Sebastià Gasch, un llegat per descobrir

Fa uns dies, ordenant la biblioteca familiar, em va cridar l’atenció el llom vermell d’un volum. A l’estirar-lo, em vaig trobar amb l’Expansió de l’art català al món de Sebastià Gasch a les mans, una edició de l’any 53, i el vaig començar a fullejar. ‘Aquell homenet de rostre de poma camosa’ era com Gasch descrivia Miró. L’any 1919 tots dos van coincidir al Cercle Artístic de Sant Lluch i amb un article sobre ell de l’any 25, Gasch començava la seva carrera com a crític d’art. Vaig seguir llegint el llibre, aturant-me especialment en les cartes que el mateix Gasch citava a tall d’il·lustració.  

El 15 de novembre de 1925 Miró li escrivia des de París:  ‘Tractant-se d’una exposició no individual meva, pensava enviar sols alguns catàlegs a Barcelona, mes veient l’actual agressivitat contra mi, penso inundar tot Barcelona de catàlegs… Ara mateix n’enviaré un paquet. Deploro que vostè rebi algunes espurnes de verí, completament inofensives, altrament’.

Al cap de dos dies, a la pantalla de l’ordinador m’apareixia la invitació de la Biblioteca de Catalunya per assistir a la inauguració de Crític Gasch, una exposició sobre el fons documental de Sebastià Gasch cedit a la biblioteca fa prop d’un any i mig.

En un primer contacte amb els curadors Anna Gudayol i Jaume Clarà, comencem parlant de l’esperada correspondència de Sebastià Gasch i de seguida puntualitzen que les cartes originals de Miró, Calder i Lorca, tot i no formar part del fons, es podran consultar digitalitzades. No serà el cas de les de Dalí que, de moment, seguiran sense donar-se a conèixer. Fet aquest aclariment seguim parlant de la immensitat del fons. 

Procedents de la casa d’estiueig de Sant Miquel de Fluvià, una part, i l’altra del pis del Poble Sec on residia Gasch, unes 50 caixes amb documentació diversa van arribar a la Biblioteca de Catalunya per a ser ordenades, classificades i disposades per a la consulta. D’aquestes caixes, que es van convertir en 175 caixes d’arxiu, 70 eren de correspondència i contenien unes 12000 cartes, una xifra excepcional, una correspondència espectacular. Al llarg de la seva vida Gasch es va escriure amb uns 1800 interlocutors d’àmbits molt diversos, des de pintors i galeristes a artistes de circ, ballarins o “cantaores”.  

Anna Gudayol explica la dificultat que han tingut a l’hora de tractar i classificar el material. A la múltiple i variada activitat periodística de Gasch s’hi suma el fet que era un home que ho guardava tot. Sobre un determinat espectacle de circ, trobem l’article publicat, l’esborrany, la invitació per anar a la funció, i cartes amb els artistes i empresaris. Per als especialistes en catalogació de la biblioteca, les caixes de Gasch han suposat un repte que els ha obligat a crear tipologies noves. Es tracta d’un tipus de material que no acostuma a arribar a les biblioteques. Això ha fet que la catalogació hagi estat lenta. Calculen que d’aquí a un any ja estarà enllestida i els usuaris per fi podran consultar el fons en la seva totalitat. 

Pel que fa a l’exposició, els curadors insisteixen en el fet que els 160 objectes exposats només són una referència dels diferents tipus de documents que configuren el fons: llibres, revistes, guions radiofònics, fullets, mostres sonores, i un llarg etcètera de curiositats impreses. 

La inauguració

Dos dies després de parlar amb els curadors assisteixo a la inauguració que té un format tan insòlit com la mateixa personalitat de Gasch. L’acte s’inicia amb un recorregut per l’exposició i es clourà amb uns breus parlaments d’Eugènia Serra, Directora de la Biblioteca; de Laia Gasch, en representació de la família; i del President Torra. 

Els curadors tenen el repte d’explicar al President i a la família Gasch el contingut dels expositors mentre la resta dels assistents, per qüestions d’espai, ens mantenim a un  segon terme. Jaume Clarà els situa en l’ordenació de la sala, que no és cronològica sinó temàtica: Art, circ, flamenc i dansa, Barcelona de nit, i un apartat final. Dins de cada secció explica que per mostrar les diferents tipologies s’han centrat en algunes personalitats o entitats amb les quals va establir relació. Com ja hem sentit repetir diverses vegades, sembla el leitmotiv de l’acte, Gasch va tenir relació amb una quantitat excepcional de persones, pintors, escultors, galeristes, artistes de circ, cupletistes i “bailaores”.

L’apartat dedicat a l’art s’obre amb el Manifest Groc,  que va fer amb  Lluís Montanyà i Savador Dalí,  ‘que féu vessar dolls de tinta’ i arran del qual Dalí li va enviar unes dues-centes missives algunes de les quals tenen set o vuit pàgines, atapeïdes d’una cal·ligrafia microscòpica que gairebé no es pot desxifrar sense l’ajut d’una lupa. Després de documents sobre Picasso, el Club 49, Ferrant, Calder, Grau-Sala o Tàpies entre altres, l’apartat acaba amb l’exposició de dos llibres emblemàtics: el llibre de cobertes vermelles Expansió de l’art català al món i La pintura catalana contemporània editat l’any 1937 pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat. 

Tot i que la família Gasch coneix bé els documents, alguns elements els sorprenen: “És un pou de sorpreses”, comenten. Per la seva banda, el President Torra més endavant desvetllarà la seva relació personal amb tots aquests documents. 

En un moment de pausa arriben unes presentacions familiars per al President i tot seguit passem a l’apartat sobre circ. El pallasso Tonet l’any 1933 acompanya els amics de l’ADLAN a una funció dels Frediani a Mataró. També queda documentada la tournée que Gasch va fer acompanyant el Circo Americano per Andalusia l’estiu del 53. De la gesta en van sortir articles a Destino i després se’n va publicar un llibre. Veiem un desplegable del circ Olímpia amb capacitat per a 6000 localitats i una carta de Charlie Rivel. 

Potser és en aquest punt quan el President Torra pregunta ‘qui ho va guardar tot això?’ i la néta de Gasch contesta: ‘La meva àvia’. Familiars de Gasch recorden l’anècdota de Glenn Miller. “En alguna capsa hi deu haver la foto tocant la tenora”, diu Amèlia Mateo, dona d’Emili Gasch. Algú altre recorda també la visita de Le Corbusier. Ens anem fent una idea del que pot representar una vida amb 1800 interlocutors. 

Mentre les explicacions segueixen, un dels assistents es reconeix en una foto la Terraza Martini. A prop hi ha imatges de la inauguració del Bocaccio, i no gaire lluny un full de carta dels Tarantos, en un recorregut que va de la part alta de Barcelona al barri Xino. És la fusió Gasch entre alta i baixa cultura. 

Per uns moments perdo el fil de l’explicació perquè em presenten la responsable de la secció de cartells de la biblioteca. Encara no sap si n’hi arribaran perquè el gruix principal dels documents està a ‘fons personal. M’explica el que l’Anna Gudayol no s’ha cansat de repetir-me sobre el sistema complex de catalogació: si hi ha una foto que té a veure amb una carta i amb un article potser és millor preservar el conjunt.

Quan som gairebé al final, el President Torra pregunta com ho devien fer durant els anys de l’exili per conservar tot aquell material. No ho saben. També demana si hi ha correspondència d’abans de la guerra. La resposta és afirmativa. La curadora, fascinada per la personalitat de Gasch, comenta que treballant el material s’ha trobat amb un Gasch que quan és a l’exili pateix per algú de la família que ha quedat sola. No saben a qui es refereix. La néta de Gasch va a preguntar-ho al seu pare però no torna amb la resposta. 

Amb aquesta pregunta a l’aire passem a la Sala de la Caritat on hi ha els breus parlaments de cloenda. 

Per la Directora de la Biblioteca sabrem que el President Torra, el juliol del 2016, va ser la persona que va posar en contacte la família Gasch amb la biblioteca. Agraeix al President que fos l’interlocutor i a la família Gasch que hagi conservat durant tots aquests anys, i d’una manera completa, els 25000 documents. Insisteix en què “l’interès de la biblioteca és recollir, conservar i donar a conèixer el fons que constitueix la nostra herència cultural”, i en referència al de Gasch completa: “és un testimoni de molts anys del món cultural a Catalunya i no només a Catalunya”. Acaba dient que, de la mateixa manera que el fons serà consultable en línia, l’exposició ja té una exposició-web en paral·lel, amb tots els documents accessibles. 

En nom de la família, Laia Gasch, una de les dues nétes del periodista, expressa que estan molt contents d’haver fet la donació. ‘El meu avi era molt prolífic, escrivia molt, tenia molts amics, i la meva àvia ho guardava tot’. Es refereix a l’exposició com a una porta al món eclèctic del seu avi que anava de les arts plàstiques al flamenc i al circ o a la màgia. Comenta que quan es miraven les caixes es plantejaven si les havien de distribuir per interessos, als del circ la documentació del circ i als de la dansa els temes de dansa. Satisfets amb la decisió, explica que la biblioteca, a més, té altres fons amb els quals la documentació enllaça i connecta. Sobre el testimoni del seu avi en destaca el fet que dóna una visió d’una època sense distincions entre alta i baixa cultura, entre cultura formal i no formal. ‘És una cultura que no només reflecteix la societat sinó que la defineix, i tira endavant, i dóna volada’, conclou. 

El President Torra comença expressant enyorança per les hores i dies passats en aquesta biblioteca. Parla del seu descobriment del periodisme català anterior a la guerra, amb noms com Just Cabot, Jaume Passarell o Francesc Trabal. Posa l’exemple d’un número de La Publicitat de l’any 24 on hi trobaves articles d’en Segarra, d’en Fabra, d’en Rovira i Virgili, i també d’en Sebastià Gasch. Durant els seus estudis sobre l’exili pensava que la clau podia ser Sebastià Gasch i la seva correspondència. En aquells moments, Torra treballava a Òmnium amb Muriel Casals, ‘la teva mare’, diu, mirant la Laia Gasch, però no li va preguntar mai res. Va ser un temps després quan la néta de Gasch li va confirmar que tenien la documentació. Per acabar diu: ‘Em va interessar molt el Gasch de la pre-guerra i de l’exili, també vaig entendre el Gasch que torna i l’home d’una curiositat infinita. És una gran lliçó d’aquesta exposició, adonar-te que les nits de Barcelona són tan importants com el Manifest Groc i l’alta cultura”. 

Sebastià Gasch va començar la seva carrera en el món de l’art entrant al Cercle Artístic de Sant Lluc. Allà hi va conèixer Miró i allà es va ocupar especialment de la catalogació de la biblioteca del centre. Ara, tots els seus documents són en aquesta biblioteca no gaire allunyada d’aquella primera. Es tanca el cercle.