Sebastià Bennasar: ‘Quanta gent d’arreu del món sap que existeix el català pels vídeos de Miquel Montoro?’

Aquest darrer any s’ha parlat molt de Miquel Montoro, un noi de catorze anys que s’ha fet famós arran de publicar vídeos a YouTube explicant el seu dia a dia com a pagès en la seva finca familiar de Sant Llorenç del Cardassar. Es va fer especialment viral un vídeo en què exclama ‘Hòstia, pilotes!, oh, que en són, de bones!’ i d’aleshores ençà, és una figura ben popular, especialment entre la gent jove. L’escriptor i editor Sebastià Bennasar n’ha volgut analitzar el fenomen al llibre Miquel Montoro, el símbol d’una revolució vital? (Pagès Editors), on parteix de la figura del jove youtuber i els valors que defensa –consum de productes de proximitat i protecció de la pagesia– per a analitzar la situació del món rural a Mallorca. ‘La pregunta principal del llibre és: en Miquel Montoro, d’aquí a deu anys, podrà fer de pagès i guanyar-se la vida?’, explica. Tot un desafiament contra rellotge que, diu, requereix la feina de tots, però especialment de les administracions.

—Com s’explica el fenomen Miquel Montoro?
—Primer, perquè és molt autèntic. Va començar a fer els vídeos per explicar què era el món de fora vila, el món de la pagesia a Mallorca, sense pretensió d’alliçonar. Ha anat emetent un missatge que s’ha perllongat, el de la defensa del producte local, del producte de temporada i dels pagesos que estan en la ruïna. No volia denunciar res concret, simplement mostrar la seva gran passió i explicar-la a la gent de la seva edat. Aquesta és la clau de la seva autenticitat. A mesura que ell i la seva família s’adonen que el missatge arriba a molta més gent, el van repetint i adaptant a una campanya en favor de la pagesia. Ell continua mostrant les seves coses: ‘Avui vos ensenyaré el meu hort preparat per a l’estiu’. No té voluntat de transcendència, i això li dóna la transcendència.

—La naturalitat és clau en el seu èxit.
—Sí, i la segona cosa que fa que connecti és que té catorze anys –en el seu moment en tenia dotze– i fa molta gràcia que algú tan jove sàpiga tantes coses del camp. Jo, que en tinc quaranta-quatre, sóc d’una generació que encara sap coses del camp, però als més joves els sona a xinès. Connecta amb els joves, perquè els explica una cosa absolutament nova, i amb la gent gran, perquè els fa molta gràcia que algú tan jovenet sàpiga coses que ni ells no saben. Quan Miquel Montoro visita un pagès de seixanta o setanta, es tenen un gran respecte mutu. El pagès més gran al·lucina pel fet que algú d’aquesta edat s’interessi per les coses del camp, quan potser els seus néts no en volen saber res.

—També descobreix a molta gent (de Mallorca mateix, fins i tot) un vocabulari que desconeixien.
—Sí, per exemple, fa servir la paraula ‘exsecallar’, que vindria a ser com ‘podar’. Això és molt de Mallorca. O les eines, que al camp potser canvien d’un poble a un altre. Per a mi no són paraules tan desconegudes, però és veritat que molta gent catalanoparlant segurament ha hagut d’anar al diccionari, o ho ha entès pel context. Té un lèxic brutal!

—L’èxit de Montoro, però, no es pot explicar des d’un punt de vista negatiu també? A molta gent li fa gràcia per la seva manera de parlar o potser perquè tenen una visió folkloritzada del camp.
—És el risc. De fet, el risc és el programa on ell es dóna a conèixer, ‘Uep! Com anam?’, d’IB3. Aquest programa potser té un punt folklòric, però un punt només. El principal problema no és la folklorització de Montoro, sinó potser la folklorització del camp en general, de la imatge que en tenim. Molt poques vegades se’ns parla del procés industrial. Malauradament, aquests dies amb la crisi sanitària a Lleida ho hem pogut veure. A la televisió sempre veiem anècdotes: dos nois que han anat a viure a no sé quin poblet del Pirineu, han comprat vint cabres i ara fan un formatge excepcional. Es busca més l’anècdota que la informació real sobre com funciona l’agricultura a casa nostra. I això potser fa que sigui una mica folklòrica. I després, que ell parla com parla, català de Mallorca, de fora vila. Pot fer molta gràcia a molta gent, però és realment autèntic, no força res. Això a algú li pot sobtar, però no és que sigui folklòric, és la seva manera de parlar.

—Potser el problema és que resulti graciosa una manera de parlar.
—Aquest és el problema que tenim. Ens han tevetresitzat el català. Ens han fet creure que el parlar correcte és aquest estàndard fictici dels mitjans de comunicació públics. Està bé que sigui un model, però han volgut arraconar una mica les altres maneres de parlar. Si a TV3 les parelles que presenten els informatius estiguessin formades també per mallorquins i valencians, hauríem fet molt més per la llengua que no pas amb dues persones que parlen un perfecte català estàndard. Les variants dialectals s’han cuidat poc. IB3 també estandarditza molt la llengua i fa les variants del català de Mallorca més formals.

—Des de la perspectiva espanyola, també s’ha fet molta broma sobre la manera de parlar de Montoro.
—Ell quan se’n va a ‘La Resistencia‘ i diu allò de ‘yo es que en castellano no me expreso muy bien’, amb aquella entonació tan mallorquina, a mi em recorda a la meva padrina quan parla castellà [Riu.] Això de ‘La Resistencia’, per un costat, els feia gràcia i, després, els de Vox s’escandalitzaven perquè un nen de catorze anys no sabés parlar perfectament castellà. I quin problema hi ha? Viu en una comunitat bilingüe on, si vol, pot ser monolingüe. Pensen que els únics que poden ser monolingües són ells, els castellanoparlants. Bilingüisme vol dir que cadascuna de les dues parts té dret a ser monolingüe.

—Darrerament, la qüestió de la llengua al voltant de la seva figura ha estat molt polèmica. Ell feia els vídeos en català, va rebre una allau de missatges que li van demanar que els fes en castellà, va canviar la llengua i també va ser molt criticat. Què en penseu?
—Penso que el problema és el seu entorn; no la seva família, sinó el moment en què comença a rebre pressions. Hi havia molts comentaris als vídeos que deien ‘no entiendo nada de lo que dices pero eres el puto amo’. Va començar a tenir molts seguidors d’Extremadura perquè un youtuber molt famós d’allà li va fer promoció. Molts seguidors li van demanar que parlés en castellà i ell va sucumbir-hi un poc. A mi em sembla absurd que critiquem un jove de catorze anys per aquesta decisió. Hauríem de criticar la gent del seu entorn, perquè potser ha tingut algú que li ho ha aconsellat. Però la qüestió és que ha rectificat i ha trobat una fórmula molt sàvia, que és fer els vídeos subtitulats. La majoria de gent no hauria rectificat. Això diu molt a favor seu i del seu entorn, que han entès que aquest era el tret distintiu del Miquel. Els qui defensem el català hauríem de mirar a qui ataquem. Té sentit atacar-lo a ell i permetre determinades aberracions en política lingüística per part dels governs? Quanta gent de la seva edat diu ‘hòstia, pilotes!, oh, que en són, de bones’? Potser no havien dit mai res en català, però han incorporat la frase. I sents un ‘hòstia, pilotes’ enmig del Perú! Ni la millor campanya de normalització lingüística hauria somiat arribar a estendre cinc paraules del català arreu del món. I quanta gent d’arreu del món sap que existeix el català pels vídeos de Montoro?

—Això va generar molta polèmica, i només té catorze anys. La pressió mediàtica no pot acabar cremant-lo?
—Em puc equivocar, però ell ho duu molt bé. A ‘La Resistencia’ es va menjar els presentadors. Se’ls en va anar de les mans el programa! En David Broncano acostuma a deixar sense paraules els convidats i es va quedar desmuntat. Amb aquella naturalitat, Montoro li va destrossar el programa. El va fer anar a buscar un pa per a menjar-lo amb llonganissa! Va fer parar el programa perquè la gent enviés fotografies de productes de proximitat del seu mercat en prime time… Si és capaç de fer això, és capaç d’aguantar tota mena de pressions. Crec que ell va a la seva, i el dia que es deixi de divertir ens enviarà tots a pastar.

—Expliqueu que és un símbol d’una revolució vital. Per què?
—Crec que és un símbol d’una revolució, de la mateixa manera que Greta Thunberg és símbol de la lluita contra el canvi climàtic, però en Miquel és molt més simpàtic… Ell veu que a la gent com ell, quan ven els seus productes, directament els roben. Ell diu ‘nosaltres pagarem un euro més, però els tomàquets tindran gust de tomàquet!’ La pandèmia ens ha servit per a estendre encara més tots aquests conceptes alimentaris. Gent que mai no havia comprat una cistella ecològica ara n’ha comprat. Veurem quanta gent manté l’hàbit… També hi ha una qüestió de preu, però crec que hi haurà un augment i entre el 15% i el 20% de la gent que no havia consumit productes ecològics fins a la pandèmia continuarà comprant-ne després perquè s’ho podrà permetre i perquè haurà descobert una nova manera de menjar. També ens hauríem de preguntar quin paper hi tenen les administracions.

—En quin sentit?
—Hem de donar ajuts als hotelers? D’acord. Però s’haurien de posar condicions. Que només rebin ajuts els hotels que als àpats posin productes de proximitat. Igualment, als hospitals i a les escoles públiques. Si als hospitals posen gall d’indi, que sigui criat en bones condicions, en granges catalanes. L’administració sempre posa la pilota a la teulada del consumidor, però ells tenen moltes obligacions.

—Al llibre hi ha un petit detall que il·lustra molt bé aquest drama: ni la sobrassada ni l’ensaïmada de Mallorca són realment de Mallorca.
—És que és cert! Si el porc és un porc criat fora… Sobretot el saïm de les ensaïmades. Si no som capaços de produir-ne prou, no és autèntic. Són mallorquines perquè són fetes a Mallorca, però si en busquéssim els orígens… Això entronca amb el concepte de sobirania alimentària. Durant el temporal Glòria, a Mallorca va haver-hi molts supermercats que van quedar desproveïts perquè els vaixells no arribaven. Això és molt greu. No podem ser sobirans, alimentàriament parlant, en una illa? No som capaços de produir? Ha de venir tot de fora? Tenim un problema si sempre estem supeditats només al turisme. La pregunta principal del llibre és: en Miquel Montoro, d’aquí a deu anys, podrà fer de pagès i guanyar-se la vida? Tots plegats tenim deu anys perquè la resposta pugui ser sí. Hi ha un model que més o menys funciona, que és el de la família que té un terreny i que ven als mercats locals allò que produeix. Encara tenim molta terra sense conrear, però si et paguen el que et paguen per un tomàquet… Qui pot pagar l’agricultura ecològica? És cara! Bé, no és que sigui cara, és que és el preu just. Que l’administració en subvencioni la diferència. Que deixin de comprar avions per a l’exèrcit, que amb aquests diners podrien subvencionar molts pagesos.

—En què consisteix la nova ruralitat?
—A vegades quan parlem de ruralitats o de noves ruralitats confonem les coses. Pensem que només es pot ser rural si te’n vas amb unes cabres al Pirineu, i no. Hi ha moltes maneres de fer-ho. Pots ser neorural i treballar per la ciutat, per exemple. Com un dissenyador gràfic que se’n va a viure a un poble on té internet i treballa per a uns clients arreu del món. Aquest senyor serà rural o no depenent si s’integra al lloc. Una altra manera és ser rural treballant allà, però no al camp, muntant un agroturisme o una botiga de ceràmica o fent de professor o metge rural. Després, sí que hi ha l’extrem de ser rural i, a més, dins el camp. Però pots viure fora vila i no dedicar-t’hi. Arran de la pandèmia, molta gent marxarà de Barcelona a pobles més o menys petits perquè han vist que la vida aquí és molt cara.

—Pot ser una manera de posar fi a fenòmens com el de la Mallorca buida, per exemple?
—Sergio del Molino explica molt bé el cas de l’Aragó, on el 85% de la població és a Saragossa. És una bestiesa. Mallorca és molt petita per a fer una extrapolació, però si fem cas de la frase que el món es divideix entre Mallorca i fora Mallorca, Mallorca també és un món per si mateixa. Hi tenim zones realment despoblades o menys poblades, i amb possibilitat de creixement agrícola. El problema és com t’has de dedicar a conrear ametlles si el preu de l’ametlla és ridícul. Hi ha alguns petits productes que se salven, com l’oli ecològic, els vins, alguns tomàquets, la mel o els formatges, que tenen molt bona acollida. Però a l’engròs (mongetes, bledes, pastanagues, enciams, cereals…) parlem de preus ridículs. Això fa que sigui molt complicat que la gent vulgui tornar al camp.

—I més els joves…
—Bé, us sorprendria. És molt més fàcil que hi torni un jove, sense tant de lligam, que algú de mitjana edat que ha de deixar el seu ofici. Conec el cas d’una persona de Mallorca que passava per una mala situació econòmica i va trobar que hi havia un petit poble a Sòria que oferia feina a una parella sempre que hi anessin amb els fills per a salvar l’escola rural. Això encara passa, i són oportunitats, però els qui se’n van normalment són gent jove. La gent de mitjana edat és més conservadora.