Sarajevo, la ciutat que explica el segle XX

La primera vegada que hom arriba a Sarajevo possiblement se sent impressionat per la bellesa de l’entorn: la ciutat envoltada de turons. Qui ho havia de dir que acabaria essent víctima de l’orografia… Perquè és des d’aquests turons que les tropes serbo-bosnianes del general Ratko Mladic van bombardar la ciutat en els 1.425 dies que la mantingueren assetjada durant la guerra de Bòsnia i Hercegovina (1992-1995). Gairebé quatre anys de setge militar, el més llarg de la història moderna.

No és estrany, doncs, que la guerra del 92 hagi marcat profundament la capital bosniana. L’accés per l’avinguda Mese Selimovica, tristament coneguda com a ‘avinguda dels franctiradors’, serveix per a entendre fins a quin punt estava exposada la població civil a l’artilleria i als trets dels radicals txètniks. Encara avui els barris més occidentals, de marcada arquitectura soviètica, testimonien els efectes brutals del setge. Bé a les parets dels edificis, on es fa evident l’impacte dels obusos, de les bales i de la metralla, bé a l’asfalt, on les anomenades ‘roses de Sarajevo’ constaten les morts civils per morters i projectils.

Barris com el de Grbavica, ‘línia de front’, ensenyen encara les cicatrius de la guerra. Tanmateix, per saber-ne els traumes més íntims, aquells que no s’evidencien a primer cop d’ull, cal passejar-hi i conversar amb els veïns. O recórrer al cinema. El record omnipresent dels dies d’agressió fa pensar que la ciutat necessita, si més no, una capa de pintura per espolsar-se l’ambient de postguerra i girar full. Tot plegat contrasta amb les fastuoses mesquites que s’han erigit amb diners del golf Pèrsic.

A mesura que el tramvia avança per l’avinguda, continuem topant amb icones de la guerra, com la seu del diari Oslobodenje. Malgrat que va ser destruïda, no va deixar mai de publicar-se. Amb tot, hi van morir cinc treballadors i vint-i-cinc van ser ferits. També es feia periodisme a l’hotel Holiday Inn, seu dels corresponsals internacionals durant el conflicte, on s’escrivien i editaven algunes de les cròniques que testimoniaven l’esgotament del segle XX.

Davant per davant, hi trobem el parlament. Les imatges de l’edifici en flames van mostrar al món la magnitud de la barbàrie.

Però el recorregut també ens ensenya que el país no vol desvincular-se de la modernitat. Grans centres comercials palesen que la capital vol seguir el batec mundial. Sigui amb les grans marques comercials o amb mitjans de comunicació, com la seu d’Aljazeera. De fet, quan el tramvia –poc després– arriba al centre Skenderija, hom recorda o descobreix que Sarajevo fou la seu dels jocs olímpics d’hivern del 1984. Vuit anys més tard, quan Bòsnia es dessagnava, Barcelona acollia els seus. Un fet que agermana encara més totes dues ciutats. Cal recordar que la capital catalana és una de les ciutats que més va solidaritzar-se amb la capital assetjada: s’hi van enviar nombrosos combois humanitaris i Sarajevo va arribar fins i tot a convertir-se en l’onzè districte de Barcelona. D’aleshores ençà s’han finançat nombrosos projectes de cooperació.

A partir d’aquest punt, el tramvia ja voreja el riu Miljacka i hom esdevé conscient del pes de la història a Sarajevo. En aquesta part més oriental de la ciutat, l’arquitectura austro-hongaresa recorda el passat imperial.

Precisament fou al pont Llatí on començà la fi de l’imperi i on el nom de Sarajevo va restar lligat per sempre al destí d’Europa. El 14 de juny de 1914 un jove estudiant serb, Gavrilo Princip, va assassinar en aquest pont l’arxiduc Francesc Ferran, hereu de la corona austríaca. Sense saber-ho, havia premut el detonador de la Primera Guerra Mundial. És en aquest punt que val la pena de baixar del tramvia i, després d’observar la placa que constata el fet històric, endinsar-se a peu en la Sarajevo més autèntica.

La Jerusalem dels Balcans

Bòsnia i Hercegovina la constitueixen tres grups ètnics: serbo-bosnians, croato-bosnians i bosníacs. Ortodoxos, catòlics i musulmans, respectivament. Durant segles tots tres grups, juntament amb els jueus sefardites, han conviscut pacíficament a Sarajevo. Passejant pel centre històric, s’albiren en pocs minuts la catedral ortodoxa, la catòlica, la sinagoga del segle XVI i la mesquita més gran del país. Amb prou feines un centenar de metres separen els temples, on durant anys s’han practicat els diversos cultes en pau i harmonia. D’ací ve que Sarajevo sigui coneguda popularment com la petita Jerusalem.

El Museu Nacional de Bòsnia i Hercegovina acredita el clima de convivència i ajut entre comunitats. S’hi exposa l’Hagadà de Sarajevo, un manuscrit que conté el tradicional text hebreu que es llegeix per la pasqua jueva i que narra l’alliberament del poble d’Israel i la sortida d’Egipte. Es calcula que el manuscrit va ser fet a Barcelona el 1350. Com hi va arribar, a Bòsnia? Doncs quan els reis catòlics van foragitar els jueus sefardites de la península Ibèrica, l’imperi Otomà –i Sarajevo particularment– va esdevenir un important espai d’acolliment. Després de voltar per Itàlia, i via Dubrovnik, aquesta joia va arribar a la capital bosniana, on fou custodiada per la comunitat sefardita que s’hi havia creat el 1556. El 1894 Josef Cohen la va vendre al museu nacional.

Però l’Hagadà encara va guanyar èpica amb la història recent. El manuscrit va sobreviure al nazisme perquè el bibliotecari del museu el donà d’amagat a un clergue musulmà. El text va passar la Segona Guerra Mundial sota les fustes d’una mesquita a la muntanya de Bjelasnica i va retornar al museu acabat el conflicte. El 1992 tornà a ser amagada per salvar-la dels obusos i les flames dels txètniks. Aquesta vegada va acabar a la cambra cuirassada subterrània del banc nacional. En tots dos casos, uns musulmans van arriscar la vida per salvar el patrimoni cultural jueu.

Avui dia, la comunitat jueva és formada per unes cinc-centes persones –no pas totes practicants–, de les quals un 80% són d’origen sefardita. Malauradament, les guerres també van passar factura i cada vegada n’hi ha menys. El 1945, 12.000 jueus havien estat víctimes de l’Holocaust a tot el país. A la darrera guerra, per sort, la sinagoga es va salvar dels bombardaments. I fins i tot va acollir peces del museu de la ciutat, malmès de valent. A banda la sinagoga, l’altra gran petjada de la comunitat sefardita a Sarajevo és el cementiri jueu, el segon més gran d’Europa després del de Praga. Encara avui s’hi llegeixen làpides amb cognoms i inscripcions hispàniques. Val a dir que, durant el setge, el cementiri marcava la línia de front i diverses tombes en deixen bon testimoniatge.

L’encant otomà

Passejar pel carrer de Ferhadija, una de les principals artèries de la ciutat, és un viatge en el temps i en les cultures. S’hi ha de començar a caminar des de la flama eterna, que crema d’ençà de 1946 en homenatge als morts a la Segona Guerra Mundial. A mesua que avancem fem un viatge cap a orient. L’estètica europea, que barreja trets de l’època del socialisme iugoslau amb els de l’etapa austro-hongaresa, deixa pas a l’atmosfera otomana en arribar a la gran mesquita de Gazi Husrev-Beg.

Ací comença la Bacsarsija, el vell basar i centre històric durant l’imperi Otomà. És imprescindible de perdre’s pels carrerons i tafanejar entre botigues i tallers d’artesans, mesquites, olor de cafè, te i pipes d’aigua. També és lloc obligat per a comprar-hi records: difícil de fugir-ne sense l’equipament esportiu de la selecció nacional de futbol. La passejada desemboca a la font del Sebilj, símbol de Sarajevo. Diuen que qui hi vulgui tornar n’ha de beure. Els qui hagin visitat Istambul trobaran a la Bacsarsija la petjada otomana. Però és de nit quan la màgia de les llums, la música i les olors dels cafès amagats entre minarets ens transporten a un conte de Les mil i una nit.

Degustar la deliciosa gastronomia bosniana és l’excusa perfecta per a travessar el Miljacka i admirar la biblioteca nacional, autèntica joia de Sarajevo. La Vijecnica es va reobrir el 2014, després d’anys d’obres. Els txètniks l’havien destruïda i incendiada a canonades l’estiu del 1992. El genocidi, per ser complet, també havia de ser cultural. Hom pot embadalir-se mirant-la després d’atipar-se de plats tipícs des d’una finestra de la Casa del Despit, un restaurant encantador a l’altra banda del riu. Es diu així perquè l’amo va fer traslladar la casa maó a maó de l’una banda del riu a l’altra. Aquesta fou la condició per a permetre que en el seu terreny hi fessin la biblioteca.

També es típic (i deliciós!) el cevapcici, una mena de pita amb botifarrons de vedella, ceba i formatge. Els millors els fan a la Bacsarsija, però, com que els propietaris acostumen a ser musulmans devots, sovint no es poden acompanyar amb alcohol. No és cap inconvenient perquè a prop hi ha la fàbrica-restaurant de la Sarajevsko, la cervesa de la ciutat. És damunt una deu d’on la població pouava aigua durant el setge, sense que els assetjadors ho sabessin. La sensació és d’estar en un lloc on s’aplega una part de la classe mitjana de Sarajevo. Hi ha ambient i la música en directe ajuda a fer baixar la cervesa de pressa.

En aquest indret també hi ha el telefèric cap a la muntanya de Trebevic. Fou destruït durant la guerra i es va reobrir l’any passat. Ofereix unes vistes privilegiades de la ciutat i du a algunes de les instal·lacions olímpiques abandonades arran del conflicte. Avui són trepitjades pels turistes com si fossin ruïnes antigues. Passejar per les pistes de bobsleigh ajuda a reflexionar sobre la fragilitat dels temps i de la vida. De Trebevic estant, es fa evident com era vulnerable la ciutat a les peces d’artilleria serbes, que castigaven diàriament la població civil des de les seves posicions privilegiades. Tot sota les ordres del general Mladic i de Radovan Karadzic, el dirigents polític dels serbo-bosnians. Ambdós compleixen cadena perpètua a l’Haia per crims de guerra. Entre els quals el genocidi d’Srebrenica, del qual és recomanable visitar la galeria d’homenatge que hi ha a la capital.

La Sarajevo humana

Malauradament, costa de deslligar Sarajevo del patiment sofert pel setge. És fàcil de comprovar-ho si es parla amb els habitants de la ciutat. Tothom recorda aquells dies d’infern i de mort, però també de vida. Perquè Sarajevo, assetjada i tot, va ser capaç de continuar vivint. S’hi van organitzar concerts, obres de teatre i un concurs de Miss Sarajevo i tot. ‘Don’t let them kill us’, deien al món les dones. Elles van ser les que més van resistir mentre els homes lluitaven al front.

D’històries humanes, a Sarajevo, se’n poden trobar milers. La gent d’ací és hospitalària, àvida d’explicar i compartir uns records que té ben vius. D’omplir i reomplir els gots de cervesa per buidar el pap. També deixen endevinar les cicatrius i les ferides íntimes, que encara s’han de tancar. ‘Mentre no ens disparin, tot va bé’, diu sovint l’Ervin, un guia entranyable que de nen va refugiar-se a València i que fa gala d’aquest humor negre tan característic dels bosnians. Descobrir la ciutat amb ell és un privilegi. O amb qualsevol altre veí de Sarajevo, que amablement us ensenyarà les populars kafanes, locals on tastar la rakija, un potent aiguardent que posa a prova els més valents. Però per viure una autèntica experiència balcànica s’ha de visitar el Kino Bosna, l’antic cinema convertit en un magnífic espai de música tradicional, xerrada i fum.

També val la pena d’escapar-se als turons que encerclen la ciutat, o al famós túnel que travessava secretament l’aeroport i permetia d’arribar a territori lliure. El trànsit de persones, armament, medicaments, menjar i més articles de contraban fou continu. Se’n pot visitar un petit tram al museu que hi ha vora l’aeroport de Dobrinja. Barri on va perdre la vida el fotoperiodista del diari Avui Jordi Pujol, arran de l’impacte d’un morter, el maig del 1992. Fou el primer periodista mort en el conflicte.

25 anys de postguerra

Si surt a la conversa, també és habitual de copsar en els bosnians una certa iugonostàlgia. El record dolç dels temps del mariscal Josip Broz ‘Tito’, el president iugoslau que va fer de la fraternitat entre els diversos grups nacionals una màxima d’estat. Als bosníacs els dugué el reconeixement nacional i a Bòsnia quotes de benestar. Cap altra república no es va ressentir tant de la desintegració de Iugoslàvia. A banda aquest record idealitzat, de Tito a Sarajevo avui dia en queda un carrer, un bar-museu i una néta a qui la situació del país ha deixat esmaperduda.

I no pas sense raó. Els acords de Dayton del 1995 van aturar la guerra, però no van dur la pau. El país viu dividit en dues entitats autònomes girades d’esquena l’una a l’altra. La república Sprska, que aplega la majoria de serbo-bosnians segons les fronteres que van dibuixar les línies de front, anhela d’integrar-se a Sèrbia. Els partits nacionalistes continuen atiant la desconfiança i l’enfrontament entre ètnies. I l’estat, ofegat per la burocràcia i la corrupció, no funciona. Es manté en una paràlisi política forçada per una constitució que més de dues dècades després s’ha demostrat inútil per a encarar els desafiaments del país i resoldre els greus problemes socioeconòmics. Per això els joves, que miren d’esquivar els odis que els lleguen els pares, abandonen el país en cerca d’una vida millor.

Sarajevo no n’ha restat al marge: la multiculturalitat n’ha sortit malmesa i les ferides del passat encara couen. Tanmateix, la ciutat manté el seu esperit i encara captiva. N’hi ha prou amb un d’aquells màgics capvespres d’estiu al mirador de Kovaci. Contemplant-la fins a l’horitzó és fàcil de pensar que possiblement Sarajevo marca tota sola el començament i la fi del segle XX. Allà on començà la Primera Guerra Mundial i on es féu més evident que Europa havia dimitit les seves responsabilitats davant la humanitat, arran del seu trist paper en les guerres de desintegració de Iugoslàvia.

Del mirador estant, es fa evident la bellesa dels entorns de la ciutat, amb les incomptables cases que s’enfilen per les muntanyes. També es distingeixen les traces del conflicte, amb la munió de cementiris que poblen els turons. A l’hivern les tombes es confonen amb la neu, que regala imatges de postal. Com les que va captar el fotoperiodista Gervasio Sánchez durant la guerra. Però la pol·lució i el fred també causen una trista sensació de postguerra, vint-i-cinc anys després. Que arriba al moll dels ossos i de les emocions. I que fa difícil d’albirar temps millors.

Escrivia Juan Goytisolo: ‘Ningú no pot sortir indemne d’un descens a l’infern de Sarajevo. La tragèdia de la ciutat converteix el cor, i potser el cos sencer de qui la presencia, en una bomba preparada per a esclatar en les zones de seguretat moral dels qui en són directament o indirectament culpables, allí on pugui causar més mal.’ Crec que, per sort avui passa que ningú no en surt indiferent. De fet, molts n’hem quedat enamorats, com cantava Kemal Monteno, i no hem pogut deixar de tornar-hi una vegada i una altra.