Enguany l’editorial Lleonard Muntaner fa trenta anys. Maria Muntaner, segona generació, d’uns anys ençà ha anat construint un catàleg que avui és un dels més estimulants, arriscats i coherents del panorama literari català. A partir de la seva singularitat, ha decidit de celebrar aquestes tres dècades recuperant un llibre de poemes que també en fa trenta, d’anys: Rafel, de Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972).

Alzamora tenia vint-i-un anys quan va escriure Rafel i el va presentar al premi Salvador Espriu per a joves poetes (menors de vint-i-cinc anys). Al jurat hi havia, per exemple, Gerard Vergés, Josep Piera i Miquel Àngel Riera. El llibre va guanyar el premi, va recollir grans elogis i es va publicar el 1994, a la col·lecció l’Escorpí d’Edicions 62.

Rafel té com a punt de partida la mort sobtada, d’accident de trànsit, d’un amic íntim de l’autor quan tots dos eren adolescents. Sebastià Alzamora tenia tan sols setze anys. Va deixar la distància necessària de cinc anys i va escriure aquest poema llarg, que fou el seu debut literari. Hem parlat amb ell d’aquests trenta anys de creació literària i dels llibres que vindran, i de Mallorca i del seu recomençament, de madureses, d’estímuls i de cicatrius.

—Aquests darrers anys la vostra producció literària, sobretot en novel·la, ha estat molt celebrada: Reis del món (2020), Ràbia (premi Òmnium a la millor novel·la de l’any i premi Illa de Llibres, 2022) i El federal (2024), totes tres publicades per Proa. I ara recupereu aquest primer llibre de poemes, Rafel, el vostre debut literari, de quan teníeu vint-i-un anys. En quin moment literari sentiu que us trobeu?
—No ho tinc gaire racionalitzat, però estic en un moment en què m’agrada molt treballar. Tinc moltes ganes de treballar i tinc idees per a treballar. És un moment bonic, amb la sensació constant d’aprendre. És a dir, és aquesta idea que la literatura (i en realitat qualsevol art) és un aprenentatge constant. Ara ho constato d’una manera molt clara i molt palpable. Quan arribes a una edat que ja fa trenta anys que publiques llibres, t’adones que allò que encara no has après és molt més ampli que allò que puguis pensar que hagis après. I a la vegada hi ha un seguit de coses que sí, que formen part d’un aprenentatge, d’una evolució, digues-ne com vulguis, i aprens a tenir més respecte i a la vegada encara més estima, més amor, a la literatura, a allò que tu puguis d’alguna manera aportar a través de la literatura. Jo crec que els escriptors, diria que tots, al final intentem entendre el món i fer-lo una mica més bell. I segurament no aconseguim ni l’una cosa ni l’altra. Però precisament en l’intent d’aconseguir-ho és on està el sentit de la cosa.

—És això que se’n diu maduresa?
—Segurament, però és curiós també que constates que això es produeix, diguéssim, encara que no vulguis. Efectivament, el pas del temps és inexorable i el sents, però jo el sento de manera absolutament positiva. Parlàvem amb en Jaume Pons Alorda de fer anys i que ja som més grans que alguns escriptors morts i admirats. Ell deia: “N’he fet quaranta i ja som més grans que l’Andreu Vidal.” I jo: “Sí, sí, és una mania que tinc de constantment d’anar mirant les edats de la gent que admiro.” I dius: “Mira, ja tinc molts més anys que Baudelaire i molts més anys que Kafka…” Però també, no ho sé, la Mercè Rodoreda no va publicar La plaça del diamant fins que no en va tenir cinquanta-quatre, i jo en tinc cinquanta-dos [riu]. A banda d’aquesta cosa frívola, el moment és el de tenir la sensació que tal vegada podré escriure un bon llibre.

—Teniu aquesta sensació?
—Tinc aquesta sensació. I si pot ser més d’un, fins i tot, encara millor. I això és el que vull intentar de fer. I no és falsa humilitat ni coses d’aquestes, és una sensació real. És el que positivament penso.

—Bé, no us veieu gens arrogant. Potser en alguna altra època…
— …ho he estat més, sí. L’arrogància suposo que és… A veure, jo de petit era molt tímid, suposo que també té a veure amb el fet que els tímids es tornin arrogants i coses d’aquestes. Fins que arriba un moment en què tots els nivells de timidesa i arrogància es compensen. No ho sé. I també té a veure amb l’impuls juvenil. Vulgues que no, els joves s’han de sentir joves i s’han de sentir forts i els ha de bullir la sang i totes aquestes coses, i la bullimenta surt per allà on surt, oi?

—Abans d’entrar en la bullimenta, en la joventut, en el pas del temps, en la idea de la mort, en com marquen les cicatrius…, deixeu-me preguntar-vos una altra cosa: aquests darrers anys no heu publicat poesia i feia sensació com si l’haguéssiu abandonada. Per tant, què representa celebrar trenta anys de trajectòria d’escriptor recuperant el primer llibre, que és un llibre de poesia?
—És una gran alegria. No l’he deixada mai de banda, la poesia. I, de fet, el mes de maig publicaré un llibre amb poemes nous. O sigui que aquests seran mesos de poesia. No he deixat ni de llegir ni d’escriure poesia, tot i que tal vegada amb la poesia espaies més l’escriptura, perquè no trobes un bon poema cada dia. Hi ha escriptors que sí, però no és el meu cas. Jo necessito un motiu, necessito una idea que em faci desenvolupar el poema. I pot passar temps.

—I sobre el fet de recuperar Rafel?
—Que, trenta anys després, el primer llibre que vares publicar el vulgui recuperar un segell meravellós com Lleonard Muntaner, una editora com la Maria Muntaner, en una col·lecció com la Fosca, és un privilegi i és una alegria. Va ser la Maria que em va dir: “L’any que ve farà trenta anys que vas publicar Rafel.” I vaig dir: “De debò?” Sabia que feia evidentment tots aquests anys, però no ho tenia present. I és una cosa que, òbviament, quan vaig publicar el llibre no m’hauria passat pel cap. És a dir, jo no tenia trenta anys quan va sortir el llibre, en tenia vint-i-dos i no sabia què eren trenta anys. Si m’haguessin dit: d’aquí a trenta anys tornaràs a publicar el llibre, no hauria sabut com col·locar-ho dins el meu cap. Per tant, fa molta il·lusió i no pots evitar la sensació de sentir allò que tot torna a començar.

—Tot torna a començar? En quin sentit?
—De recomençament, del fet que en realitat ets molt lluny, però a la vegada molt a prop del que eres fa trenta anys. És una sensació ambivalent, és estranya però és bonica.

—Home, potser que ho expliqueu una mica més això, perquè ho hauríem pogut dir d’una altra manera (“tancament de cicle”, per exemple), però parleu de recomençar.
—No vull dir que cancel·li el que ha passat fins ara i comenci de no-res, sinó un començament a partir d’allò que ja s’ha fet. Tot el que he fet durant aquests trenta anys és meu i ho abraço i ho accepto, tant el que m’agrada com el que no m’agrada tant. Però, és clar, quan t’enfrontes a allò que vares escriure fa trenta anys, inevitablement reconeixes cada paraula, cada vers; de fet, recordes quan ho vas escriure i fins i tot el moment físic de l’escriptura, però a la vegada t’adones que ara ho diries d’una altra manera, que faries servir tal vegada uns altres recursos, etc. Però és igual. En aquest reconeixement d’algú que és lluny però a la vegada és a prop hi ha alguna cosa que és fecunda, que et tira cap endavant i que et fa venir ganes de dir: a partir d’aquest primer llibre, tinc ganes de fer més coses, també a partir de les que he fet durant aquests trenta anys.

—Perquè aquest llibre és el primer que vàreu publicar. Éreu molt jove, i el motor, el motiu, l’esperó, el que dóna sentit a l’obra, és la mort d’aquest amic vostre, cinc anys abans, quan éreu encara un adolescent. I, per tant, és una mort que, com dieu, deixa cicatriu.
—El fet que va motivar el llibre va ser la mort d’aquest amic meu, que era un amic d’infància, que havíem crescut junts. Era un noi que es deia Rafael Montserrat Adrover. I ell va morir a disset anys en un accident de trànsit. Els anys vuitanta va ser una època en què van morir molts nois d’accident de trànsit, si més no a Mallorca. Recordo que era constant. Devíem ser més imprudents o no ho sé… Això va passar quan jo tenia setze anys i ell en tenia disset. Havíem crescut junts i tots dos érem allò que en diem “pubils” a Mallorca, érem fills únics. I de nens ens anomenàvem germans l’un a l’altre, fins i tot ens havíem fet germans de sang. I, és clar, en aquesta edat que tot el que és emotiu es multiplica, que multiplica la seva intensitat, la mort d’algú dels teus, dels teus per edat, és una cosa que ni esperes ni gairebé acceptes. Fins aquell moment se m’havia mort una àvia i m’havia sabut greu, lògicament, però l’àvia semblava que entrava dins l’esfera dels mortals. En canvi, el meu amic, no. I bé, ens va colpir als que teníem aquella edat i més en un poble, en el context d’un poble, on aquestes notícies sacsejaven tota la comunitat. I aleshores, cinc anys després, als vint-i-un, allò que diuen que el primer vers te’l regalen els déus, va aparèixer el primer vers que és el primer vers del llibre, que diu: “Avui ha fet cinc anys que et vas morir.” I així va començar. I em vaig adonar que això em donava un fil per a anar escrivint sobre la mort del meu amic, però també sobre la vida que havia vingut després d’aquesta mort. I és d’això que tracta el llibre. Suposo que se n’hauria de dir un llibre d’iniciació, un llibre del trànsit de la infància a l’edat adulta, etcètera.

—Expliqueu que sou dels escriptors que consideren que no s’ha de reescriure un text de joventut. Per una altra banda, és un llibre que resisteix molt bé el pas del temps. Té molta força.
—A mi em va passar que feia molt que no el llegia de cap a cap, el llibre, i el vaig agafar, el vaig rellegir (he de dir que amb una mica de por, pensant “A veure què em trobo”) i, tot i que evidentment hi ha coses que ara em queden una mica lluny com a escriptor, em va semblar raonablement bé. Vaig intentar de fer aquest esforç de dir: si jo no hagués llegit mai aquell llibre i m’arribés a les mans i em diguessin que és d’un autor de vint-i-un anys, diria: “Ah, doncs està bé, està bé, em sembla bé.” No per autocomplaença, sinó perquè vaig pensar que s’hi deien coses i que algunes d’aquestes coses tenen sentit encara avui. I no me n’he desdit. Per això dic que m’hi reconec. Moltes de les coses no sé si les diria igual, però sí que diria exactament el mateix que dic allà.

—Amb tot, amb trenta anys les persones canviem molt i segurament que emocionalment heu canviat molt també. A més, la Mallorca que traspua aquest llibre també ha canviat molt. Com veieu aquest paisatge, aquesta illa, que políticament sembla tan desballestada en aquests moments?
—Als anys noranta, que és quan es va escriure el llibre, ja estava desballestada. Passa que el desballestament ha continuat i és cada vegada més pronunciat. El primer llibre de narrativa que vaig fer, L’extinció, parlava d’una Mallorca apocalíptica, que havia quedat reduïda a un pedregar enorme i era un erm de desolació. Era una novel·la escrita l’any 1998. Vull dir que aquesta idea de la Mallorca trinxada, bàsicament per avarícia, perquè és la força principal que opera damunt l’illa, ve d’enrere.

—I?
—I a la vegada, jo no em resigno, no abandono l’esperança. No penso que hàgim de llançar la tovallola ni que estigui tot perdut ni res de tot això. Crec que Mallorca ha canviat molt profundament, com han canviat totes les societats occidentals. I, de fet, s’ha convertit en bona manera en un lloc on moltes vegades les coses que acaben passant després arreu hi passen una mica abans. Coses com la massificació turística, la degradació del territori, l’especulació desmesurada, els problemes de cohesió social, l’atomització de la societat en moltes comunitats diferents, els problemes lingüístics i culturals, els problemes convivencials, etcètera. Però tot això, en comptes d’inspirar-me derrotisme, ho trobo excitant. I dius: “Va, doncs, som-hi!” És a dir, tot això és un caos enorme. Alguna cosa n’ha de sortir que valgui la pena, de tot aquest caos.

—I què creieu que en pot sortir?
—No ho sé. Creació de vida. La mateixa vida humana que sempre tira cap endavant. No és temps de nostàlgies, i ho dic jo, que torno a publicar un llibre de fa trenta anys. És a dir, hem de mirar cap enrere, hem de mirar les coses que hem fet i les que tenim i les que ens aguanten, però no és temps de plorar pel que s’ha perdut, és temps de guanyar el que queda per guanyar o de treballar pel que queda per guanyar.

—Ara torneu a viure a Mallorca.
—A Llucmajor, sí, el poble on vaig néixer i d’on vaig sortir dient que no tornaria mai més en la meva vida. I he acabat tornant-hi a viure i, a més, fa un parell d’anys vaig esdevenir propietari. Una cosa molt rara, oi?

—I molt difícil, pel que ens explicava Emili Manzano l’altre dia.
—És molt difícil. Vaig tenir la sort enorme de trobar una casa amb un propietari que no la volia vendre a estrangers, ni la volia vendre a especuladors. Vaig tenir la sort tremenda de trobar persones així. I visc anant i tornant de Mallorca a Barcelona. A mi m’agrada dir que visc molt dins els Països Catalans, perquè m’hi passo la vida i al País Valencià no hi vaig tan sovint com a Barcelona, però sempre hi he anat bastant. A mi m’agrada fer-ho així.

—Vau escriure Rafel quan ja vivíeu a Barcelona? Us ho pregunto pel fet de deixar la distància necessària per a escriure d’aquest fet.
—No, vivia a Mallorca i encara estudiava a la universitat. Jo vaig estudiar filologia catalana a la Universitat de les Illes Balears. El llibre el vaig escriure a Llucmajor, de fet. La perspectiva que hi ha és estrictament temporal, però també és mental, és psicològica. Perquè a vint-i-un anys ets realment diferent de quan en tens setze. I suposo que és això que em va donar el punt de vista per a poder enfocar el llibre i convertir-lo en una mena de discurs que tenia una lògica interna.

—Formalment hi ha una estructura molt clara.
—Era literalment allò que sabia fer. Eren les eines que tenia i les vaig aplicar d’aquesta manera. La poesia és un aprenentatge constant, ja ho he dit al començament, i em vaig adonar que aquesta forma, que eren decasíl·labs blancs que formaven tríptic, em permetia crear una cosa semblant als capítols d’un llibre. I, és clar, tots els capítols parlen de fets que tenen a veure amb aquesta idea d’aprenentatge també. Parlen d’amistat, de sexe, de sortir de nit. En fi, de les coses que fa un jove.

—Per què vau triar la forma poètica i no la narrativa en aquell moment? Per què us vau estrenar com a poeta i no com a narrador?
—No ho sé explicar mai d’una manera gaire racional. És a dir, simplement hi ha idees que em duen cap al vers i altres que em duen cap a la narració. I dins el meu cap és claríssim, però si ho he d’explicar no sé ben bé el perquè. Suposo que té a veure amb una cosa que deia Eliot, que un dels motius que ens fan escriure és el desig d’imitar aquells que ens ha agradat llegir. Jo sempre he estat lector de narrativa i també de poesia i allò que em va fer decidir a voler escriure, a voler ser escriptor, va ser la poesia, va ser llegir dos poemes en concret, sempre ho dic: un poema de Blai Bonet que es diu “Déu company” i un de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, molt famós, que és “A Mallorca, durant la guerra civil”. I llegir aquests poemes em va fer sentir aquest desig. Passa que després també fascina molt un fet molt bàsic, molt propi de la condició humana, que és contar històries. I una novel·la pot ser mil coses, hi ha mil teories apassionants sobre la novel·la, però molt essencialment és contar una història. I hi ha històries que m’agrada contar-les amb els recursos de la novel·la i n’hi ha que m’agrada fer-les anar cap al vers.

—Rafel és molt narratiu, especialment al començament. Després al final és més líric, més d’idees, però…
—Això sí que és el que ha continuat essent la meva poesia després, que estilísticament pot haver tingut alguns canvis, però bàsicament sempre s’ha mogut entre el registre més narratiu i aquest altre més líric i de pensament.

—I ara, cap on va la nova novel·la que potser ja heu començat a escriure?
—La novel·la que he començat a escriure passa entre Mallorca i Barcelona i se situa als nostres dies. Ja ho vaig dir, que, en principi, El federal seria la darrera novel·la, diguem-ne, històrica que faria, com a mínim durant un temps, perquè les idees que tinc ara són històries més del nostre temps. I aquesta novel·la és situada una mica com visc jo, i on sortirà bastant l’aeroport.

—Sou un home en trànsit.
—Sí, exacte. Un home de l’aeroport de Palma a l’aeroport de Barcelona i a l’inrevés. Sí, sí, m’hi passo molta estona, als aeroports.