25.07.2015 - 06:00
Sean Scully és un reputat pintor internacional, nascut a Irlanda fa setanta anys, crescut en bona mesura a Londres i de triomf mundial a Nova York des de fa temps. Té casa i estudi novaiorquesos, a Londres, a Berlín i, des del 1992, a Barcelona. Volta pel món al ritme que li marca el seu poderós mercat. Aquest mes d’abril exposava a la biennal de Xang-hai, recentment va homenatjar els orígens de la democràcia grega en una exposició que es va veure a l’IVAM valencià, la catedral de Girona llueix a la façana nord un vitrall seu i ha fet el cartell de les Festes de la Mercè d’enguany. És present a tots els museus. Ara, aquest rodamón necessitat d’arrels per a les seves imatges ha trobat casa definitiva a Montserrat. La seva obra s’ha incorporat a la muntanya, a Santa Cecília de Montserrat.
Les pintures de colors potents i geometries musicals de Scully s’han integrat, de forma permanent, a aquesta perla de l’arquitectura romànica que és el petit monestir en el camí de l’abadia. Una recomanació per a aquest estiu calorós i de temperatura política altíssima: visiteu Santa Cecília. Hi gaudireu de la restauració definitiva dels murs i de quina manera la pintura abstracta i colorista de Scully atorga a l’interior de l’església una capacitat insospitada de serenor i exaltació alhora, de senzillesa sensible i de complexitat imaginativa.
Qualitats importants, en aquestes setmanes abans del 27-S.
Santa Cecília es va alçar l’any 945, quan encara l’abadia de Montserrat no era ni una possibilitat, durant el naixement de Catalunya en el marc de l’Europa carolíngia. Ha viscut tota mena d’històries. Es troba en un dels enclavaments més bonics de la serra, al vessant septentrional, sobre la vall de Marganell. Als anys vint del segle passat va ser restaurada per Josep Puig i Cadafalch, arquitecte que també va ser historiador, arqueòleg i polític, facetes en què va destacar com a president de la Mancomunitat, artífex de la Casa de les Punxes barcelonina i promotor de les excavacions d’Empúries. Recentment, però, Santa Cecília havia quedat arraconada com a refugi d’excursionistes. Fins que el director del Museu de Montserrat, el pare Josep C. de Laplana, es va ficar al cap que el petit monestir havia de renàixer i que ho havia de fer en claror de contemporaneïtat. Què vol dir això? Doncs que havia d’acollir art contemporani i esdevenir l’Institut Art i Espiritualitat. Un projecte que ja és realitat.
El pare Laplana és un de Binèfar, de la comarca de la Llitera, tenaç i decidit com sovint ho són els aragocatalans. Ha fet del Museu de Montserrat un centre molt visitat. Ara ja té preparats els rètols en coreà, que substituiran els russos, atesa la caiguda de turistes de parla russa que, tant o més que a la Costa Daurada o al passeig de Gràcia barceloní, no arriben més al museu de la muntanya. És un erudit de tall clàssic, fins ara, a qui devem, per exemple, el catàleg sistemàtic de la pintura de Santiago Rusiñol (amb Mercedes Palau-Ribes O’Callaghan), una obra de cultura que no ha existit fins el 2004 i que consta de tres volums. Fa uns anys, però, va decidir d’obrir el museu a exposicions temporals d’artistes contemporanis. A més d’exposar-hi artistes catalans que no sempre han estat acollits pels grans museus, com Joaquim Chancho (1943), el pare Laplana es va endinsar en l’art contemporani més lligat a la geometria de la contemplació, com les obres del videoartista Bill Viola (1951), al qual també va exposar. Ara, al museu, hi té Ramon Calsina (1901-1992), el surrealista del Poblenou que, encara que ja ha entrat en la col·lecció permanent del MNAC, no ha tingut fins ara enlloc una exposició pròpia recent.
Scully i Laplana s’havien de trobar, per força. L’irlandès-americà volia, vulgues que no, tenir un museu prop de casa, veure les seves obres reunides d’alguna manera. Els artistes plàstics pateixen d’això: acostumen a treballar en sèries de pintures, que es van desmantellant a mesura que els són comprades per col·leccionistes diferents i no tornen a veure si no és en ocasió d’alguna exposició temporal. Scully va oferir 200 obres a Barcelona si la ciutat li posava el centre, però la cosa no va prosperar. Mentrestant, li va arribar una proposta del Japó per a fer-li un museu. Scully ja havia conegut el pare Laplana i s’havien fet amics. Va rebutjar l’oferta japonesa.
A Irlanda, moria la mare del pintor. Scully diu que ell no va nàixer en la classe obrera sinó en la misèria, que no va ser fins que tenia deu anys que la família va aconseguir ascendir a classe obrera. L’herència de la mare va ser un devocionari, que va donar origen en el pintor a una sèrie de pintures d’espiritualitat laica. Les pintures li van fugir de les mans. N’hi quedava una quan es va decidir a oferir-la al pare Laplana si hi havia la possibilitat que Santa Cecília fos un espai d’art. I així és. Scully n’ha fet unes quantes més i, ‘in situ’, tres petits frescos a les parets. L’abadia de Montserrat hi havia donat el vist-i-plau, la Diputació de Barcelona pagava la restauració de l’església i, més encara, a partir de la tardor s’hi engegarà l’Institut Art i Espiritualitat.
Santa Cecília Espai d’Art Sean Scully es pot visitar cada dia de les 10.00 a les 18.30 (excepte dimarts). No deixeu de fer-ho, de debò que s’ho val. La llum de la muntanya hi va canviant el to de la pedra amb el pas del dia i sembla cantar la música dels colors scullians mentre, a fora, la natura viu en pau.
