24.03.2023 - 21:40
Una de les ocurrències de Ramón Tamames que han fet vessar rius de tinta va ser quan va situar al 1934 el començament de la guerra de Franco i va acusar Largo Caballero d’haver-la engegada. Molta gent ha vist en aquesta declaració l’assumpció per part del vell comunista d’una de les teories bàsiques del franquisme: la que prova de fer disminuir el caràcter criminal de la insurrecció a còpia de repartir les culpes entre els rebels i tota aquella gent fidel a la democràcia i a la legitimitat.
No obstant això, em va cridar l’atenció una altra frase de Tamames, crec que molt més interessant, referida a l’altre extrem cronològic del franquisme. Quan li va donar per explicar la penosa transició, va dibuixar quatre etapes, i la primera, la que va començar la democràcia segons ell, era la llei de la reforma política aprovada per les corts franquistes.
No deixa de ser interessant, el detall. Fa anys que defense, evidentment als antípodes d’allò que Tamames representa, que la constitució del 1978 no és la peça determinant d’aquesta democràcia tan imperfecta que tenim avui, sinó que la pedra angular és la llei de reforma política del 1977. Cosa que vol dir, i això és el que se li va escapar a Tamames, que la constitució actual va ser pilotada des del franquisme i marcada pel règim per aconseguir els seus objectius. Potser recordeu, Martxelo i María, aquella frase que repetien els franquistes quan els demanaves: després de Franco, què? Responien que després de Franco, les institucions, i així ha estat.
La constitució espanyola encara vigent és marcada per aquest control estricte. El seu pecat original és, ni més ni menys, que va ser redactada per un parlament no constituent que ningú no havia elegit pensant que faria aquesta feina. I a les seues bases més profundes, la llei de reforma política del franquisme és la directriu que en guia els aspectes centrals. Un detall que hauria de ser ressaltat mil i una vegades: Juan Carlos no va jurar mai la constitució del 78 perquè quan es va fer no era un tall amb el passat sinó el desenvolupament lògic d’un passat en què ell ja havia jurat lleialtat. A l’anomenat caudillo.
Tinc curiositat per entendre per què tanta gent es va enfadar amb la deformació del relat històric que representava començar la guerra el 1934 i tan poca es va sentir al·ludida amb el relat que fa engegar la democràcia el 1977. Complicitat? Vergonya?
