Sebastià Alzamora: ‘Darrere el “moviment dels dos-cents” hi havia el poble’

Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972), després de quinze anys vivint a Catalunya, el 2010 va tornar a Mallorca. Coincidia amb l’arribada cruenta de la crisi i poc després amb l’arribada al govern del sinistre Bauzá, avui caduc senador bandejat del PP. L’hem entrevistat per saber en quin moment es troba i fer balanç de tot allò va trinxar Bauzá, de què cal reconstruir, però també d’allò que Bauzá, malgrat les seves maneres totalitàries, va fer aflorar: el ‘moviment dels dos-cents’, que diu Alzamora, i una fita en el record: la manifestació dels cent mil. L’escriptor acaba de publicar un llibre, el que fa set, la novel·la ‘La malcontenta’ (Proa).

—Us hi trobeu bé vivint a Llucmajor, el poble que us va veure néixer? Us faig més de ciutat.
—Visc en una casa antiga, de poble, molt bonica. M’hi trob molt bé. A Mallorca vaig tornar-hi l’any 2010. Primer em vaig instal·lar a Alaró, després em vaig traslladar a Palma i finalment vaig tornar a Llucmajor. I em sembla, i esper, que no me’n mouré més. Perquè hi estic molt bé i venir a Barcelona no m’és cap problema, hi vinc molt sovint. Sóc a quinze minuts de l’aeroport i amb mitja hora em planto a Barcelona. Hi ha èpoques que vaig més a Barcelona que no pas a Palma.

—Què us passa a l’ull, que us el veig vermell i inflat?
—Tinc una inflamació del nervi òptic. Ja fa un mes que em va començar, però sembla que en les setmanes vinents l’hauré superada. Això em causa malestar, perquè no hi veig bé i acabo el dia marejat. Mira, potser aquesta malaltia em farà deixar de fumar. Ho he de deixar.

—De què viviu ara?
—I com em guanyo la vida? Doncs escrivint, en mitjans de comunicació i llibres. En aquest sentit, trob que sóc afortunat: escric una columna diària al diari Ara que no m’ofereix res més que avantatges (punt de vista en l’escriptura, una tribuna de lectors, estabilitat econòmica) i també he tengut la sort que els meus llibres, tot i que no són best-sellers, es venen bé i han estat traduïts a altres idiomes i em donen drets d’autor.

—Durant una època vau ocupar càrrecs de política cultural. Us agradaria de recuperar aquesta faceta?
—D’ambició política no en tenc gens. En moments determinats hi ha persones que m’han fet confiança (dos consellers de la Generalitat, Jordi Vilajoana i Joan Manuel Tresserras, i a les Balears Gabriel Janer Manila), però sempre he fet feina a favor de la cultura catalana. I ara mateix no em passa pel cap que ningú m’ofereixi un càrrec públic. Però si fos el cas em sembla que el refusaria. Em trob còmode vivint de l’escriptura. M’ocupa gairebé totes les hores del dia: de vuit del matí a vuit del vespre.

—I què us va moure a tornar a Llucmajor a viure?
—He retrobat el lloc on vaig néixer i créixer sense renunciar a les meves ciutats: Barcelona i Palma. Les Balears és el meu país i Catalunya també. He tornat a Mallorca però no he notat cap mena de desconnexió. I ja t’he explicat que arribar a Barcelona és un moment. Hi arrib abans que a Sóller. I tornar a Llucmajor va ser una retrobada molt bonica. Ho vaig fer per motius familiars: sóc fill únic i els meus pares, tot i que encara no són gaire grans i estan bé, però sí que es van fent grans i jo vull ser a prop seu.

—En aquest darrer llibre que publiqueu, ‘La malcontenta’, que parla de Joan Durí, un bandoler de Mallorca, feu un agraïment al vostre pare per haver-vos acompanyat i mostrat els indrets on el bandoler va viure les seves aventures.
—Hi ha dibuixat un mapa a les guardes del llibre que mostra els camins que recorria Joan Durí en aquesta zona de Migjorn. Per a mi aquest paisatge va ser tota una descoberta. I la vaig fer acompanyat del meu pare, l’historiador Celso Calviño i l’excursionista Rafel Riera, que es coneix tots els camins. Són tres senyors que tenen entre seixanta-tres anys i setanta-quatre, i jo que en tinc quaranta-tres esbufegava per atrapar-los. Tenen més bona cama que jo. Joan Durí va existir i era conegut per la crueltat i la capacitat insòlita d’escapolir-se, i ho feia per aquestes contrades, que coneixia a la perfecció.

—És el vostre paisatge.
—Sí, però l’he redescobert ara. De petit i jove no vaig donar importància a aquestes coses. Aquesta novel·la, ‘La malcontenta’, és una història de bandolers però també és i sobretot una història d’amor i un homenatge al meu petit país.

—Les vostres novel·les sovint són carregades d’una violència desenfrenada, a voltes gratuïta. Per què?
—Porto l’etiqueta d’escriptor d’històries violentes, però hi ha una part de la meva obra que ho desmenteix: ‘Dos amics de vint anys’, sobre n’Espriu i en Rosselló-Pòrcel, no té cap escena violenta, com tampoc en trobaràs a ‘Miracle a Llucmajor’, que és plena d’humor. La violència no és que m’atregui especialment, sinó que la rebutjo completament a la vida real, però la violència serveix per a expressar i parlar del mal, que sí que és un tema que m’interessa. Cada història té les seves exigències i requeriments. I si parl d’un bandoler, és fàcil d’imaginar que hi apareixeran escenes violentes.

—Per violència, la que va originar José Ramon Bauzá, mentre va presidir les Illes Balears. I ja veieu que canvio de tema.

—Ha estat una cosa gairebé inexplicable. Encara no he entès com un governant i un govern poden governar contra la seva ciutadania, com va fer Bauzá. No era una actitud ideològica, sinó una manera de fer molt propera a un règim totalitari amb deliri personal. Ell i el seu govern es pensaven que podien fer allò que els donés la gana per haver obtingut majoria absoluta. I van fer coses no reprovables sinó tristes: varen fer mal al país. A més, no escoltaven: Bauzá va poder mobilitzar els illencs com no s’havia vist mai. És l’única cosa que va fer. A les Balears no tenim tradició de mobilitzacions de la societat civil. I va aconseguir que es produís una manifestació de cent mil persones que van sortir al carrer a protestar, que representen el 10% de la població total de les Balears. És per pensar-t’ho, oi? Però Bauzá no va voler escoltar. Aquesta és la gran diferència amb Artur Mas, que no és el meu model de polític, però la seva intel·ligència ha estat escoltar la ciutadania. Perquè no crec que s’imaginés que lideraria el procés sobiranista. En canvi, Bauzá va dir que la gent que havia sortit al carrer havia estat manipulada.

—El fet més emocionant, la batalla dels docents. Quins herois!
—El “moviment dels dos-cents”, que en dic jo, ha estat importantíssim: ens han defensat el model lingüístic durant tota la legislatura, han defensat l’ensenyament i la societat. Aquests docents van vetllar i batallar per una societat que perillava realment. Ells es van fer càrrec d’una cosa de la qual són responsables les institucions de govern. I darrere els dos-cents hi havia el poble. I tot això es va fer palès en els resultats electorals, en què Bauzá va rebre un càstig dur: va perdre la meitat dels diputats. De fet, ell va aconseguir la majoria per pura xamba i la derrota per mèrits propis. Fins i tot va rompre el seu partit per dins.

—L’estil Bauzá no va arrelar entre els votants balears del PP…
—El PP a les Balears sempre ha representat un centre-dreta moderat, que seduïa capes molt àmplies de la societat (no a mi particularment). I Bauzá va anar per la banda radical de l’extrema dreta. Això a les Balears no reïx. Ara l’han fet senador, ha anat a parar al cementiri dels elefants. Però ens ha portat anys de malsons i el país ha retrocedit en molts aspectes. La feina que ens costarà de recuperar el terreny perdut! Sospito que Bauzá no només no va entendre el país on vivia, sinó que a més el detestava. La llengua catalana, la cultura pròpia, el vincle amb Catalunya… li posava els pèls de punta. Era pura irracionalitat.

—De mal, en va fer. El Gremi d’Editors de les Balears va quedar trinxat, per exemple. No ha pogut ser present en aquesta última edició de la Setmana del llibre en Català. En canvi, l’Associació d’Editors del País Valencià, després de quatre anys d’absència, enguany hi ha tornat.
—Sí, i tant, només cal veure com l’editorial més emblemàtica del país, Moll, ha desaparegut. Perquè li van negar el pa i la sal. En el moment de la crisi econòmica més forta, amb un nivell de vendes molt fluix, el govern Bauzá va treballar per destruir el teixit social i cultural. Ho va fer contra el món editorial i contra tants altres sectors. Només cal veure en què van convertir IB3, que va arribar a ser dirigida pel conseller de la Presidència. IB3 era un NO-DO. Tot això són coses que ara, passades, sembla mentida que les hàgim viscudes. Jo, que he viscut l’estat de dret, l’estat del benestar, pensava que no hauria de sofrir aquest tipus de coses. La democràcia necessita cautela perquè se’t pot presentar el desaprensiu de torn que, pel fet de guanyar unes eleccions, et sotmeti a un malviure. El cas de les Balears ha estat espectacular. El del País Valencià, també.

—Aquesta envestida institucional contra la llengua ha portat una tensió i una confusió en molts àmbits socials, que encara ara són font de conflictes, com el cas que va denunciar el poeta i rapsode Carles Rebassa o el denunciat pel cantant Cris Juanico, discriminats i atacats per haver parlat en català.
—L’extremisme espanyolista s’ha sentit reforçat aquests anys i ha crescut. El missatge de Bauzá era que el català era una nosa, i feia de la llengua catalana la causa del fracàs escolar (també ho feia el ministre Wert). En contrapartida, ha nascut la il·lusió d’aquesta manifestació de cent mil persones i entre aquestes hi havia molts castellanoparlants que defensaven l’educació en català. Per pur sentit comú. Bauzá es pensava que tot castellanoparlant havia d’estar de part seva. Doncs és clar que no! Mira, el meu avi només parlava castellà. Intentar fanatitzar aquestes coses és un error absurd, el pitjor que es pot cometre. Però té conseqüències molt cruentes en l’àmbit de la convivència. Ens toca reconstruir.