03.02.2020 - 21:50
La setmana passada, Jordi Cuixart va rebre amb poques hores de diferència dos textos de caràcter oposat. Malgrat ser antagònics, ambdós eren plens de passió i d’intencionalitat política, escrits amb ànim de transcendir la figura de Cuixart i els murs de la presó.
El primer era de la fiscalia espanyola, on l’ex-ministra socialista Dolores Delgado és ara l’afinadora en cap, per a denegar-li un permís penitenciari de 72 hores. En una peculiar manera d’ajudar a falcar una taula de diàleg que balla més que Carmen Amaya, la fiscalia s’expressa en els termes següents per a referir-se a Cuixart (i tradueixo del castellà malgrat l’òbvia pèrdua de pompa):
‘De tot això anterior, se’n deriva que en relació amb el delicte no hi ha una veritable assumpció delictiva, un aspecte que és d’imprescindible acompliment per a poder gaudir de qualsevol mena de permís, i que persisteixen distorsions cognitives resistents al canvi. Així, l’intern no manté una percepció adequada de la gravetat dels fets comesos, atès que no s’ha produït cap canvi que evidenciï que està penedit del que ha passat, i per això no es pot constatar una adequada evolució i estabilitat de tractament.’
Atenció, perquè la fiscalia espanyola diu que Jordi Cuixart, amb tota la seva lucidesa i clarividència, pateix ‘distorsions cognitives resistents al canvi’, que és una manera no gaire diplomàtica de dir que és un pertorbat. En un altre punt del text ho remata: és que, lluny de penediment borbònic, diu que ho tornaria a fer! Se’ns apareix la imatge de Cuixart pujat dalt un jeep de la Guàrdia Civil disparant un fusell HK G36 com si fos un vulgar Ortega Smith.
Som al 2020, però a la capital del regne senten enyorança dels gulags que mai no han tingut i del garrot vil d’infausta memòria. Sí, no ho dubteu, si fóssim unes dècades enrere, els haurien eliminat. Ens haurien eliminat. Ara només ens volen ‘reeducar’: a Jordi Cuixart, a la resta de presos polítics, a més de dos milions de catalans. Espanyolitzar, en deia el ministre Wert. Aquesta és la gran preocupació del regne, no pas l’ascens rampant de la ultradreta o que els tribunals europeus els tirin en cara que tenen la justícia arnada.
L’altre text que va rebre Cuixart és de l’escriptor basc Joseba Sarrionandia i va arribar als Lledoners de la mà de Feliu Ventura, que va anar a cantar-hi les cançons de Convocatòria. Com que no l’he vist reproduït enlloc, em permeto de copiar-lo sencer:
«Als presos i preses catalans. Si el mur de la presó té alguna escletxa, i aquest missatge aconsegueix entrar-hi, us vull donar les gràcies per la força que heu demostrat per distingir entre uniformització i igualtat. Els poderosos acostumen a confondre que tots tinguem els mateixos drets amb el fet tots siguem igualment súbdits. I confonen la llei vigent amb la justícia, tot oblidant que l’esclavitud va ser legal, o l’imperialisme, i que el franquisme també va ser perfectament legal.
Salvador Espriu va deixar escrit: ‘Diversos són els homes i diverses les parles,/ i han convingut molts noms a un sol amor…’ I aquesta és la qüestió: que som molts, diferents, i que tots necessitem, cadascú a la seva manera, la llibertat. Que hem de poder decidir les coses, tant individualment com social. L’amo mateix és més lliure sense esclaus. I no només els catalans, també els espanyols són més lliures sense haver d’espanyolitzar altres pobles.
La llei castiga severament, vulnerant la llei mateixa, els qui defensen la justícia. Teniu la llei totalment en contra, però la justícia està clarament del vostre costat. Sou a la presó, però esteu sembrant la llibertat. Defensant la diversitat i les llibertats polítiques, a més, lluitant pel dret a decidir dels catalans, esteu lluitant per tothom. I per aquest motiu us vull enviar aquestes paraules d’agraïment, des de l’altra punta del món. Moltes gràcies.»
Potser alguns no coneixeu Sarrionandia, que ara viu a Cuba, tot i que és probable que en alguna ocasió hàgiu ballat el ‘Sarri, Sarri’ que el grup Kortatu li va dedicar i que a Catalunya no només sona a les festes del rotllo i a la sobretaula de les calçotades populars, sinó a les festes majors i fins i tot en alguns casaments i festes ben burgeses. Condemnats per pertinença a ETA, Sarrionandia i Iñaki Pikabea es van escapar de la presó de Martutene l’any 1985 amagats dins d’uns altaveus, després d’un concert del cantant Imanol.
No sabem les dimensions dels altaveus que Feliu Ventura va utilitzar als Lledoners, però sí que és segur que el pròxim ‘Sarri, Sarri’ el ballarem en honor de Jordi Cuixart i la resta de pertorbats presoners polítics catalans.
