Sebastià Bennasar: “Els mètodes del doctor Estivill són de torturador absolut”

“Coi de criatures!” és una expressió que molts pares i mares deuen pronunciar més d’una vegada al dia, en aquests temps de vacances. També és el títol d’un llibre de Sebastià Bennasar, escriptor, periodista i col·laborador de VilaWeb, publicat per Rosa dels Vents.

El llibre és estructurat en cinquanta capítols breus escrits amb molta ironia, sentit de l’humor i un puntet d’acidesa, sobre qüestions tan diverses com ara la relativitat del temps, les festes d’aniversari, la higiene, la ràbia i la gelosia. Encara que té un subtítol que podria induir a pensar just el contrari, 50 coses que has de saber per fer de pare, Bennasar diu que no és un llibre d’autoajuda. Amb tot, confessa que l’escriptura el va ajudar tant a ell com a la seva parella a passar més bé els dies més foscs del confinament per la pandèmia de covid l’any 2020.

—Què és, Coi de criatures!?
—És un divertiment, una broma, que parteix de l’experiència real de ser pare. Fins i tot me’n ric un poc, d’aquests llibres d’autoajuda, però si a algun pare li serveix, meravellós. Sobretot, si els pares i les mares s’ho prenen amb el mateix sentit de l’humor que jo tenia quan l’escrivia. I, si alhora ajuda a reflexionar sobre la possibilitat de qüestionar-nos certes coses que donam per fetes, encara millor.

—Qui no l’hauria de llegir, aquest llibre?
—[Riu.] No l’hauria de llegir… Hi ha molta gent, però, sobretot, els pares molt integristes, que es pensen que ho fan tot bé, i que no volen modificar res del que tenen establert. Crec que una de les coses bones del llibre és que és una manera divertida de repensar algunes de les coses que tens segures sobre com educar els teus fills, com ho faràs bé. No vull que canviïs, l’única cosa que vull és que, si més no, pensis que hi ha unes altres possibilitats.

—Es pot llegir com una manera de desdramatitzar situacions que en algun moment poden arribar a preocupar o a estressar massa.
—Sí, crec que ens hem estressat una mica, tots plegats. I vam passar d’un extrem, que era el dels llibres del doctor Estivill, que, del meu punt de vista, tenia uns mètodes de torturador absolut, als llibres de Carlos González, que eren tot el contrari. I crec que hi ha un terme mitjà. Sóc més de Carlos González, preferesc omplir-los a petons que no pas deixar-los en una habitació i que plorin tot el vespre i ja s’acostumaran a dormir tots sols. Però en algunes coses sí que és ver que avui dia tenim entesa la paternitat d’una manera de vegades massa sobreprotectora. Els metges diuen que els nins cada vegada tenen més al·lèrgies perquè cada vegada van més nets. Els rentam més i s’embruten menys, i al final, com que no entren en contacte amb els agents patògens, desenvolupen un sistema de defenses que funciona més malament. Per tant, a vegades, passar-nos massa per un costat, duu conseqüències.

—En algun moment del llibre hi ha una barreja entre el crit d’auxili i l’alleujament.
—Sí. Jo tenc un component… a veure, intent fer-me el simpàtic amb la gent, però al meu fons hi ha un component sociòpata important. A mi, el 80% de la humanitat no m’importa gaire, i com més els conec, encara menys. Pas molt malament els primers moments d’aquella primera festa d’aniversari, quan encara no ens coneixem entre els pares. No sabem què fa cadascun, hi anam perquè ens hi han convidat i es crea una situació tensa. Em costa molt de trencar aquest gel, sobretot si no tenc cap mena d’afinitat amb els altres pares. I ho pas molt malament. Entenc que hi hagi gent a qui li fa molta gràcia: “Ai, que bé, podré conèixer més gent”, pensen… A mi, la gent que conec ja em basta i si he de conèixer algú, el vull triar jo. No vull que sigui una imposició. A vegades en aquestes festes ho he arribat a passar francament malament. Quan ja coneixes alguns pares i has fet el teu grupet dins el col·lectiu, és una altra història, però la primera vegada… és terrible.

—Malgrat el to sorneguer i humorístic, al llibre tocau qüestions importants que no són per a riure. Parlau del preu d’alguns vaccins, de la publicitat del menjar porqueria que encara bombarda les criatures…
—Volia divertir-me escrivint-lo, però alhora posar l’accent en alguns aspectes. Crec que tots cinquanta capítols són importants, però n’hi ha alguns que ho són una mica més. Tota la qüestió dels antivaccins, per exemple, és una cosa que m’ha molestat moltíssim sempre. Puc entendre que algú ho vulgui ser, però que ho sigui amb ell mateix, i no amb els seus fills. Sempre pens que, per a adoptar un nin o una nina, a banda dels doblers que costa, es fan moltes proves i controls d’idoneïtat –que em semblen perfectes–, però per a tenir un fill biològic no cal ni que el clau sigui bo, i després ens trobam sorpreses. Amb la salut dels nins no s’hi juga. I sobre això dels models que ens imposen, ho exemplific amb els dibuixos de Bob Esponja. Trob un escàndol que els emetin a la televisió pública espanyola quan el màxim objectiu de Bob Esponja és ser el treballador del mes en una hamburgueseria. Això diu molt del model que ens volen imposar. I aquestes cadenes que regalen joguines a canvi de menjar-te una hamburguesa. Quina manera d’enganxar els nins! Tu potser no els dus allà, però els conviden a un aniversari i ja ho han descobert. Que difícil que és, abstreure’s de tot això!

—Aprofitau algun dels capítols per retornar a la vostra infantesa a Mallorca. Era molt diferent de la que tenen les vostres filles?
—Intent que sigui semblant en les coses que em van agradar, i les que no em van agradar, no les pos al llibre. Hi ha una realitat de canvi molt gran, que és la societat de la informació. Nosaltres, quan érem petits, teníem dos canals de televisió. Després va arribar TV3 i en vam tenir tres. Les pantalles no existien, internet era ciència-ficció. La cultura escrita, el món del llibre, jugar al carrer, era molt més present que no pas ara. Jo tenc la sort que les meves filles viuen a Olot i poden anar al parc amb molta facilitat, hi ha molts parcs molt a prop. I sé que quan siguin un poc més grans, faran colla amb més nins i nines i podran baixar totes soles al parc, i serà semblant al que passava quan jo tenia deu anys, que va ser quan els meus pares es van traslladar de Palma al Pla de na Tesa, que és un poblet de Marratxí. De sobte, al meu carrer no passaven cotxes. Podíem jugar a futbol al carrer, pujar als ametllers, tirar-nos pedrades, etc. Crec que les meves filles no ho viuran amb tanta intensitat, i cada vegada hi haurà més pantalles, per desgràcia.

—Les veieu un perill, les pantalles?
—Hem de viure amb les pantalles, és clar. Però si a Silicon Valley els fills dels grans informàtics i programadors no poden tenir mòbil fins que no tenen setze, disset o divuit anys, per què nosaltres hem d’introduir tauletes digitals a les escoles a vuit o nou anys? O per què has de tenir un mòbil el dia que vas a l’institut, a dotze? No vull dir que no tenguin mòbils, però hi ha moltes maneres i recursos per a fer-ho esglaonadament i per aprendre a poc a poc. Conviure-hi, no viure pendents de les pantalles.

—La vostra filla gran ara té nou anys, dieu al llibre que és una bona lectora. Ha llegit Coi de Criatures!?
—Algun capítol solt.

—Què creieu que pensarà, quan el llegeixi tot?
—Depèn del moment, però crec que es divertirà bastant. Em veurà força reflectit en algunes coses, i en unes altres s’hi veurà ella. Per exemple, el capítol en què dic que els bons mestres no criden, és una frase que diu ella i que surt de la seva experiència. La meva filla, alguns dies ens deia: “El pitjor dia de la setmana és el dimecres”, posem per cas, perquè tenia una professora d’anglès que cridava molt. I deia: “És que és horrible.” I es rebotava molt per això.

—“Un grup de WhatsApp de mares i pares és com una hidra, però no de set caps, sinó de cinquanta o seixanta…” Quin és el darrer missatge que heu rebut del grup de WhatsApp dels pares de l’escola?
—Són fotografies, perquè les mares del grup van quedar per anar a sopar plegades i ens les van enviar perquè veiéssim que s’ho passaven tan bé. Els pares ens vam quedar amb les criatures.

—L’han llegit el llibre, els pares del grup?
—Sí. I, fins i tot, algun pare l’ha presentat i tot. Vam riure molt, continuam essent amics i ara em demanen cinquanta capítols més. Segur que ells també els podrien escriure.

—On heu col·locat les vostres filles ara que fan vacances?
—Ara fan casals. Divendres en van acabar un i dilluns van començar el segon. El primer ha estat més a prop de casa, i el segon serà de piscina perquè així ja arriben rodades d’aigua quan arriben a Mallorca, sense gens de por. Perfeccionen la natació.

—És un invent, això dels casals.
—És una màquina de guanyar doblers per part de qui els munta.

—No és un bon recurs per als pares que treballen?
—És una solució que hauria de ser pública i de franc. Si nosaltres hem de fer feina, que ens ho solucionin o que ens donin dos mesos de vacances. Jo sempre propòs la conciliació màxima, que consisteix a no fer ni ponts ni festius durant el curs a canvi de tenir dos mesos de vacances els treballadors que tenim fills petits i en edat escolar. Així no hi hauria inconvenients de conciliació. Per ventura ens acabaríem tirant els plats pel cap, a la família, però això ja ho gestionaríem a casa. [Riu.] Hi hauria d’haver preus públics per als casals. Són molt cars. Jo tan sols les hi puc tenir en horari de matí, no durant tot l’horari escolar. La resta del temps, ens hem d’arreglar com podem.

—Frase del llibre: “Fer la maleta per a qualsevol sortida pot posar a prova la relació de parella més consolidada.” Ja l’heu feta?
—No, i em fa molta por. Tenim els bitllets per d’ací a un parell de dies i crec que enguany tornarà a passar igual que sempre: ens tornarem a endur tot de coses que no emprarem cap dels més de vint dies que serem a Mallorca. Estic segur que hi haurà tot de coses inútils que viatjaran, i tot de coses que ens faran falta i ens haurem deixat.

—Els adults que no viatjam amb criatures també solem carregar coses de més…
—Ja n’he après i ja no ho faig. Els meus viatges són curts i a llocs civilitzats i ja sé que si em cal res, ho podré comprar.

—Teniu alguna recepta sobre com passar les vacances d’una manera més o menys tranquil·la, sense haver d’exclamar gaires vegades “coi de criatures!”?
—La primera és instaurar la migdiada obligatòria. Ells ho agrairan i els pares, també. Si descansen una horeta, estaran més bé i al vespre podran allargar el dia, perquè ara ja no ve de gust sopar a les vuit. Després hi ha una cosa molt bàsica, que és que cal escoltar els nins. Si els dus al casal, per exemple, allò és el seu món i t’ho volen contar, no els pots despatxar amb un “ah, molt bé”. Has de mostrar interès, els has de fer preguntes. Com a tercera cosa, que serveix per a tot l’any, cal tenir molta paciència. Estimar-los molt i tenir paciència, encara que hi ha límits i cal marcar-los molt bé. I encara la darrera cosa: ventiladors, aires condicionats, platges i piscines. Encara que a mi la platja no m’agrada, sé que no hi ha més remei.

—Les dues criatures que han inspirat el llibre tenen una mare.
—Fa vint anys que m’aguanta i està bastant d’acord en tot el que dic al llibre. De fet, el llibre ens va servir de teràpia. Vaig començar a escriure’l una mica abans del confinament, però va ser aleshores que vaig anar fent un capítol el dia. Era com si fes una entrada al bloc. Al final del dia, li llegia del capítol i ens pixàvem de riure. Era una de les coses bones que va tenir, estar tots junts a casa i fer més hores amb elles.