20.08.2021 - 17:26
|
Actualització: 21.08.2021 - 11:25
El gran mestre Antonio Stradivari i uns altres reconeguts fabricants de violins van tractar els instruments amb substàncies químiques que produïen un so únic, i uns quants d’aquests components han estat identificats ara per primera vegada.
Joseph Nagyvary, professor emèrit de bioquímica a la Universitat de Texas A&M, va proposar per primera vegada fa quaranta anys la teoria que la raó principal per al so primitiu, més enllà de la fina artesania, eren els productes químics que Stradivari i més lutiers, com ara Guarneri del Gesù, empraven per guarir els instruments d’una infestació de cucs que hi havia en aquell moment.
“Tota la meva investigació durant molts anys s’ha basat en la suposició que la fusta dels grans mestres es va sotmetre a un tractament químic agressiu, i això va tenir un paper directe en la creació del gran so dels Stradivari i Guarneri“, ha dit Nagyvary en un comunicat.
Un equip internacional dirigit per Hwan–Ching Tai, professor de química a la Universitat Nacional de Taiwan, ha publicat els seus descobriments a la revista científica l’Angewandte Chemie International Edition.
Bòrax, zinc, coure i alum
Els descobriments de Nagyvary van ser verificats en una revisió de l’American Chemical Society, l’organització científica més gran del món. Les troballes actuals de l’equip de recerca mostren que es va fer servir bòrax, zinc, coure i alum, juntament amb aigua de calç, per tractar la fusta dels instruments.
“El bòrax té una llarga història com a conservant, que es remunta als antics egipcis, que l’empraven en la momificació i després com a insecticida”, diu Nagyvary. “La presència d’aquests productes químics apunta a la col·laboració entre els fabricants de violins i la farmàcia local i l’apotecari en aquell moment. Tant Stradivari com Guarneri haurien volgut tractar els violins per evitar que els cucs es mengessin la fusta perquè les infestacions de cucs eren molt esteses“, ha afegit.
Explica que cada fabricant de violins probablement va fer servir els mètodes locals en tractar la fusta. “Aquest nou estudi revela que Stradivari i Guarneri tenien el seu mètode individual de processament de la fusta, al qual potser van atribuir una importància considerable”, va dir. “Potser es van adonar que les sals especials que feien servir per a la impregnació de la fusta també li atorgaven una resistència mecànica beneficiosa i avantatges acústics. Aquests mètodes es van mantenir en secret. No hi havia patents en aquella època. Com es manipulava la fusta amb productes químics era impossible d’endevinar mitjançant la inspecció visual del producte acabat.”
Les receptes de vernissos no eren secretes perquè el vernís en si no és un determinant crític de la qualitat del to. Per contra, el procés com es van tractar i processar les taules d’avet fresc amb una varietat de tractaments químics a base d’aigua és fonamental per al so del violí acabat. Aquest coneixement era necessari per a obtenir un “avantatge competitiu” sobre els altres fabricants d’instruments, explica Nagyvary.
El professor emèrit afegeix que l’equip va descobrir que els productes químics emprats es trobaven pertot i dins de la fusta, no tan sols a la superfície, i això va afectar directament la qualitat del so dels instruments.
Antonio Stradivari (1644-1737) va fabricar al voltant de mil dos-cents violins i els va vendre només als molt rics, inclosa la reialesa. Avui dia, queden al voltant de sis-cents violins. Un contemporani menys conegut de Stradivari, Guarneri del Gesù, va tenir problemes per a vendre el seu treball, però els seus instruments ara es consideren iguals en qualitat i preu als violins de Stradivari.
“Els seus violins han estat incomparables en so i qualitat durant dos-cents vint anys”, ha dit Nagyvary, i ha assenyalat que un violí Stradivari avui pot valorar-se en deu milions de dòlars, i un Guarneri pot valer encara més. Va dir que es necessiten més investigacions per a aclarir més detalls de com els productes químics i la fusta produeixen una qualitat tonal impecable.
“Primer, es necessiten unes quantes dotzenes de mostres no tan sols de Stradivari i Guarneri, sinó també d’uns altres fabricants del període Daurat (1660-1750) de Cremona, Itàlia. […] Hi haurà d’haver una millor cooperació entre els mestres restauradors d’instruments musicals antics, els millors creadors del nostre temps i els científics que realitzen els experiments sovint de manera gratuïta en el seu temps lliure.”
