23.04.2022 - 21:30
Sardenya és una illa amb una gran riquesa lingüística. I resulta que aquesta primavera tinc la sort de passar-la en un poble del nord-oest de l’illa, de parla sarda. De fet, molt a prop de l’Alguer, ciutat de parla catalana, on sovint anem a comprar o a prendre alguna cosa. No gaire més lluny, però en direcció contrària, s’hi troba la ciutat gran del nord de Sardenya, Sàsser. En aquesta ciutat és on hi ha la universitat i la llengua que s’hi parla històricament és el sasserès (que normalment s’agrupa dins el cors). Això vol dir que, sense fer res especial, molts dies faig vida en tres comunitats lingüístiques diferents (sarda, catalana i sasseresa). Ara bé, aquesta diversitat lingüística està avui dia clarament amenaçada per una presència creixent de l’italià en molts àmbits d’ús, que ha portat a una interrupció de la transmissió intergeneracional en moltes famílies de parla sarda, sasseresa i algueresa. Tot i això, el sard, que és la llengua autòctona de la major part de l’illa, té una carta que podria canviar el seu destí. Es tracta de la proposta de creació d’un estàndard, la llengua sarda comuna (LSC), i de l’èxit que tingui la seva implantació.
L’amenaça que actualment plana sobre el sard i les altres llengües de Sardenya no és un fet aïllat. Al llarg de la història, hi ha hagut diferents períodes en què la diversitat lingüística d’una zona s’ha reduït de manera dràstica. Un d’aquests períodes va començar després de la Segona Guerra Mundial, sobretot amb l’arribada de la globalització, i és probable que sigui el més letal de tots. L’Endangared Languages Catalogue (ELCat) ha documentat que des del 1960 han desaparegut 230 llengües, és a dir, una cada tres mesos. La UNESCO preveu que aquest ritme augmenti al llarg del segle XXI, durant el qual calcula que desapareixeran la meitat de les llengües que actualment es parlen al món (més de 3.000). Entre aquestes s’hi inclou el sard, que ha estat catalogat com a llengua “amenaçada”.
Davant aquesta situació, els sards es troben immersos dins un debat sobre la conveniència d’adoptar la llengua sarda comuna (LSC), una proposta d’estàndard presentada el 2006 que encara està lluny d’implantar-se al territori (un debat molt semblant al que també es produeix entre els parlants d’aragonès). Els detractors de la LSC defensen que no és una llengua que representi la seva manera de parlar, perquè és cert que hi ha variacions dialectals al llarg de tot el territori sardòfon. De fet, com explicava el Víctor Bargiela amb el cas del gallec, la construcció de l’estàndard sempre és un procés artificial, que potencia unes varietats per sobre d’unes altres. Quan l’estàndard s’imposa, la llengua tendeix a uniformitzar-se i a perdre alguns dels trets que caracteritzaven les parles locals. Sens dubte, aquesta és una conseqüència negativa que, des d’un punt de vista de diversitat lingüística, caldria evitar. Ara bé, quan les regles del joc no les marquen els lingüistes, sinó els estats i el capitalisme, cal reflexionar si aquest és un preu que els sards estan disposats a pagar. L’alternativa, molt probablement, és acabar alimentant la llista de llengües mortes de la UNESCO.
Arribats a aquest punt, algú es pot preguntar què té una llengua estàndard que sigui tan important per renunciar a part de la diversitat de les variants locals. Doncs bé, la resposta és que tal com s’ha configurat el món (almenys) a l’Europa occidental, on els estats-nació són el centre de poder sociopolític, tenir una llengua estàndard que pugui complir les funcions que demanen aquests estats-nació és l’única manera de poder assegurar la supervivència d’una llengua. Aquestes societats tenen eines que vertebren l’estat, com per exemple l’escola i els mitjans de comunicació, que necessiten una llengua estàndard. Si el sard no té una varietat que pugui complir aquesta funció, l’italià, sense fer res d’especial, es converteix en la llengua d’aquests dos àmbits. I això provoca que el sard passi a ser una llengua de segona categoria, que serveix per a algunes funcions, però no per a unes altres. Així doncs, mentre això no canviï, qualsevol intent de canviar les ideologies lingüístiques dels sards també serà inútil. Per què haurien de pensar que el sard és una llengua digna de transmetre als seus fills, si en realitat el seu ús està limitat a certs àmbits? Malauradament, l’única llengua de l’illa que es pot fer servir a tot arreu és l’italià, i per això el seu nombre de parlants cada vegada és més alt.
Construir una llengua estàndard (o “llengua bandera”, com en dirien en sard) que representi el conjunt de varietats del territori no és una tasca gens fàcil. Ans al contrari. Ara bé, hi ha casos de força èxit, com per exemple el català. Quan a les escoles de Barcelona s’ensenya que en la paraula corro la segona vocal s’escriu o però es pronuncia [u], perquè es troba en una síl·laba àtona, el que es fa en realitat és ensenyar que la pronunciació d’una paraula varia segons el dialecte del parlant. Per als parlants de català central, hauria estat més fàcil que les o àtones s’escrivissin u, és a dir, corru. Però aquesta forma ortogràfica hauria allunyat de l’estàndard les varietats del País Valencià, de Lleida i de les Terres de l’Ebre, que pronuncien corr[o] amb o final. Passa el mateix amb les e àtones quan es pronuncien com a vocals neutres o amb la parella per/per a, que tants maldecaps ha ocasionat als parlants orientals que s’examinen del nivell C. La inclusió de trets de les varietats occidentals al català estàndard ha fet que els parlants de varietats orientals hi trobin trets que no són propis de la seva varietat, però que els parlants de català occidental s’hi puguin sentir també representats (i viceversa). Així doncs, el seu objectiu no és representar fidelment cap varietat territorial, sinó que totes puguin sentir-s’hi prou a prop per reconèixer-la com a pròpia.
Malauradament, el sard encara no ha arribat, ni de bon tros, a aquest punt. Fa unes setmanes, la Universitat de Sàsser va començar un curs sobre llengua i cultura sarda. Feia anys que això no passava i va tenir molt bona rebuda, amb més de noranta estudiants matriculats. A més, aquests estudiants provenen de tot el domini lingüístic sard, i s’acullen a seguir un curs en LSC. Tot i això, una de les primeres lliçons es va dedicar a explicar que llengües com l’anglès o el castellà també tenen variació dialectal i que el que s’entén actualment per anglès no és res més que una llengua estàndard que no representa fidelment cap varietat territorial. El missatge era que no és que el sard sigui una llengua estranya amb molta variació dialectal i que això n’impedeixi l’estandardització (vegeu aquest article per aprofundir en els prejudicis lingüístics sards), sinó que les llengües més poderoses ja han passat per aquest procés d’estandardització i per això ens sembla que tinguin menys variació.
Però el debat no està ni de bon tros tancat i el seu resultat determinarà en bona part el futur del sard. La primera opció, que sembla la més natural, és que es mantingui durant algunes generacions com a llengua d’ús en l’àmbit familiar, però que s’acabi extingint a final de segle, seguint una evolució semblant a la del català a Catalunya Nord o del bretó. L’altra opció, per a la qual caldria un canvi, és que la comunitat lingüística sarda deixi enrere els prejudicis lingüístics i part de les variacions locals i aposti per un estàndard que pugui començar a plantejar nous àmbits d’ús de la llengua (i obrir debats polítics fins ara implantejables), seguint un model semblant al del català del Principat. Com sempre, el destí del sard dependrà dels seus parlants, els sards.
David Ginebra Domingo és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).
