El director de ‘Boye, el enemigo público’ revela amenaces de mort, pressions i sabotatge

Dilluns a la tarda, en una sala de projecció de la Filmoteca de Catalunya, al barri del Raval de Barcelona, el cineasta Sebastián Arabia (Madrid, 1980) agafava el micròfon davant un públic format sobretot per polítics, juristes i periodistes. Presentava per primera vegada en públic el film Gonzalo Boye, el enemigo público, acompanyat de l’advocat i del seu cercle familiar i d’amistats més íntim. Arabia va fer una intervenció molt breu, amb un comentari final inquietant, perquè va parlar de les “adversitats” que havien hagut de superar ell i el seu equip a l’hora de fer aquest film. Pel fet de produir un film sobre Gonzalo Boye. Aleshores, Arabia no les va concretar, van restar flotant en l’ambient. I ara n’ha parlat amb VilaWeb: portes tancades, advertiments, amenaces de mort, problemes de finançament i de distribució, i fins i tot algun sabotatge.

“Puc dir que en el moment que vaig decidir de fer el film, em vaig trobar que col·legues de la professió i de més àmbits em van recomanar que no el fes, que no era gaire bona idea de fer un film sobre un personatge com en Gonzalo en el context de l’independentisme català”, explica Arabia, que es va prendre aquells comentaris més com un advertiment que no com una recomanació. Un advertiment sobre les dificultats que tindria a l’hora de fer el film i de vendre’l.

Però estava determinat a continuar endavant, perquè hi havia un vincle entre ell i Boye que s’havia creat uns quants anys enrere, el 2015, quan va realitzar la primera part del documentari que la setmana vinent s’estrenarà a Filmin i que dilluns va preestrenar a Barcelona. Aquell el va titular, simplement, Boye (2016), i el va fer per explicar la història sorprenent d’un personatge que aleshores era molt desconegut per al gran públic, i que va haver de passar set anys a la presó condemnat per col·laboració en un segrest d’ETA del qual Boye sempre s’ha declarat innocent.

Ara Sebastián Arabia volia tornar a entrevistar-lo a fons, que tornés a parlar, mirant a càmera, d’una causa que el pot portar un altre cop a la presó. “No és un film que faig per promocionar-me. Faig un càlcul de riscs i un càlcul d’unes certes penalitats que has de passar per fer un film d’aquestes característiques. Però estava convençut de fer-lo el dia que ho vaig decidir i n’estic convençut avui”, diu el director. “En Gonzalo és una persona que pot tenir un peu a la presó, abans d’haver estat ni tan sols jutjat. Contra totes les adversitats, has de demostrar que ets innocent. En Gonzalo viu aquest film d’una manera molt diferent [respecte de la primera]; perquè d’aquí a un mes i escaig començaran a jutjar-lo. El context emocional del personatge i la narrativa mateixa del film canvia dramàticament per aquesta situació.”

De seguida que va engegar la producció del film es va trobar dificultats. Li tancaven portes, “a pany i forrellat”, per a aconseguir finançament. “Totes les vies de producció habituals a les quals accedeixes com a productora per intentar finançar una pel·lícula, sigui en termes públics o privats, es van tancar de cop i volta. Les possibilitats de les distribucions convencionals que se solen fer amb les pel·lícules, també. Ens deien que no, fins i tot,  abans d’haver vist la pel·lícula. No l’havíem acabada i ja ens deien que no en volien saber res… Hi va haver un moment que vam desistir de fer un pla de finançament convencional.”

La part més agra se la va trobar amb les reaccions de col·legues de professió. “Jo ​​em moc en el món cinematogràfic, però també en el periodístic, en el de la política, etc. I ens venien a dir que fèiem un film de suport a criminals, per la imputació d’en Gonzalo i pels delictes ja coneguts que atribueixen als seus clients. I que si seguíem per aquest camí, no comptéssim amb ells per a projectes o distribucions.”

Va perdre clients: “Jo em dedico no tan sols al cinema documental, sinó també a l’audiovisual i a producció de serveis. Va haver-hi un parell de clients que van demanar una reunió amb mi per dir-me, si fa no fa, que no se sentien gens còmodes amb el fet que la productora mantingués aquesta producció i que, si això no canviava, deixaríem de tenir clients. I, efectivament, va passar això.”

Va viure una situació que qualifica de sabotatge: “Nosaltres, com a productora, subcontractem serveis a diferents estudis especialitzats per fer parts d’una producció, el rodatge, la postproducció, etc. No diré quins proveïdors van ser, però hi va haver dues vegades que ens vam trobar una situació molt difícil, molt complicada. Sobretot, en un dels casos, en què el nostre proveïdor ens havia de lliurar una sèrie de materials d’acord amb un calendari que ja venia molt ajustat. I el dia del lliurament, el dia que havíem de visionar tot això, em va trucar el director de l’empresa i em va dir que se sentia molt incòmode treballant per a aquesta pel·lícula. Que no li semblava bé, i em va deixar anar un discurs ètic força llarg i ens va dir que no ens lliurarien el material que havíem encarregat i que busquéssim algú altre. Bé, cadascú pot decidir de participar en allò que vulgui, però si m’ho dius el dia D, jo ja interpreto que no és una qüestió ètica, sinó que hi ha malícia, no?”

La bústia de correu de la productora, Indie Cinema, ha anat rebent correus amb recriminacions i insults, i també amenaces de mort. “Aquestes amenaces sempre són anònimes. Amenaces com ara ‘sabem on vius’, alguna amenaça de mort, entre més, però no me les prenc gaire seriosament. També en vaig rebre quan vaig fer el documentari sobre Garzón i els crims del franquisme. És veritat que vaig pensar que tot això passaria ara, però no pas amb aquesta intensitat. No crec pas que tothom que la vegi s’hagi de sentir ofès, però mentre he fet aquesta pel·lícula he vist molta gent ofesa. No deixa de sorprendre’m i de preocupar-me.”

Vist tot això, li demanem si li ha pagat la pena de fer aquest projecte: “Sí, n’estava convençut i n’estic convençut. En aquest sentit, no ha canviat res. Tenia el desig de continuar i completar una feina que vaig començar el 2016. Per a mi, el film té un valor enorme, no tan sols per en Gonzalo i la seva figura, sinó per tot allò que ha representat la batalla jurídica entre Espanya i la resta d’Europa sobre el moviment independentista. Per a mi, això té moltíssim valor. Que això tindrà repercussions positives en termes professionals i personals? Ho dubto.”

En certa manera, a Sebastián Arabia l’ha esquitxat la lawfare a què està sotmès Gonzalo Boye, de la qual ha pres consciència. “D’ençà que fou imputat, hi ha hagut una absoluta presumpció de culpabilitat. No tan sols en la mateixa causa, sinó mediàticament. És a dir, Gonzalo Boye és culpable. Per què? Perquè hi ha una acusació, Sito Miñanco, bla, bla, bla, i ja està. En Gonzalo està forçat a haver de demostrar la seva innocència.” I en un moment del film, durant l’entrevista, lliuren a Boye l’escrit d’acusació contra ell, amb uns fragments subratllats, perquè els contesti. I els rebat.

Però Arabia pensa que és un exercici injust. “Li demano que contraresti l’escrit d’acusació. És impossible. És absolutament impossible que, davant un escrit d’acusació, hom pugui i hagi de demostrar la seva innocència. Un escrit d’acusació és el que és, i ja ho veurem. Però et trobes en la tessitura d’haver de demostrar que ets innocent. És impossible, fora d’un marc de garanties, això és impossible. Des de quan hem de demostrar la nostra innocència? Se suposa que l’invent va diferent, no? Que és a l’inrevés.”