició espanyola en l’ordre legal francès és el delicte de resistència, que consisteix en l’oposició violenta a les autoritats o institucions de l’estat. La resistència està penada amb una multa i dos anys de presó, en cas que els actes jutjats els cometin un tot sol, o bé tres anys en cas que els actes jutjats es cometin en grup. En cas que els actes jutjats incloguin l’ús d’armes, aquesta pena pot anar dels cinc anys als deu. Com en el cas de la majoria d’ordres jurídics europeus, la legalitat francesa fa referència explícita a la violència en la comissió d’aquests delictes.

Per altra banda, el codi penal francès preveu cadena perpètua (equivalent a trenta anys efectius de sentència) i 750.000 euros de multa per als dirigents de moviments insurreccionals. També preveu vint anys de presó i 300.000 euros de multa per a les persones que participin en una insurrecció amb armes, explosius o bé substàncies perilloses.

Països Baixos

La sedició està explícitament tipificada com a delicte a l’article 131 del codi penal dels Països Baixos. Aquest tipus penal està formulat de manera molt àmplia: preveu, per exemple, la incitació pública (sigui verbalment, amb imatges o bé per escrit) a cometre un delicte contra les autoritats públiques de l’estat. Com en el cas d’altres ordres legals europeus, el delicte de sedició holandès fa referència explícita a la violència. La pena més alta prevista és de cinc anys de presó.

Finlàndia

El delicte més pròxim a la sedició espanyola en la legislació finlandesa és la rebel·lió, que comporta l’ús de violència o bé l’amenaça d’emprar la violència. Aquest tipus està penat entre un any i deu anys de presó.

L’únic delicte relacionat amb la sedició que no requereix violència és el d’obstrucció del deure públic, que castiga amb una multa qui impedeixi (o bé intenti d’impedir) l’execució d’un acte o funció oficial.

Suècia

L’únic delicte comparable a la sedició espanyola que existeix a l’ordenament legal suec és el delicte d’agitació, que consisteix a incitar altres persones –verbalment o per escrit– a la desobediència. Si es considera de caràcter lleu, el delicte d’agitació no és penat; en cas que sigui greu, pot implicar una pena de presó fins a quatre anys.

Dinamarca

El sistema jurídic danès recull el delicte d’inducció o instigació. Perquè sigui punible, cal que l’instigador tingui la intenció que es cometi un delicte concret: si s’incita altres persones a cometre actes delictius, sense concretar, la inducció no es considera delicte. Segons la gravetat, la inducció es castiga amb multes o penes de presó de fins a quatre anys.

Grècia

El delicte més pròxim a la sedició espanyola al codi penal grec és l’aixecament, definit com l’ús de la violència o l’amenaça d’emprar la violència amb l’objectiu de forçar una autoritat estatal a actuar contra la llei o bé no aplicar-la. Aquest tipus és castigat amb una pena de presó de sis mesos, pel cap baix, per a qui participi en un aixecament, i de dos anys, com a mínim, per a qui l’instigui.

Romania

El codi penal romanès recull el delicte de sedició, consistent a “armar la població o instigar-la a armar-se, o bé a cometre robatori amb violència o assassinats” amb el propòsit explícit de causar una guerra civil al territori nacional. La pena prevista per a aquest delicte és entre set anys i deu anys de presó, i la suspensió dels drets polítics dels condemnats entre tres anys i cinc.

Portugal

El delicte més semblant a la sedició espanyola en l’ordenament jurídic portuguès segurament és el delicte d’alteració violenta de l’estat, que preveu els casos en què una persona intenti destruir l’estat de manera violenta, mitjançant la intimidació o el sabotatge. Aquest delicte es castiga amb penes entre tres anys i dotze; en cas que les accions jutjades impliquin l’ús d’armes, aquestes penes van dels cinc anys als quinze anys de presó.

Un altre delicte similar és la coacció contra els òrgans constitucionals, que també fa referència explícita a la violència i a l’amenaça de violència. Està penat entre un any i vuit anys de presó.

L’estat espanyol, la gran excepció

El codi penal espanyol estipula que es consideren culpables de sedició aquells qui, “sense estar compresos en el delicte de rebel·lió, s’alcin públicament i tumultuària per impedir, per la força o fora de les vies legals, l’aplicació de les lleis o bé a qualsevol autoritat, corporació oficial o funcionari públic, el legítim exercici de les seves funcions o el compliment dels seus acords, o bé de les resolucions administratives o judicials”.

En cas que el delicte el cometi una autoritat pública, les penes previstes oscil·len entre els deu anys i els quinze. Per als ciutadans que hagin “induït”, “sostingut” o “dirigit” la sedició, o bé apareguin com a “autors principals”, les penes previstes van dels vuit anys als deu anys de presó.

Així, el delicte de sedició espanyol difereix dels seus equivalents aproximatius a Europa en dos punts clau: no requereix l’ús de violència o intimidació de manera explícita i preveu penes significativament més altes que no pas en la resta de països.

L’any 2020, el govern espanyol va reconèixer que el delicte de sedició espanyol, aprovat el 1822 per a fer front a les sublevacions populars que en aquella època amenaçaven amb freqüència el poder de l’estat espanyol, no tenia una cabuda fàcil en el dret europeu. “Ens han posat davant la realitat”, va dir el ministre de Justícia espanyol d’aleshores, Juan Carlos Campo, en al·lusió a les derrotes legals de l’estat espanyol a Europa. I afegí: “Som conscients que hem de fer una revisió.”