Sebastià Portell: ‘Sí que tenia la intenció de trencar coses’

L’escriptor Sebastià Portell fa cara de bon nen, però enganya. Nascut a les Salines (Mallorca) el 1992, és un dels joves escriptors catalans de l’última generació que es fa llegir, que fa parlar, que no deixa indiferent. Acaba de publicar la primera novel·la, El dia que va morir David Bowie. Un altre escriptor jove, Albert Forns, la defineix així: ‘És la novel·la gai més explícita de la literatura catalana. Tot llisca pel talent i la barra d’aquest narrador llibertí, provocador irreverent.’ Portell escriu allò que calla i allò que amaga darrere un somriure afable, que és pura tensió.

Tot i ser la primera novel·la, El dia que va morir David Bowie no és pas la seva primera obra: va començar com a dramaturg publicant a Lleonard Muntaner i a l’entrevista ens explica per què. També ha escrit el llibre de relats curts Maracaibo (AdiA editorial) i ha fet un trio literari a l’obra La recerca del flamenc (Labreu), on hi ha un conte seu que n’acompanya dos més: un de Joan Todó i un de Jaume C. Pons Alorda.

Preocupat de fa temps per la sexualitat i el gènere en la literatura, s’acaba de matricular en el màster en construcció i representació d’identitats culturals de la UB. També en parlem. Perquè aquesta entrevista llarga, que llisca com la seva literatura, vol ajudar a presentar aquesta nova veu, amb uns referents literaris molts clars (defensa que en literatura això que tenim avui neix de la generació dels setanta) i una projecció de futur.

El dia que va morir David Bowie és la història d’un jove gai mallorquí instal·lat en un pis d’estudiants a Barcelona, que viu una vida promíscua, desfrenada, amb una incapacitat total d’estimar, carregat dels prejudicis d’una mare catòlica i beata, contra els quals també es rebel·la, amb els records bonics d’infantesa d’un pare que va desaparèixer massa aviat. Però en aquest viure sense fre, el jove un dia s’ha d’aturar. A la sala d’espera d’una clínica privada, esperant a fer-se la prova de la sífilis, aquest personatge és pensament.

—La primera associació que ve al cap d’El dia que va morir David Bowie és el títol de la novel·la de Terenci Moix, El dia que va morir Marilyn. Hi ha cap vinculació conscient amb aquesta novel·la?
—El títol d’aquesta novel·la té una història una mica llarga. La vaig començar el 2014, un cop acabat Maracaibo, el meu primer llibre de contes. Llavors la novel·la tenia un altre títol, que era en anglès. No n’estava gaire convençut perquè em semblava una mica pedant i complicat. Es deia Walk of Shame, una contraposició a Walk of Fame (del passeig de les estrelles de Hollywood). Ester Andorrà, l’editora de Labreu, sabia que tenia aquest títol (la novel·la era per a Labreu, ja ho havíem acordat), i sabia que a mi no m’acabava de convèncer. I anàvem a la recerca d’un altre títol. Llavors va morir Bowie i de broma l’Ester em va proposar que el títol fos El dia que va morir David Bowie. I jo vaig veure que l’univers de la novel·la no era cap més sinó el de Bowie. I al cap i a la fi, aquest també és un llibre de moltes morts petites: la mort d’un personatge, la mort de moltes il·lusions, molts esquemes arran de la manera com ha estat educat i que no arribarà a satisfer mai… Per tant, vaig pensar que era el títol perfecte. Com un vestit fet a mida.

—Era un handicap que fes el joc amb El dia que va morir Marilyn?
—És obvi que ressona a El dia que va morir Marilyn de Terenci Moix. S’ha de dir que la novel·la de Terenci Moix no la vaig llegir fins que el meu llibre ja era en un procés de correcció molt avançat. No és un homenatge directe ni volgut, però sí que hi té similituds: és el retrat d’una Barcelona i, a més, d’una Barcelona bandarra, i el focus d’El dia que va morir David Bowie és el punt de vista d’un personatge gai, mentre que en El dia que va morir Marilyn n’hi ha uns quants, de gais, i el tema de l’homosexualitat hi té molt de pes. Però no n’era cap homenatge directe.

—Hi ha més similituds. Per exemple, tots dos autors volteu la vintena, quan escriviu la novel·la, tot i que per a Terenci Moix no era la primera novel·la, com és el vostres cas. I encara una altra cosa curiosa: dediqueu la novel·la a dos autors que són de la mateixa generació que Terenci Moix, la generació del setanta: Biel Mesquida i Antònia Vicens.
—Tot ve d’allà. La literatura, com tantes altres coses, segueix tendències pendulars. De classicismes molt forts i de gent a qui no agrada recitar en públic, que vol fer coses molt serioses i semblar molt seriosa, passem a l’altra banda del pèndol, que és l’avantguarda pura, l’experimentació, l’atreviment. Jo crec que en aquesta primera dècada del segle XXI ens trobem a la banda de l’avantguarda. Certament, en la postmodernitat hi ha de tot i tot conviu amb tot, però allò que més hi destacaria és l’avantguarda. I aquesta avantguarda és hereva de la generació del setanta. Tant al Principat com a les Balears. En el meu cas, he dedicat el llibre a dues obres d’autors mallorquins, perquè m’han colpit a mi, però hi ha molt de material dels mateixos anys que va pel mateix camí. Estem en constant revival.

—És interessant que poseu de costat Biel Mesquida i Antònia Vicens, dos autors que diria que no s’havien posat de costat fins ara. Això construeix un relat nou.
—Té molt sentit. Tant en Biel com n’Antònia són dues persones que han viscut i han escrit en llibertat sempre. Han fet i escrit allò que els ha donat la gana. I això es nota en els seus texts. Ho han manifestat de maneres molt diferents, però hi trobes un grau d’alliberament (no es deuen a ningú) que no trobes en altres autors. L’adolescent de sal de Biel Mesquida és un llibre que formalment no podria ser més lliure, és un concepte de llibertat; i Gelat de maduixa d’Antònia Vicens és el mateix pel que fa a l’estil: un estil ple de parèntesis, amb un ús molt lliure de la puntuació: pràcticament no hi ha punts i a part, són monòlegs molt llargs, amb veus que s’entrunyellen i que no arribes a saber que ha canviat de veu fins que no has llegit tres pàgines de la veu nova… I és cert que en Biel i n’Antònia no han estat llegits junts gaires vegades i potser fins i tot se n’han fet lectures contraposades, però jo crec que la llibertat de l’escriptura la comparteixen.

—Fa un moment dèieu que la vostra generació cau en la banda de l’avantguarda, del risc. Com es reflecteix en la vostra novel·la?
—Jo no sé si sóc ningú per a dir si el meu llibre és avantguarda o no ho és, però sí que tenia la intenció de trencar coses. Em sap molt de greu, fins i tot m’ofèn, aquella gent que vol trencar sense saber què trenca. Passa molt sovint. Quan no saps què trenques potser ho trenques pel costat que no toca. S’ha de saber trencar bé. En tot moment volia tenir clar d’on venia. Per això totes dues dedicatòries hi són i pesen molt i volia que hi pesessin i que la gent s’hi fixés, que no semblés que la meva novel·la surt del no-res. Això que jo he fet no és nou, és pendular. Ja ho va postular Roland Barthes als anys setanta, fa quaranta anys. No he inventat la sopa d’all, però reivindico la sopa d’all que es feia fa uns quants anys i que ara s’ha oblidat.

—Però des d’una posició nova.
—Des de la meva subjectivitat. És el que jo he conegut i el que he pogut inventar a partir del que he conegut. Això és el que dóna sentit al procés pendular de la literatura: es van entreteixint tradicions.

—I aquesta voluntat d’avantguarda com la materialitzeu?
—Amb aquesta estructura collage, fragmentària, que combina textos meus i d’altri, gèneres diferents (narrativa, textos tècnics, textos enciclopèdics, textos bíblics, textos teatrals…). També hi ha molta música. Volia que aquest text fos el retrat d’un personatge a partir d’un cúmul de moltes coses. M’interessava veure una persona des de molts punts de vista i formes diferents. A banda l’estructura, també vaig voler que l’estil fos trencador. És una novel·la que segurament no seria acceptada dins els manuals de les escoles d’escriptura, ara que s’han posat tan de moda. Perquè és un festival d’adjectius, hi ha un munt d’adverbis acabats en ‘-ment’, hi ha moltíssimes repeticions… És volgut, perquè el personatge pensa així i és un obsessiu i quan se centra en un detall hi va, hi va, hi va fins que el fixa i després l’abandona. És un text que difícilment seria canònic si el llegíssim des d’un punt de vista de manual.

—Aquesta novel·la demostra la gran facilitat i riquesa que teniu a l’hora de presentar situacions i descriure-les. Feu viure el lector amb facilitat i brillantor allò que voleu explicar. Aquesta gran facilitat, salvant totes les distàncies, m’ha fet pensar en algun moment en Josep Pla.
—No l’he llegit mai.

—És que no l’imiteu, és qüestió de facilitat i riquesa en la descripció. En la novel·la es destaca també la depuració de la llengua. En una entrevista dèieu que la gent de la vostra generació trobaria que el protagonista parlava com ells. Però això no és ben bé així.
—Certament hi ha enginyeria. És una cosa que he fet des que he començat a escriure, però ningú no se n’havia adonat. En general tothom es queda amb la naturalitat del llenguatge, sovint es parla de l’oralitat dels meus textos, que tot és quotidià i directe, però en té poc, d’això. En aquest llibre és cert que hi ha alguns diàlegs en castellà. Volia que hi fossin per a denunciar una situació de diglòssia en la nostra societat. Però, a banda d’això, quan un personatge parla català, parla català. I si és jove, parla català com un jove i no necessita acudir a altres llengües per tenir una llengua vigorosa, viva i exuberant i no semblar un personatge de novel·la. És una cosa que em preocupa molt. Jo vull que, quan una persona d’aquí a cent anys llegeixi aquesta novel·la, pugui pensar que vivíem en una societat on els joves catalans tenien la possibilitat de dir-ho tot en la seva llengua, de manera natural. Això passa amb altres autors que em semblen fantàstics: Blai Bonet per exemple.

—Tot i que hi ha un munt de coits en la novel·la, només feu servir la paraula ‘follar’. Ni ‘fer l’amor’ ni ‘cardar’, per dir-ne dues.
—Cardar no forma part del meu parlar per a res. Em sona molt gironí. Si el personatge cardés amb un gironí, cardaria, però en aquest cas no. És una paraula que ara no la puc fer meva. Potser un dia sí que la utilitzaré, si escric una història de sexe al call jueu de Girona.

—L’altra cara de la novel·la és que hi ha un moment que sembla que es converteixi en un catàleg de maneres de cardar. I teniu la sensació que es va a la deriva i es perden els grans temes que la novel·la toca, i fa la sensació que hi ha ganes de provocar o impressionar. Com de dir: jo ho puc dir tot i què passa.
—No és volguda la idea de generar un catàleg, però sí que m’interessava aquesta reiteració constant, no per cap mena d’exhibicionisme literari, sinó perquè explicant-ho tantes vegades passa a no significar res. I, per què no?, per generar un rebuig si l’ha de generar.

—Assumíeu la possibilitat de deriva?
—És que aquesta novel·la és una deriva. Per explicar la deriva del personatge, el text ha d’anar a la deriva una mica també. Perquè si no no hi hauria fidelitat entre la forma i el contingut. La vida d’aquest personatge és promíscua, la forma d’aquesta novel·la també ho és. Textos de tota procedència barrejats, a vegades amb sentit, a vegades sense. Per tant, si el personatge s’ha perdut, el lector en algun moment també ha d’anar perdut. No em fa por, això.

—Què us fa por?
—Què em feia por amb aquesta novel·la? Potser precisament que no sonés natural, que no fos llegida com un text natural. Perquè és cert que és un món que jo conec, però hi ha moltes coses sobre les quals he fet recerca per a poder-les descriure. I tampoc no és un món que domini moltíssim. Per exemple, a mi no m’agrada gaire sortir. Jo no vaig mai a discoteques. I tenia por que hi hagués tòpics, que hi hagués persones que se sentissin ofeses, caricaturitzades. No sé si he fet caricatures. I no sé si ningú s’ho prendria com a tal. Fins ara no he trobat ningú que s’hagi sentit ofès, però sí que ha incomodat persones. N’hi ha algunes que m’han comentat que durant la lectura s’ho havien passat bé, però que quan han acabat el llibre s’han començat a sentir malament.

—Com és això?
—Potser és gent que s’ha trobat amb records o vivències o amb allò que no han fet. A vegades penso que he escrit un munt de coses per no acabar fent-les.

—Hi ha una frase a la solapa, al final del vostre petit currículum, que m’ha cridat l’atenció i lliga amb això que dieu: ‘Somriu molt, escriu el que calla.’
—Sóc una persona molt insegura i això fa que la meva resposta natural a moltes situacions sigui un somriure. M’han dit que és un somriure plàcid i que dóna tranquil·litat. Però, en realitat, quan somric és quan estic més tens, més a la defensiva. Per això quan escric no somric i escric tot allò que no m’he atrevit a dir. Fins ara, tot allò que havia escrit abans de publicar-ho ho havia deixat llegir al meu pare i a la meva mare, en qui tinc molta confiança. Però aquesta novel·la no la van llegir fins que no va sortir. I potser són coses que els volia dir i que no m’havia atrevit a dir-los en l’àmbit privat. Ha hagut de sortir en públic perquè ho llegissin. No és cap mena de confessió, però és tot allò que jo no m’atrevia a dir. Per tant, la literatura em salva de somriure sempre.

—En quina família vau néixer?
—En una família en què no hauria pogut tenir més llibertat. Vaig tenir un avi que em va fer entrar en el món de la literatura. Era mestre d’escola i sempre em comprava llibres. Quan n’acabava un ja en tenia un altre per llegir, perquè els hi demanava jo. I la seva herència és el millor que podré tenir de ningú, ni que sigui el vidu d’un multimilionari, perquè em va dir: ‘He parlat amb ton pare i ta mare i no vull que mai et falti un llibre.’ És el millor llegat que pots deixar a ningú. I per part del meu pare i la meva mare, he tingut total llibertat en tot allò que he fet en aquesta vida. En el millor sentit de la paraula i en el pitjor. No m’han castigat mai. I he triomfat sol i també m’he equivocat sol.

—Aquesta educació sense límits com l’heu païda?
—Me n’ha fet posar a mi, de límits. Òbviament, els meus pares m’han transmès valors i m’han mostrat una manera de veure la vida. Dins aquests valors tu ja pots intuir uns límits. I penso que en la vida, com en la literatura, l’autocensura sempre és més forta que la censura. Llibres que van sortir als anys setanta eren més valents que coses que s’escriuen avui. Als setanta encara tot era prohibit i tot era una temptació per a saltar-ho. Sóc una persona que m’he autocensurat, tot i que em sembla que me’n vaig alliberant, d’això.

—Excepte en l’escriptura, suposo.
—La literatura és el lloc on no hi ha cap censura i on ningú es pot ficar. Aspiro a agradar a la gent, d’edats i procedències diverses, de recorreguts vitals diversos, però si no és així ja està bé també, perquè és el que jo he escrit i he necessitat dir.

—Tornem al dir: en algun lloc heu explicat que feu servir la música per provocar-vos emocions concretes i poder-les escriure. Feu servir les emocions com si fóssiu un actor, més que no un escriptor.
—Potser perquè no sé sortir gaire de mi mateix. Però en la majoria dels meus autors preferits hi ha molta música. En les obres d’Antònia Vicens és molt complicat de no trobar-hi cançons. En Biel Mesquida diria que també. Blai Bonet, igual.

—I teniu més recursos per a provocar-vos les emocions a l’hora de construir el relat?
—No sóc de fer experiments quan escric, encara que soni estrany presentant aquesta novel·la. Quan escric una cosa és perquè m’ha de sortir. Una cançó em pot ajudar a arribar-hi per escriure-la. Però no em poso trucs ni instruccions per a explorar una nova veu. De fet això em fa força al·lèrgia i dubto que el resultat sigui de qualitat. Per a escriure, música i prou.

—Vau iniciar-vos en la literatura amb la dramatúrgia. Com va anar?
—Va ser un procés orgànic, natural. Jo escric des que en sé. Potser perquè necessitava la cohesió del grup, vaig començar escrivint teatre. Teníem set anys, érem una classe de vint alumnes, divuit dels quals eren nines i dos érem nins. Jo escrivia per a les meves dives de classe [riu]. Ja era una manera de jugar i d’implicar més gent amb les paraules. I això va anar evolucionant fins que vaig escriure la primera obra de teatre amb cara i ulls. La primera que es va representar. I a partir d’aquí hi va haver més factors externs que interns que varen fer que m’acabés dedicant a l’escriptura. A mi m’agrada compartir les meves obres i celebrar-les. La literatura és un fet molt social. Durant anys ens han fet creure que per fer literatura s’ha d’estar sol, gairebé amagat, com si t’haguessis d’avergonyir d’alguna cosa. Però jo crec que no. Parlar de llibres és fantàstic, compartir lectures, coincidir i discernir.

—Dieu que heu tingut la sort d’estar envoltat de dones des de petit i que això us ha influït moltíssim. Això em fa pensar en el conte ‘Cony, cal oblidar Nova York’, dins del llibre La recerca del flamenc (Labreu, 2015), on la veu narradora protagonista és un cony. Trobo que és un conte feminista.
—Hi ha hagut gent que se l’ha llegit i l’ha trobat masclista, perquè parla del cony com a buit i no com a part del cos i com a pell i com a geografia. Però és que justament jo vull reivindicar el buit com a cosa necessària. Vivim en un món ple de soroll, un món en què no pots estar tot sol. I hem de parar, estar en silenci. I aquest és el missatge d’aquest conte. Estar dins el buit i que la persona ressoni.

—És un conte que també parla de la dependència emocional.
—Vivim en un món on la dependència és el plat de cada dia. Pensem que la meva generació ha superat el masclisme, però estem infectats de micromasclismes. I amb les noves tecnologies no hi havia hagut mai tant de control. Que una dona es pugui vestir ensenyant pit i cuixa i que això pugui semblar un alliberament sexual em fa sentir vergonya. Alliberament sexual és vestir com vulguis. I alliberament sexual no és que una dona grassa digui ‘tinc un cos meravellós’, sinó que tothom s’agradi. Per tant, crec que hem canviat de formes però la base de la nostra societat és totalment masclista. I m’agrada posar-me en situacions incòmodes dient que un cony és un buit i que una feminista radical s’estiri els cabells. Perquè ho vull replantejar.

—Des de quan us interessa el tema del gènere i la sexualitat?
—Des de sempre, però de formes molt diverses. De petit sense adonar-me’n només m’interessaven les converses que podia tenir amb dones. Perquè les dones parlaven d’allò que a mi em semblava que era la vida. Els homes sovint es movien per subterfugis. Parlo d’homes de poble i de generacions molt passades. I em trobava amb dones que parlaven de malalties, que parlaven de relacions personals d’uns i altres, d’elles mateixes, de com estaven. I realment avui encara costa de trobar un home que expliqui sense embuts com se sent. No té el mateix valor veure un home plorar que veure-hi una dona. Jaume Vidal Alcover sempre demanava opinió a les seves amigues dones quan tenia un dubte amb una paraula per traduir, perquè deia que les dones, en tant que no se’ls ha prohibit de sentir i d’expressar-se amb fluïdesa, són posseïdores del llenguatge. I jo hi crec, en això. I per això m’han interessat molt els mons interns de les dones, més que els dels homes. Potser un dia es capgirarà la truita i m’interessarà molt per què els homes s’amaguen, per què callen, què és el que no diuen. És que potser El dia que va morir David Bowie va per aquí. El protagonista és un jove hipersensible a qui no han ensenyat a canalitzar sentiments i voluntats. I no arriba a tenir amb ningú una conversa de com se sent.

—Un dubte: en la novel·la, amb un protagonista tan promiscu, que es posa en risc constantment, no apareix el VIH, com si no existís. En el context d’avui seria lògic que aparegués. És volgut, que no aparegui?
—Completament. No volia que fos una novel·la sobre sida i homosexualitat. Cert que les dades sobre el VIH avui són exasperants. Crec que un 8% d’homes gais de Barcelona estan infectats i molts no ho saben. Però no volia que la novel·la fos sobre sida i homosexualitat. Se n’ha parlat molt, són moltes persones que pateixen l’estigma d’unir la sexualitat amb aquest virus. Òbviament, la gent que està infectada també pateix aquest estigma. I és cert que el personatge està exposat a tot el catàleg d’infeccions i dolències que hi pugui haver, però en els pocs moments que la novel·la s’hi refereix, volia que quedés clar que ell aquell dia es fa una prova de la sífilis. Perquè només té cos per a fer-se aquesta.

—Tanmateix, no citar el VIH és com amagar-lo.
—Això té a veure també amb la personalitat del personatge: si no s’hi pot enfrontar no hi pensa. La novel·la és el que pensa aquest personatge, no la realitat, no el que passa.

—Per encarar el final de l’entrevista, voldria saber com veieu el món de l’edició a les Illes Balears avui, tenint com teniu relació directa amb tots els editors importants. Després de la caiguda de Moll, ha emergit el lideratge de Lleonard Muntaner, la petita i selecta AdiA i la completa el Gall Editor. En quin moment es troba l’edició a les Illes Balears?
—Contràriament a allò que pugui semblar, l’edició a les Illes Balears es troba en un moment molt bo. L’edició és un negoci i l’editorial Moll, malgrat haver publicat la meitat de llibres que jo trobo que són necessaris al món, si no funcionava, devia haver de tancar. Les editorials són empreses i que siguin autosuficients és important, no només per a la seva economia, també per a la cultura. I en l’aspiració de fer un camp literari gran i compartit Lleonard Muntaner hi té un paper important. Els darrers cinc anys han començat a definir una línia literària molt bona. AdiA editors fa una feina brutal de descoberta d’autors i de recuperacions i reivindicació d’altres. I la tercera editorial que m’interessa molt és el Gall Editor, que és ultralocal i alhora universal. Publica autors illencs que potser no aspiren a ser llegits fora de l’illa, però alhora publica una literatura universal increïble. Són els tres pols principals, tenen línies definides i no s’encavalquen. Som en un molt bon moment.

Podeu veure Sebastià Portell llegint un fragment de la novel·la per a la sèrie Escriptors.tv: