Sebastià Perelló: “No som tan sols allò que hem fet, sinó també allò que hem deixat de fer”

Coincidint amb els seus seixanta anys i la jubilació, Sebastià Perelló (Costitx, Mallorca, 1963) recupera el primer llibre que va escriure i va publicar l’any 2000, l’aplec de vuit relats Exercicis de desaparició (Club Editor). L’autor ens revela per què va començar a escriure tard, com són de vigents avui les motivacions i el rerefons que el van portar a escriure aquest llibre i també reflexiona sobre el paper de l’escriptor i el creador en general en un món on imperen uns valors extremadament narcisistes. Parlem de què vol dir desaparèixer en una època de sobreexposició, de la posició de l’escriptor i del paper de la literatura al segle XXI, i també de Vox a les Illes Balears, del turisme i d’Europa.

—Exercicis de desaparició es troba encapçalat per una citació que diria que potser és el motor del llibre: “L’escriptura, el viatge i la vida són tres exercicis de desaparició”, de l’escriptor i viatger suís Nicolas Bouvier.
—És el motor d’aquest llibre i és el motor de moltes coses que m’han seguit durant temps i temps. Perquè hi ha una sèrie d’ingredients que conformen un historial important d’escriptura i de lectura, que es troben en el primer llibre i s’han mantingut en tots els altres llibres fins ara.

—Caram.
—La idea que l’escriptura, el viatge i la vida són exercicis de desaparició està basada en diversos fets. Primer, entenent el desplaçament, el viatge, com allò que et fa entrar en crisi i et canvia. Cal aclarir que jo no faig distinció entre turista i viatger (hi ha una mica d’embolic, perquè tothom vol ser viatger i ningú vol ser turista, i quasi tots acabem essent el turista). Viatgem per entrar en crisi, per emmalaltir, per tornar essent el mateix i un altre. Viure, d’alguna manera, és aquest exercici d’anar formant-te i alhora d’anar desfent-te. La presumpció que tu a deu anys ets el mateix que quan en tens seixanta no deixa de ser una presumpció. Perquè anem desapareixent, tot i aquesta espècie de narcisisme del jo que s’ha construït. I escriure és crear un espai on allò que dius pugui tenir sentit, on apareguin aquelles veus més improbables de tu mateix.

—…
—Vull dir que aquesta cita inicial no és únicament l’origen d’aquest llibre, sinó que és l’origen d’una bona part del que ha significat per a mi escriure, del que ha significat viure i, d’alguna manera, posar el viatge en algun lloc central de tot allò que he fet.

—Per tant, és una manera d’estar al món. Però quan vau llegir Nicolas Bouvier? Quan vau descobrir aquesta cita que concentra alguns elements que us han marcat fins ara?
—La citació es troba en el primer llibre, però jo vaig començar a escriure tard. Vaig començar a escriure aquest llibre a la dècada dels noranta com una cosa que no tenia relació amb res del que havia d’acabar essent. Perquè el primer conte va començar com una carta a una amiga que m’havia demanat que li escrivís parlant-li de Turquia, que era on em trobava. Vull dir que el traç del viatge que relato s’assemblaria molt a l’itinerari que vaig fer. D’entrada, no tenia la intenció de convertir-lo en un conte, però finalment s’hi va convertir. I allò va ser l’origen d’una cosa que vaig poder assimilar com un projecte literari, fet que m’havia costat molt d’assumir abans.

—Per què?
—Perquè jo era més lector que no escriptor. Per molts motius, no em vaig veure com a escriptor fins relativament tard. Fet que no em molesta gens.

—Com a poeta també us hi vau posar tard?
—Sí. Tot i que escrivia, pràcticament tot acabava als fems. No tenia cap intenció de convertir allò que escrivia en un projecte literari. Però s’hi va convertir a final del segle XX.

—Què va passar?
—Va ser una cosa estranya. Perquè allò que vaig intentar fer era no escriure. I no ho vaig aconseguir. Pensava que la necessitat d’escriure s’acabaria fonent i desapareixeria, però no va desaparèixer. Primerament, em trobava en una situació que no escrivia. No era angoixant, però era un forat. I era un forat que anava creixent. Un gran exercici de desaparició que no va acabar de funcionar. I vaig acabar caient en l’evidència que l’única manera que em podria desfer d’aquest buit era tirar-hi paraules.

—I es va omplir el buit amb les paraules?
—No s’acaba d’omplir mai, però em vaig dir: només tenim això, tu parla, continua parlant, i fracassa millor. Tanmateix, és l’única cosa que hi ha. I ho vaig assumir.

—Sou escriptor malgrat vós mateix.
—En un origen, sí. Després vaig assumir que això havia de passar. És clar, aquesta citació, “L’escriptura, el viatge i la vida són tres exercicis de desaparició”, és allà. Nicolas Bouvier el vaig començar a llegir a la dècada dels vuitanta, quan es va convertir en un mite.

—Tornant al llibre…
—Són vuit contes i tenen uns elements comuns, i en tots els personatges que hi apareixen, la temptació de desaparèixer és forta. Vull dir, que a la llarga volen fugir, però la paradoxa és que alhora també hi ha un combat contra la desaparició. I al voltant d’això es conformen tots els personatges i les seves històries. La desaparició, la retirada, el retir, la pèrdua, l’absència conformen els grans temes que d’alguna manera s’aniran diluint al llarg de tots els llibres que vindran després.

—En aquesta tirallonga de temes no hi heu posat la mort.
—La mort per ventura és la menys significativa, perquè precisament és la dissolució total. Ja no té matisos. I també perquè no només és el final sinó que si mires la mort en un context molt més ampli i al marge de la dissolució del jo, forma part de la transició permanent que som. Per tant, és una transició més.

—Per tant, no és una desaparició?
—Jo crec que a la llarga sí, perquè hi ha una estètica de la desaparició que ho acaba essent i ja va bé que sigui així. Viure també és anar cap a aquell punt en què has de deixar espai, has de deixar lloc. I els meus personatges es troben en el pròleg d’exercitar-se en aquest procés. Sempre hi ha la possibilitat de viure en aquesta evocació, aquesta pervivència dins de l’eco. I, de fet, d’aquí sorgeix la idea de fer un llibre de contes: hi ha coses que et trobes en el primer conte que fan eco en el segon i després en el tercer… i quan arribes al final, recomença. És un remolí que pràcticament ho engoleix tot, però acaba essent molt permanent.

—El primer conte ja fa això d’engolir-te, et fica dins i no et deixa sortir.
—En el llibre desapareixem des d’un altre aspecte molt important també: no som tan sols allò que hem fet, sinó també allò que hem deixat de fer i ens conforma tant com la mateixa biografia. I a mi m’interessa aquesta cosa que ens conforma (i que conforma tots els meus personatges) i que pesa, precisament perquè hi ha totes aquestes vies no transitades d’un mateix. Això elimina aquella importància del jo.

—Què voleu dir?
—Elimina allò que vols ser, aquella veu pròpia que vols aconseguir. Ara aquest llibre se m’ha obert en aspectes que jo no havia previst l’any 2000 i que en el 2023 sí que fan un eco molt potent en la realitat contemporània. Per exemple, la tirania de la visibilitat.

—En aquest sentit, el llibre és molt vigent en una societat que s’exposa tant. Això fa vint anys no passava.
—Però ja es veia a venir. I aquesta tirania del ser visible és la tirania del jo, del narcís, del qui omple tota la pantalla. I en el llibre hi ha personatges que viuen d’aquesta paradoxa, d’omplir la pantalla i alhora tenir aquest afany de fer-se fonedís. En aquesta paradoxa el llibre se m’ha fet extremadament contemporani. La lectura que n’he fet ha canviat, perquè el context ha canviat. I ha començat a dialogar amb la realitat d’una altra manera. I a mi m’ha vingut molt de nou, però no m’ha desagradat gens. D’aquí que gairebé no l’hagi tocat. El fil del conte és idèntic: m’interessava començar a Istanbul i acabar a Lisboa, la ciutat més oriental d’Europa i la més occidental, i Mallorca com a lloc de referència en aquest estirament dels dos pols.

—Què més se us ha fet present del llibre?
—La idea de la impossibilitat de circumscriure el jo com una forma de desaparició. Tots creiem que podem controlar el jo, donant-li una plasticitat, però això és molt complicat, perquè no acabes mai de saber qui ets, perquè de tu contínuament desapareixen coses i n’apareixen de noves. Ets un creuer de tu mateix.

—Això de fixar-vos en el no-ser, la desaparició d’aquesta part possible, també ho tenen els altres llibres que heu escrit. La recerca de la cara oculta, la més abstracta, la menys evident.
—Això hi és de sempre en la meva literatura. És que jo ara he descobert que en aquest llibre ja hi havia molts ingredients del que després se m’ha imposat en tots els nivells de l’escriptura. Tota aquesta espectralitat que hi ha darrere d’allò que escrius ha fet bellumes i m’ha parlat d’allò que ha vingut després i no m’hi he sentit gens estrany.

—Potser més que no pas vós, ha canviat el context.
—Tampoc jo sóc el mateix. L’escriptor no és una cosa massissa. Aquella veu pròpia que tothom reclama que has d’aconseguir, a mi se me’n fot aquesta veu pròpia. No vull una veu pròpia. Perquè si no puc tenir ni un jo propi i circumscriure’l bé, com puc voler circumscriure la meva escriptura? No sóc jo qui domina l’escriptura, és l’escriptura que em domina a mi, que em fa servir.

—Aleshores, com enteneu el fet de tenir un estil propi?
—Com un afany. Un afany que és quasi insubstancial. Perquè no escrius amb una cosa tan plàstica que puguis fer-la manejable. És la llengua de tots. No hi pots posar casa, aquí. No hi ha propietat. És un mar on nedes.

—Per tant, que nedis d’una manera diferent de la d’un altre, no és rellevant?
—No és tant rellevant com del fet que tu, d’alguna manera, formes part d’una biblioteca. Ets allà. És un cor i tu hi fas una veu mínima, a vegades. Hi fas una veu i ja està. La veu pròpia es troba massa relacionada amb el concepte de geni, de genialitat. I jo crec que la genialitat es va acabar amb Picasso. Que tu creguis que tens una cosa a dir que només pots dir tu de totes totes i només pots dir de la manera que et perfila i t’identifica, això no és allò que jo cerco en l’escriptura ni en la literatura.

—Ho veieu reaccionari?
—No sé si és reaccionari, però és mític. I perquè és mític també és mentider. Vivim en aquest món de tensions entre tot allò que és paradoxal: jo escric, però escric en una llengua i és la llengua que escriu amb mi. És en aquesta paradoxa, en aquests intersticis, que hi pots fer alguna cosa. I això forma part d’un gran edifici que és la literatura. Ets una veu més en un gran cor planetari. Deixa estar si tu ets una estrella o no. Això no hi fa res.

—I quan veieu escriptors que busquen notorietat, ser estrelles, us fa riure, us fa pena?
—Ni riure ni pena, és comprensible. És una actitud humana. No hi fa res més. Que et fessin pena voldria dir que tu estàs dalt d’una peanya on tens alguna veritat i algun discurs per a dir. Igual si et fessin riure. No, jo no dic les coses des de cap peanya, no tinc cap tornaveu que exalti la meva veu i la doni per més bona que una altra. No, hem de ser tots aquí i en algun moment ja tinc les meves onades de fatuïtat. I ja està. Però procuro entendre que només és una onada i que cal deixar-la passar. Penso que, entrats al segle XXI, l’escriptura ha de ser una altra cosa.

—Quina cosa?
—En la nostra contemporaneïtat, l’escriptura és un exercici col·lectiu.

—I al segle XX?
—Encara hi havia aquesta espècie de “inflor genialista”.

—I al segle XXI, doncs, hem de moure’ns en aquesta idea d’escriptura col·lectiva?
—Sí, ens hi hem de moure i aquí hi ha aquesta gran diversitat, ja no es parla de generació i tothom va una mica a la seva. Tot és molt més fluid i més fonedís. Tot escriptor acaba en un racó d’una gran biblioteca i la gent s’hi passeja i va agafant allò que pot. No és que sigui insuls allò que passa, sinó que les coses passen d’una altra manera. Aquella figura del geni ja no té gaire sentit.

—Aquesta voluntat col·lectiva, de comunitat, em fa pensar en la idea de bé comú. Però és una idea que entra molt en conflicte amb el món d’avui en dia.
—Sí, perquè aquesta espècie d’ego infinit, aquesta espècie de supervisibilitat, aquesta ànsia de ser permanentment allà, aquest pànic de desaparèixer de tu mateix, només es va convertint en una gran col·lecció de fotos. En un àlbum completament intranscendent.

—Ho deia més per la imposició de l’individualisme, la intransigència ideològica, els extremismes, les dictadures, les guerres cruixents. Ho deia en el sentit més social i polític.
—Té molta relació. Perquè som en la societat de l’espectacle i fins i tot les coses més dures, més “infigurables”, s’han convertit en un fet banal. I aquest és el problema. Estàs tan ocupat en el teu propi maquillatge i en el teu propi mirall que la resta es converteix en una banalització absoluta. És això que s’hauria d’evitar. I va junt: si et desfàs de tu, donaràs espai a un altre espectre d’allò que és important. Ocupem massa lloc. No és únicament un problema dels polítics o de l’extrema dreta. On és Ucraïna? Vivim en una societat de l’espectacle i l’espectacle és cruel. I això ningú ho havia dit. I no ho sabíem. I en aquest sentit, anem cap a la catàstrofe.

—Quan diu que l’escriptura s’ha d’entendre com un fet col·lectiu, ja projecteu quin paper ha de fer la literatura en aquest món desencaixat?
—Jo crec que la literatura s’ha de fer càrrec de totes aquestes crispacions identitàries. I aquí incloc no només el jo, sinó també el jo comunitari, el jo nacional. I ara tenim un cas molt contundent, com és el de la guerra d’Israel. Això és una gran crispació identitària que en segles i segles no s’ha sabut resoldre.

—La crisi identitària també la tenim aquí.
—Puc parlar de les Illes, d’aquesta espècie de crispació identitària que augmenta sobretot amb la intervenció de Vox i del PP dins de tota la maquinària institucional. Però per ventura el PP i Vox assenyalen allò que és important, allò que importa, i no se n’adonen. Ataquen allò que saben que té valor. Finalment, toquen el que ells saben que té valor. Ho volen manyuclar, però allò que té tant de valor no hi haurà ningú que sigui capaç d’apagar-ho. No tenen tanta força com creuen.

—Però poden fer mal.
—És clar que faran mal i aquest mal cou. Però només graten en una nafra que ja hi era. A mi no em fa por Vox, a mi em fa por la inèrcia. Parlo de la desaparició involuntària, no n’hem parlat.

—Parlem-ne.
—Hi ha una desaparició que no és voluntària, la provocada per la inèrcia. I és aquesta la que em fa por, no pas l’actitud torera de Vox, que és l’espectacle. És una inèrcia que ve d’antic, que va marcar el franquisme, i no ens n’hem desempallegat. Ja hi havia la nafra, només l’havien de tornar a obrir. Si fossin tan intel·ligents bastaria que callessin. Això és el que és fort.

—Quan dieu que aquesta inèrcia pot crear una catàstrofe, a què us referiu?
—La nostra societat insular ha passat d’un nombre relativament petit d’habitants a ser dos milions que pul·lulen per l’illa durant tres mesos a l’estiu. Aquesta inèrcia té un poder que mai tindrà Vox. La catàstrofe pot ser ecològica, lingüística, cultural, de deculturació completa… És aquesta inèrcia d’una societat nova que no podem comprendre, que no sabem ni com està conformada.

—Quina paradoxa, que vós, un home que estima el viatge, visqui en una illa que és a punt d’entrar en col·lapse justament pels viatgers.
—Sí, podem parlar del turisme, no em fa res. No podem diferenciar els turistes dels que no ho són, perquè, de qui és l’illa? Al llarg del segle XX el turisme s’ha convertit en un fenomen mundial importantíssim. El problema és que no són els visitants els qui consumeixen el territori i el paisatge i la relació d’una cultura amb un territori, que conforma una comunitat. Consumim el territori, la cultura, consumim Mallorca com a turistes tots. Nosaltres, també; al Principat, també. El turisme ja és una pràctica habitacional. Qui ens va ensenyar a mirar Mallorca com la mirem ara? Els qui van venir de fora. Tots consumim Mallorca com a turistes. Tots consumim el món com a turistes. I per ventura si volem arreglar aquesta gran crisi, això hauria de canviar. Tots hauríem de canviar.

—Canviar en què?
—Hem de canviar la forma d’habitar. L’habitació comunitària de tots ha de canviar. No només els turistes. El turisme és una pràctica d’habitació.

—El llibre Exercicis de desaparició transmet una idea d’Europa?
—No diria que transmet una idea d’Europa. Perquè jo entenc Europa com un gran espai de reflexió, i en aquest sentit no cal que sigui res concret. Però sí que hauria de ser aquest espai de reflexió sobre la nebulosa que volem ser. No necessàriament hem de ser alguna cosa.

—No hem de ser una comunitat?
—No en el sentit excloent o excloent en cap sentit. A mi també m’interessa molt la Mediterrània com a concepte. Veure el voraviu de la Mediterrània com un lloc que també té coses a dir sobre el que pugui ser Europa. Europa és una cosa molt amorfa rivetada de teories. I això és el que importa analitzar. No és important la conclusió, sinó anar desfent tot això: què vol dir Europa, quins són els orígens d’Europa, si té sentit parlar d’una Mediterrània en aquest espai… Pensar Europa des d’un punt de vista arxipelàgic. Europa hauria de ser un accelerador de coneixements sobre el món i deixar que el món també parlés d’Europa. No hi ha d’haver ànsia de centralitat en aquest procés.