Crònica d’una visita a Altsasu amb un cotxe de la Guàrdia Civil que va amunt i avall

La primera vegada que el cotxe de la Guàrdia Civil passa per davant nostre penso que sóc l’únic que l’ha vist. És impossible, perquè ens ha passat ben bé davant els nassos i, a més, molt a poc a poc, però no veig que ningú s’hagi immutat ni el segueixi de cua d’ull com faig jo per assegurar-me que se’n va. De fet, la gent no ha interromput la conversa amb el veí ni l’activitat que feia.

És un divendres a mitjan agost i els carrers d’Altsasu són mig deserts. La major part d’establiments i comerços són tancats, tret d’alguns bars que concentren la poca vida social que hi ha a la població aquests dies. Altsasu és un municipi de set mil cinc-cents habitants situat al nord de Navarra, punt de connexió amb Guipúscoa i Àlaba, que són a tocar. Geroa Bai, la coalició encapçalada pel PNB, mana a l’ajuntament amb nou regidors, mentre que EH Bildu n’hi té tres. Com a curiositats: a Altsasu va néixer Herri Batasuna l’any 1977, l’oficina de turisme és dins una antiga locomotora de tren i el poble és ple de murals de suport a Palestina.

Davant l’ajuntament, a la banda oposada, al carrer Gartzia Ximenez, per on acaba de passar la Guàrdia Civil, un centenar de veïns protesten com cada divendres a les vuit del vespre d’ençà que van empresonar set joves del poble. Avui, com que és agost, hi ha menys manifestants que de costum, però per aquest mateix motiu hi ha ben bé una dotzena de catalans que s’han volgut afegir a la concentració en senyal de solidaritat. Una estelada acompanya l’única pancarta que porten els locals, que reclama que surtin al carrer tots els implicats i denuncia el muntatge policíac que va acusar de terrorisme uns joves que, a tot estirar, havien participat en una baralla de bar.

El bar és el Koxka, i el tenim ben a la vora, uns quants metres a la dreta. És un bar normal, tirant a modern, com n’hi ha milers a Euskal Herria. Quan veig que el cotxe de la Guàrdia Civil torna a passar davant nostre, ara en direcció contrària, cap al Koxka, i que els concentrats tampoc no en fan cabal, com si no el veiessin, no puc estar-me de preguntar a l’home que tinc al costat: ‘Que us vigilen?’ Amb un somriure a la cara, em respon divertit: ‘No, tan sols intenten de provocar. Al principi venien amb tres Patrols, ara només un cotxe, han anat perdent pistonada. Tranquil, que el tornaràs a veure.’

Efectivament, el torno a veure: el cotxe passa vuit vegades durant l’hora que som allà. Quatre  en una direcció i quatre en l’altra. A dins hi va una parella, com no podia ser de cap altra manera, joves i fatxendes, que ens miren desafiadors de darrere del vidre cada vegada que passen. Me’n faig creus, ho trobo molt fort. Aquest patrullatge no té cap mena de sentit. És ben bé això: agents del suposat ordre fent de provocadors, pinxos marcant paquet i pistola, dient: ‘Vam ser nosaltres qui vam enviar els vostres fills a la presó i ho tornarem a fer sempre que ens passi pel paquet i la pistola.’

Davant nostre, un marcador de fusta actualitza diàriament les xifres del cas Altsasu. El dia que faig la fotografia són aquestes: 1.328 dies empresonats, 352.000 euros gastats i 534.000 quilòmetres recorreguts per visitar-los a la presó. Dels 8 joves detinguts i condemnats, 2 encara són a la garjola, 3 van obtenir el tercer grau a principi de juliol, 2 ja són fora i l’única noia no hi va arribar a entrar mai. En total, els van condemnar a penes que van d’un any i mig i nou i mig de presó, però la fiscalia els va acusar de terrorisme i a alguns els va demanar fins a cinquanta-dos anys.

El cas, per escandalós, és prou conegut. Els fets van passar el 15 d’octubre de 2016 a la matinada, durant la fira ramadera del poble. Dos guàrdies civils eren al Koxka amb les seves parelles i van discutir, o fins i tot barallar-se amb un grup de joves. Un vídeo enregistrat amb el mòbil d’un dels acusats demostra que la batussa tampoc no devia ser gran cosa, perquè la camisa blanca del guàrdia civil suposadament agredit continuava impol·luta després de la baralla. Per algun motiu, però, l’incident es va fer gros ràpidament.

Tots dos guàrdies civils van desaparèixer amb l’excusa que necessitaven descansar i la policia foral navarresa no els va poder prendre declaració. En canvi, sí que van rebre la visita del qui aleshores era director general de la Guàrdia Civil, Arsenio Fernández de Mesa. Mariano Rajoy, bon amic seu, va fer un piulet que deia que no hi hauria ‘impunitat’ per aquest fet, i Carmen Lamela, jutgessa de l’Audiència espanyola ben coneguda a Catalunya per haver enviat Cuixart, Forn, Junqueras i Sánchez a la presó, de seguida va donar per bo el caràcter ‘terrorista’ de la baralla en la fase d’instrucció. Que la jutgessa que va dictar sentència, Concepción Espejel, sigui casada amb un alt càrrec de la Guàrdia Civil i hagi estat condecorada amb l’Ordre del Mèrit de la Guàrdia Civil, serveix per a arrodonir la història. A qui en vulgui saber més, li recomano aquest article de la revista asturiana Atlántica XXII, que hi aporta una mirada externa i és molt ben escrit i documentat.

La vuitena passada del cotxe de la Guàrdia Civil davant nostre coincideix amb el discurs que fa un dels pares dels joves empresonats per agrair la presència dels assistents i informar de les darreres novetats del cas. Parla en èuscar, però al final també fa servir el castellà per adreçar-se als catalans que som allà. Repeteix sovint la paraula ‘injustícia’. En acabar, ens conviden a anar al gaztetxe (casal) del poble a fer un beure i xerrar una estona. El qui ha fet el discurs ens explica les conferències que ha fet a Catalunya. També ve un dels joves que ara té el tercer grau. Ens explica que mira de refer la vida i que prefereix no fer gaire soroll. Surt a la conversa la recent retirada del tercer grau als presoners polítics catalans i la por que els pugui passar això mateix és evident.

La por, aquesta gran aliada del poder i de la repressió. La presó, les multes i la persecució, no per a castigar un delicte, sinó com a exemple per als altres, com les execucions a la plaça pública. A Catalunya, els missatges són clars. Qui es posa al capdavant d’Òmnium i l’ANC, acaba a la presó. Qui presideix un parlament en el qual es debat sobre la independència, també. Qui forma part d’un govern independentista, també. Qui dóna suport a la causa a Madrid, com Daniel Gallardo, també. Per a espantar els nouvinguts, el cas de l’Ibrahim i el Charaf. Al País Basc, el cas dels joves d’Altsasu és un toc d’atenció evident al jovent combatiu perquè faci ‘bondat’. Donar-los suport públicament tampoc no és benvist, com ha pogut comprovar el porter Unai Etxebarria, acomiadat del Granada CF per haver-se posat una samarreta de complicitat amb la causa. Una samarreta! Ja ho cantava l’Ovidi: ‘Per aquesta samarreta, no he pogut eixir al carrer, ni treballar al meu ofici, fer de ferrer.’