Sebastià Taltavull: “Hi ha un gran canvi i moltes coses es fan en castellà, això fa que la nostra llengua perdi força”

Sebastià Taltavull (Ciutadella, 1948) comença ara el segon any de pròrroga com a bisbe de Mallorca. Quan fan setanta-cinc anys, els bisbes renuncien i és potestat del papa que allarguin el mandat o no. Diu que a Mallorca s’hi troba molt bé, tot i que de vegades l’increpen perquè oficia les misses en català. A vegades són missatges, però fins i tot algun feligrès li diu alguna cosa quan li dóna la comunió. Amb tot, el bisbe Sebastià continua expressant la necessitat de preservar el català com a patrimoni dels illencs, i també com a dret humà. Ho va fer a la missa de l’Estendard el darrer dia de l’any, i ho fa en aquesta entrevista.

Ens trobem amb ell a Palma, justament el dia de Sant Sebastià, a la sagristia de la parròquia que duu el nom del sant patró de la ciutat, on acaba de celebrar una missa en presència de les màximes autoritats. Abans ha concelebrat a la Seu. Taltavull, com diu que l’anomena el papa, és un bisbe popular i afable, li agrada estar amb la gent, i en acabar la missa els feligresos s’hi acosten per felicitar-lo, per demanar-li una benedicció personal o, fins i tot, per fer-s’hi fotografies.

—A l’homilia de la missa de la Seu us heu referit a la immigració com una qüestió de caritat social, però també de caritat política.
—En parl moltes vegades, i aquesta vegada ha estat perquè el text de la paraula de Déu diu “acolliu els forasters”. És clar que aquesta acollida té moltes implicacions perquè Jesús a l’Evangeli diu que era foraster i el van acollir. Amb relació a la paràbola del bon samarità, les persones ens dividim en dos sectors, aquells que només pensen en ells, i aquells que pensen en els altres. I amb la immigració es veu. Quan només defensam els nostres drets o quan pensam que els altres també tenen drets. La pregunta és molt radical. Si tu dius que els altres tenen drets, tu et demanes què li passarà a ell si jo no l’ajut, no és igual que dir què em passarà a mi si no l’ajut. A nosaltres, la immigració ens afecta molt. N’hi ha de dues classes. La que arriba per vies normals i aquesta immigració que ens ve amb barcasses i sense gens de seguretat. Hi pot haver diferents maneres d’acollida. Ací, a les Illes, hem acollit tothom, des del temps de la primera immigració de persones que venien d’Andalusia i ja s’han fet d’aquí. Ara arriba un moment que trastoca i condiciona la nostra manera de ser i la nostra cultura. I ací és on a vegades hi ha hagut el problema, sobretot perquè molts no s’integren, exigeixen molt que ací es faci com diuen ells i no s’enriqueixen de la nostra cultura. Hi ha d’haver un equilibri molt gros amb això.

—A punt de fer setanta-sis anys, ja sou a la pròrroga del vostre episcopat. Teniu ganes de continuar?
—A setanta-cinc anys, per llei canònica hem de presentar la renúncia. Després, l’accepten o no. Ara fa un any vaig enviar una carta personal al papa i tres setmanes després vaig rebre la resposta del dicasteri dels bisbes que em deien de part seva que continuàs dos anys més. I més tard vaig rebre una carta personal, preciosa, en què m’animava a continuar i recordava algunes converses que havíem tengut. Ell no et dóna motius, senzillament et diu: continua a Mallorca. Què passarà després? No ho sé.

—Aquests darrers mesos heu estat notícia per la vostra defensa de la llengua catalana. La darrera vegada, a la missa de la festa de l’Estendard. Què us du a fer aquesta reflexió?
—És el meu convenciment de sempre. No he aprofitat l’ocasió d’una festa. Com que la festa coincidia amb la Sagrada Família, vaig parlar molt de la família com a cèl·lula bàsica de la societat. I dins la família és on aprenem a estimar la llengua i la terra. És la meva convicció de sempre. Quan tenia dotze anys, al seminari –imagina!– estudiàvem català amb la institució valenciana lo Rat Penat, per correspondència. Estàvem inscrits allà. I aquell mateix temps, el rector del seminari, Llorenç Olives, ens va regalar a cadascú de nosaltres un Nou Testament fet a Catalunya, aquell vermell, petit i gruixudet, i ens va dir: això serà el llibre de lectura en català. I no tan sols vaig aprendre la llengua. Vaig aprendre a la vegada el català i la paraula de Déu.

—A l’escola no s’aprenia el català en aquells anys.
—No. Jo anava als Salesians i tot era en castellà. Llegies el Quixot a nou anys. Fèiem obres de teatre en castellà… Només quan anava a Sant Miquel ho feia en menorquí o en català. Aquesta ha estat la convicció de tota la vida. Això no ha fet que no m’hagi d’adaptar com ho he fet avui aquí [a la parròquia de Sant Sebastià] que la missa d’aquesta hora és en castellà. Hi ha un gran canvi ara, a Mallorca, i també a Menorca, que moltes coses es fan en castellà. És un canvi molt, molt, molt gran. Això fa que la nostra llengua perdi força, perdi categoria, perdi audiència. A les xarxes socials predomina el castellà i això no ens fa gens de bé. Es podria promocionar el català a les xarxes.

—En aquest moment, el nou govern té molt d’interès que el català desaparegui de la vida. N’heu xerrat, d’això, amb les autoritats?
—Ara és molt recent, això. De moment ho he dit en públic, però crec que tindré ocasió de parlar-ne. Amb els anteriors n’havia parlat molt i anàvem molt units en això. En el gran canvi del Concili Vaticà II es diu que la litúrgia s’ha de fer en llengua vernacla, i ací es va interpretar que s’havia de fer en castellà. Això ens va semblar molt greu perquè sabíem que “vernacle” significa la llengua del poble i en el nostre cas era la llengua catalana. Català de Menorca o català de Mallorca. I qui no ho vol entendre fa molt de mal perquè té a veure amb uns altres interessos que no són culturals, sinó d’una altra mena.

—L’estiu passat, a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada, vàreu parlar de les amenaces que rebeu perquè feu la litúrgia en català. Qui us amenaça i com?
—Per exemple, jo faig sempre una missa en català que s’emet per IB3, però et trobes gent que dins la mateixa celebració et ve a protestar. Ho vaig contar per això, perquè hi ha gent que, en el moment de donar-los la comunió, et fa cosa o després vénen i et diuen que no els respecten. Et diuen coses d’aquests i et diuen que tenen dret que els parli en la seva llengua. A vegades apugen el to quan ho diuen i no són amables. Altres sí que ho són. També passa en sentit contrari. No fa gaire, un grup de mexicans van venir a donar-me les gràcies per la missa i em van dir que ho havien entès tot.

—I què feu quan hi ha aquests insults o amenaces?
—Quan rep una carta, la primera cosa que faig és telefonar-los per dir-los que vull xerrar amb ells. Vull veure que m’ho diguin a la cara i que en parlem, que ens mirem als ulls. En alguna ocasió han vingut i n’hem xerrat i crec que ha anat prou bé perquè els he pogut donar motius. Sobretot a la gent que ens diu que hem d’escriure així com rallam. I jo els dic que les llengües no són això. Aquest pot ser un motiu cultural, però hi ha motius que no són estrictament culturals.

—Una altra de les qüestions de què parlau a les homilies és de la protecció de la terra. Això venint d’un menorquí té molt de sentit.
—Estam en una època molt complicada. Crec que hem avançat de l’època aquella dels anys setanta que ens manifestàvem perquè no urbanitzassin Macarella. Hi havia l’amenaça. Record que vaig fer un article en un diari i me’l van censurar. Estàvem molt vigilats en aquell temps, venien a gravar les homilies el diumenge. Eren moments de persecució i falta de llibertats. Més endavant, quan jo era vicari general, els bisbes de Mallorca, d’Eivissa i de Menorca i els tres vicaris generals vam fer una pastoral que va tenir molta transcendència, que es deia “Ecologia i turisme”. Dèiem les coses molt clares. El papa també n’ha parlat.

—Ara passa que hi ha propietaris molt rics que compren i compren molt de territori tant urbà com rural. Què en pensau?
—Fa de molt mal dir. Qui té doblers els fa circular. Després s’ha de veure quina transcendència té això i quines servituds. Si realment ens ajuda a fer país, si ajuda a una estabilitat social i a un equilibri. O si els més rics seran més rics i els pobres seran més pobres, que és la tendència actual. Desapareixen les classes mitjanes i ho veiem, per exemple, amb el problema de l’habitatge, les noves pobreses amb joves que cobren mil euros i no es poden pagar les cases.

—Heu estat president de la Comissió Pastoral de Mitjans de Comunicació, ara encara en feu part. Què en pensau, dels missatges que s’emeten a les cadenes de ràdio i de televisió de l’església?
—Els bisbes de Catalunya érem molt autocrítics amb els nostres mitjans. Això ho dèiem i n’hem parlat. Hi ha coses que s’han solucionat bastant, però no ens agradava que hi hagués, des de l’Església, ni discriminació ideològica ni discriminació perquè s’era d’una altra regió. Comprenc que el discurs a vegades no ha agradat. Jo sempre he estat ficat dins els mitjans, he fet ràdio i televisió, he escrit a diaris, ara faig un vídeo cada setmana i l’enviam a moltíssima gent. La meva idea dels mitjans és què comunicam i com ho comunicam.

—Vàreu ser bisbe auxiliar de Barcelona entre el 2009 i el 2017. Vàreu viure, per tant, els anys del procés.
—Ho vivia molt, perquè personalment a alguns els coneixia molt, i ens vèiem a missa. Els primers anys que vaig ser a Barcelona et trobaves gent d’Esquerra Republicana a missa. La postura que vaig voler tenir sempre és que per damunt les idees hi ha una fe i jo he de cuidar, acompanyar la fe d’aquestes persones. Acompanyant-los, et trobes que hi ha moments que s’enfronten els uns amb els altres i has de tractar de reconciliar aquesta situació, i no és fàcil. L’any 2017, que és quan vam fer el canvi, també record l’atemptat del mes d’agost a la Rambla. Amb els cardenals i tres bisbes vam anar a la manifestació. Allò va ser molt fort. Ara, quan són manifestacions ideològiques, no ens hi mesclam per donar llibertat a la gent i per no veure’ns tancats dins un grup.

—Personalment, què en pensau del dret d’autodeterminació?
—És una opció política. A la doctrina social de l’Església, hi és, el dret dels pobles a l’autodeterminació. I sobretot, penses molt en els pobles que han estat colonitzats, que han estat molt esclavitzats. Jo no sé si la nostra realitat va per aquí. No sé prou les motivacions de fons, perquè ara veus aquests pactes que fan, que són per a afavorir persones, afavorir el poder. I es pacten coses que són contràries les unes amb les altres. Com ho podem aclarir? Crec que hi hauria d’haver més netedat, ser més fidels a una idea, perquè es canvia molt d’idea.

—Si convenim que a l’Església hi ha un sector més conservador i un sector més progressista, per la vostra trajectòria us podríem incloure dins el progressista. Del sector conservador surten missatges que sembla que circulen en sentit contrari a la tendència de la societat.
—Sí. És així. És una assignatura pendent, aquesta. Ho diu el papa. Quan un capellà ha de xerrar, ha de tenir honor a la paraula de Déu i honor al poble. Això des de l’Amèrica Llatina ho hem viscut molt. Als països pobres, si no escoltes el poble, no pots comunicar la Paraula. Aquesta setmana he fet un article sobre el profetisme, que sé que no és una paraula habitual, i he dit que la paraula del profeta és aquella que parla en nom de Déu, però el profeta ha d’estar arrelat al poble, ben establit al poble. Això és feina nostra. Quan toques aquestes fibres, la gent ho agraeix. Jo rep molts whatsapps després de la missa, de gent que entén allò que li dius.

—Parlant d’acompanyar la gent i de tocar de peus a terra, quina és la vostra opinió sobre la unió de parelles del mateix sexe?
—Sempre he respectat totes les opcions. Jo no som ningú per a jutjar ningú. Tendré la meva idea cristiana sobre què és el matrimoni, que és així com diu la paraula de Déu. Però hem d’estar atents a moltes realitats i dins aquestes realitats hem de trobar com acollim, com acompanyam, com ajudam. I és difícil d’introduir aspectes que no prevèiem o que costen molt perquè són qüestions culturals.

—Però hi ha persones que s’estimen i no caben dins l’església. Això no és una manera d’allunyar-se de la gent?
—Sí, però com t’he dit, l’Església acceptarà només com a matrimoni cristià la unió d’un home i una dona. Això és dins la paraula de Déu. Ara, jo ni els exclouré ni els excomunicaré ni els faré marxar; jo partesc sempre de la dignitat de la persona humana. I això no és teoria. T’hi trobes cada dia. Persones creients que es vénen a confessar i et diuen que són homosexuals. Hi ha associacions de capellans. Això vol dir que s’accepta la realitat, tot i que després no s’eleva a la categoria de llei.

—Acabeu de celebrar una setmana de diàleg ecumènic entre cristians de confessions diferents. Hi havia dones pastores. És una pregunta recurrent, ho sé, però quan hi haurà sacerdotesses?
—Una cosa és que es plantegi el paper de la dona a l’Església i una altra, el sacerdoci de la dona. No hi ha una base bíblica, no hi ha una base de la paraula de Déu que ho permeti. En canvi, sí que hi ha diaconesses. El paper de la dona a l’església l’hem d’examinar a un altre nivell. La dona sempre ha tingut molt de paper a l’Església, però si ho miram només del punt de vista del poder, discutirem i no ens aclarirem. Aquí a Mallorca, quan es parla de catequistes, es parla de les catequistes perquè pràcticament tot són dones. Al consell episcopal abans hi havia vuit capellans, vuit diaques i vuit vicaris, i fa tres anys vaig decidir de fer un canvi de sistema. Hi vaig posar cinc capellans i cinc laics, i dels laics, tres són dones. Tothom hi és representat en igualtat i és molt interessant veure la diversitat a totes les reunions.

—Si haguéssiu d’esmentar cinc motius pels quals la gent se’n fa enfora de l’Església, quins serien?
—Uf, això ens ocuparia molta estona i no acabaríem. S’ha de pensar molt perquè hi ha raons molt variades. D’una banda, hi ha l’ambient de la societat, que no ho afavoreix gaire, perquè vivim en un cristianisme molt relaxat. Si quan érem a missa, a fora hi hagués hagut persones amb metralladores com passa al Paquistan, a Sud-àfrica, a Nigèria o a Nicaragua, tal vegada el cristianisme seria més valent. No crec que una causa directa sigui que l’Església exclou, sinó que acull tothom, però potser molts no troben a l’Església allò que cerquen. Una altra causa és la gran manca d’espiritualitat, és a dir, la descoberta de la vida interior. Es viu molt de cara enfora, a la intempèrie. A vegades dic que no hi ha cobertura per a trobar-te amb Déu. I una altra causa és el mal exemple dels cristians. És a dir, quan l’Església no es fa creïble perquè el nostre testimoni no és transparent i no fem allò que predicam.

—Un exemple d’això seria l’actitud de l’Església a l’hora de reconèixer i demanar perdó pels casos d’abusos sexuals o també el cas de robatoris de nadons durant la dictadura.
—Això és un problema. No es veia com un problema, però les reaccions sí que s’han anat produint progressivament. Abans se’n parlava poc i fins i tot, a vegades, s’afavoria. Al moment que ens ho hem plantejat seriosament perquè hem tingut casos i ho hem vist, hem demanat perdó. En el nostre cas, públicament. Sempre hem actuat amb radicalitat i amb gens de tolerància. Són coses que et corprenen, perquè com a bisbe has d’actuar amb persones que coneixes molt i estan implicades en una denúncia en un fet d’aquests. El primer objectiu sempre és l’atenció a les víctimes. És una feina callada i molt discreta perquè a les víctimes no els interessa que se’n faci propaganda.

—En algun dels vídeos setmanals que feu, us heu mostrat preocupat per les conseqüències de la guerra d’Israel i Palestina. L’Església Catòlica, com pot ajudar a aturar-la?
—Jo no puc jutjar altres persones o, fins i tot, el que fa el papa, que sembla que són coses que es fan amb molta discreció. Crec que el papa hi ha intervingut del primer moment mitjançant els nuncis. L’Església és a cada banda perquè hi ha diàleg amb els jueus i hi ha diàleg amb els musulmans. I també, és clar, amb els cristians, perquè hi ha molts palestins que són cristians. Aquestes comunitats han quedat molt desfetes. En el nostre àmbit, el dia de l’atemptat d’Hamàs contra Israel vaig parlar amb la comunitat jueva d’aquí. Hi tenim bastant de contacte, xerram molt. He visitat la sinagoga, i això no ho havia fet mai, un bisbe. Però després va venir l’atac d’Israel contra Hamàs i, és clar, on has d’anar? Perquè aquí jo diria que no tens l’altra fracció, perquè els musulmans no és l’altra cara d’aquest problema. I què hem fet? Hem mantingut les comunitats de pregària insistint. No podem fer res directament per solucionar el problema més que demanar perdó com a humanitat perquè és un problema global.

—El papa Francesc ha pres decisions i ha emès opinions que podrien ser considerades com a progressistes, i ha tingut bastant oposició dins el Vaticà.
—Ha fet molt net, ha canviat moltes coses.

—Us volia preguntar justament si teniu por que quan hi hagi un relleu es tombi la truita i torni un papa estrictament conservador.
—Això dependrà de l’Esperit Sant. Ho pensàvem, que tindríem aquest papa, després de Benet XVI? A mi m’agrada analitzar les èpoques no comparativament, sinó en relació amb el moment. Per exemple, Joan XXIII, bonàs, grasset com una baldufa, s’inventa el concili que representa el canvi més gran que ha tingut l’església, aquella gran constitució en relació amb el món contemporani. I és quan canvia un poc la mentalitat. Joan Pau II venia de l’est i té una mentalitat diferent d’un papa que ve de l’Argentina… Jo no vull reflexionar comparativament, si aquest és millor que l’altre. No. Cadascú ha donat una resposta. I no estic gens empegueït de dir que crec que l’Esperit Sant hi posarà qui toqui. I en aquell moment haurem d’estar al seu costat i fer pinya.

—Tornem a això de la neteja que ha fet el papa. En quin sentit l’ha feta?
—Ha canviat moltes persones i ha donat noves orientacions a la cúria. Ha posat laics en llocs on només hi havia cardenals. El papa està molt damunt tots els temes.

—L’altre dia es va fer públic que un cardenal cobrava 5.000 euros i vivia en un pis de 400 metres a Roma. Caram!
—Sí, sí, aquests dies, quan sents això de la gent que cobra mil euros… Nosaltres som dels qui cobram mil euros.

—Quant cobra el bisbe de Mallorca?
—1.200 euros. Tenim dret d’habitatge, i per representació potser hi ha un poc més de cosa, però si tens unes despeses, ho fas d’allò que tens tu i arribes allà on arribes. Estalvies perquè tens la casa i no has de pagar lloguer, però tenim capellans en residències i han de pagar com els altres ancians, dos mil o dos mil cinc-cents euros. La diòcesi els ha d’ajudar.

—Els cardenals cobren cinc mil euros?
—No. Això no són preus que van segons si ets cardenal o bisbe. Va per la diòcesi on fas feina. El Vaticà deu tenir uns sous que jo desconec. Jo sé els d’allà on he estat. Intentam igualar tothom.

—Què fa Sebastià Taltavull a les estones d’oci?
—Al vespre no tenc son i puc escriure. Vaig al llit tard. El dia té com tres jornades: la del matí, la del capvespre i la del vespre, que comença a dos quarts d’onze. Pas moltes hores preparant una homilia. Som molt perfeccionista. Gaudesc del meu temps lliure fent això. Ara acab un llibre i el faig durant les estones com a hobby. Una cosa que sí que faig és anar a caminar. Del bisbat fins al Coll d’en Rabassa. Cinc quilòmetres d’anada i cinc de tornada, caminant de pressa.

—Escoltau música quan caminau?
—No. Res el rosari, i després res per tota la gent que em vaig trobant. Em situa molt al costat de la gent. Aquella parella de gent gran, agafadets de la mà que passegen vora la mar; aquella parelleta jove encaramel·lats, i jo res per ells. Els nins que corren a la platja, els cambrers que estan pels clients, o els obrers… No escolt ni música ni notícies. M’agrada la remor de la mar i respirar l’aire pur. La natura m’estira molt. Tenc ací la bicicleta. Els anys que he anat a les festes dalt cavall, durant el temps que et prepares fas molt d’entrenament.

—Es notava molt que heu estat un caixer capellà que gaudíeu molt dalt el cavall.
—Molt, molt. És molt gros, allò.

—No hi podran anar dones, mai, a Sant Joan?
—[Riu.] Això és una cosa que es reivindica, però a Ciutadella la gent no ho vol, és curiós. I als altres pobles hi van pertot. És una cosa que la veig normal. Passa que el protocol està tan encartonat que és mal de fer posar-hi una cosa nova. Tenc una neboda que va a la qualcada, però a pobles, no a Ciutadella.

—Sou un bisbe menorquí a Mallorca. Vàreu ser ben rebut?
—Molt, molt. I continuï sent-ho. No hi ha aquesta rivalitat. A vegades hi ha problemes ficticis. Jo m’hi trob molt bé, ací, molt acollit, com em vaig trobar molt bé a Barcelona i a Catalunya. A qualsevol lloc. A vegades pens que hi vaig molt poc, a Menorca. Avui a les vuit ja tenia prop de setanta missatges felicitant-me el sant. La gent més diversa que et puguis imaginar. Capellans, laics, polítics…

—Tothom té el telèfon del bisbe?
—Sí, el don a tothom. Em poden cridar a qualsevol hora. Tenir el telèfon obert forma part de la nostra entrega total. El teu temps és per als altres.