14.08.2023 - 21:40
Cada 15 d’agost, Bétera s’ompli de confeti i música, però les protagonistes principals són les alfàbegues. És una festa singular i única en tot el país. En aquest municipi del Camp de Túria cultiven les alfàbegues més grosses del món. L’any passat van batre el rècord absolut després de deu anys: van arribar als 3,24 metres. Enguany, s’hi han acostat, però no ha estat prou: 3,17 metres. Quin és el secret d’aquestes alfàbegues gegants?
Manolo el Morquero, una figura fonamental en el desenvolupament de la festa tal com es coneix avui, responia que el secret era l’ungüent de canonet. I tant cridaven l’atenció les alfàbegues de Manolo, que la història va arribar fins al Japó. A mitjan anys vuitanta, un grup de representants d’una universitat japonesa va viatjar fins a Bétera per tractar de comprar el secret, però es van endur una negativa. En realitat, no existia cap ungüent.
Hem parlat amb Ramon Asensi, l’encarregat de cultivar les plantes d’ençà del 1999, quan li va fer el relleu a Manolo, i ens explica que, com que és una planta tropical, no hi ha més secret que calor i aigua. En grans quantitats. “De calor tenim la que ens dóna el temps en cada moment, i l’aigua és la que li donem nosaltres, ací sí que tenim llibertat”, diu. La sembra es fa al març i, amb canyes i fils, es guia el creixement de la planta. En la recta final, abans d’eixir en processó festiva el dia 15, es reguen les vint-i-quatre hores. Amb la calor d’estiu, l’aigua s’evapora molt de pressa i les plantes necessiten hidratació constant.
Asensi, que va modernitzar el procés, fa servir un sistema de reg automàtic per degoteig que pot controlar amb el mòbil. Amb l’aigua, hi va incorporat tot un seguit d’adobs que aporten a les alfàbegues tots els nutrients necessaris. Com que tenen un substrat solt, el sistema de drenatge és perfecte i cada gota d’aigua que entra, ix. Així, l’aigua circula i no entolla les arrels.
A més, hi ha una altra clau per a assolir aquestes alçàries de rècord: s’han de desullar. Això vol dir llevar les llavors quan són a punt d’eixir. És a dir, les flors. Com que la planta vol perpetrar-se, torna a traure ulls, que se li tornen a llevar. I, d’aquesta manera, es multiplica el creixement de l’alfàbega fins a superar els tres metres d’alçària i els dos-cents quilograms de pes. I això, les normals. N’hi ha dues, les més grosses, que necessiten un carro amb rodes per ser transportades perquè poden arribar a pesar mil quilograms.
“Més que un secret, és un procés. Li tirem adob especial, sí. Però entra dins de tot el procés. Si no férem les altres coses, tampoc eixiria. S’ha de pensar que ací és una dedicació exclusiva a fer açò. Al final, s’intenta donar a la planta les condicions idònies perquè cresca, i després estem pendents de l’oratge”, explica Asensi.
D’on ve, la tradició?
La festa de les alfàbegues és una ofrena que fan dues xiques, les obreres fadrines, a la Mare de Déu d’Agost. Asensi conta que parteix dels antics rituals de fertilitat i que hi ha constància del cultiu d’alfàbega a Bétera d’ençà del segle XIII. La prova és un alfabeguer que es va trobar en el jaciment de la Torre Bofilla, un poblat medieval de l’època àrab. L’ofrena actual sembla que també pot tenir centenars d’anys. Hi ha reportatges d’abans de la guerra del 1936-1939 en què apareix el tren que arribava de València fins al poble ple de gent que acudia a veure la festa.
Ara, les alfàbegues monumentals que es coneixen avui dia van sorgir els anys seixanta amb Manolo el Morquero, que va començar a experimentar amb els adobs. Fins a aquell moment, eren les obreres, ajudades per les seues famílies, les encarregades de cultivar les plantes que, més tard, oferirien a la Mare de Déu.
“Arribar a aquestes mides, això és únic. No hi ha res que es puga ni comparar. Sí que hi ha pobles que ofrenen alfàbegues, el Mediterrani n’és ple. Però que arriben al que s’ha arribat ací, ni de bon tros”, diu Asensi. Per això no s’han registrat mai al llibre Guinness dels rècords, perquè solament es poden batre a si mateixos.
Totes setze plantes, vuit per a cada obrera fadrina, eixiran de l’hort de les alfàbegues cap a les 10.30. Durant el recorregut fins a l’església de la Puríssima Concepció, els majorals, la colla de festers, tiraran tones i tones de confeti. A la parròquia, les esperaran les dues obreres casades. A més, és part de la festa vestir amb les tradicionals camises de flors.
Asensi destaca la intergeneracionalitat de la festa, que aplega tothom, dels més grans, que veuen la processó festiva passar de la porta de casa estant, fins als més menuts, que juguen amb el confeti. “És una festa molt gran i original, que es pot comparar amb les grans entrades de moros i cristians, o amb el Misteri d’Elx. Ja no és comparable amb unes altres. Som a la Champions League de les festes”, diu.
“És un dia molt bonic perquè el qui és de Bétera torna al poble. El dia 15 la gent que és de Bétera hi és. Les sensacions que tens quan ets allà dins, que les alfàbegues són dalt dels carros i la gent bota amb elles… Això s’ha de viure, de manera d’explicar-ho no n’hi ha cap, és un sentiment. I la gent que ve es queda impressionada sempre”, acaba.
