09.02.2025 - 21:40
L’any 2016 vaig estar unes setmanes a Bòsnia per fer una sèrie de reportatges que publicà aquest diari sobre el país, vint anys després de la guerra. Em va causar una gran impressió. Tant les vides dels supervivents de la guerra com les dels supervivents de la pau. Les experiències personals sobre les atrocitats, violacions i brots genocides del conflicte que em confiava la gent eren esfereïdores. No obstant això, feien uns relats sobris, serens, transparents. Veure que algú els escoltava mirant-los als ulls, els confortava. Els relats semblaven ressuscitar una humanitat resistent, valenta, que brollava del racó més dolorós i terrible.
A Bòsnia-Hercegovina, en tota la guerra, del 92 al 95, hi va haver 100.000 morts, 30.000 desapareguts i més d’un milió de desplaçats. La neteja ètnica va ser sistemàtica, com també les tortures i les violacions. Amb els anys, la història havia estat marcada en les cicatrius físiques i psicològiques de les famílies que em van acollir per confiar-me els seus records. A Sarajevo, a Sahbegovici, al camp de refugiats de Mihatovici, a Biljaca Bratunac, a Potocari, a Srebenica, a la vall de Kamenica… Aflorava en les seves confidències i en les llàgrimes de pena i agraïment que els regalimaven galtes avall quan ens acomiadàvem. Potser per a no veure’ns mai més.
La ciutat i la població de Sarajevo van ser víctimes del setge més llarg contra una gran ciutat en la història moderna. Els serbs, més forts i més ben armats que els bosnians, van assetjar la ciutat des de les muntanyes que l’envolten, bombardant, disparant amb franctiradors, i tallant-los els subministraments d’aigua, electricitat i comunicacions telefòniques.
En 1.425 dies de setge, entre el 1992 i el 1996, hi va haver 11.541 morts. Un patiment individual i col·lectiu incommensurable que niava en el lloc més profund de les ànimes dels supervivents. Al llibre Sarajevo, Marlboro, l’escriptor Miljenko Jergovic recull la frase d’un nen de dotze anys, Dino: “Sé què és la velocitat de la llum, però encara no hem après la velocitat de la foscor.”
Vaig tenir l’oportunitat, entre molta més gent, d’entrevistar al general Jovan Divjak, el serb que va comandar les tropes de l’incipient exèrcit bosnià en la defensa de Sarajevo. A mitja conversa, m’assenyalà una foto emmarcada a la paret del seu despatx. Era en blanc i negre, del temps de la guerra, presa davant un edifici ple d’impactes de bala. Hi sortia ell, somrient, amb un nen als braços. “Aquí tens la història de Bòsnia, em va dir. Durant el setge, la seva mare ajudava el nostre exèrcit cuinant per als soldats i servint aigua i cafè calent. Els soldats vam defensar la ciutat, però les dones la van salvar. El 1992, una bomba va matar els seus dos fills. Tenien tretze i disset anys. Jo vaig anar a la casa a donar-los el condol. Vam continuar en contacte. Un dia li vaig dir: per què no et tornes a quedar embarassada? Sóc massa gran, em va respondre. Però, sorprenentment, un any després, a quaranta-cinc anys, s’hi va quedar. De bessons. Un el va perdre, també a causa d’un bombardeig. L’altre va estar molt delicat, però se’n va sortir. És aquest: Mohàmmed. Avui estudia a la universitat. Ell, ells, són el futur.”
Introspecció en l’ànima de Sarajevo
Avui arriba a les llibreries Papallones negres (Editorial Periscopi) de la britànica Priscilla Morris, de mare bosniana i pare irlandès. És una commovedora immersió en l’esperit de la ciutat, la vida quotidiana i la força dels seus habitants, que van resistir sota les bombes la mort, el fred, la set, la gana i les malalties durant els quatre anys del setge. Dia a dia. Sense saber si arribarien vius al vespre. La lectura de la novel·la m’ha despertat sentiments i coneixements nous o complementaris dels que ja tenia i havia après d’aquella gent quan hi vaig anar fa molts anys. Sarajevo és un pou sense fons.
Subscric absolutament allò que va dir sobre aquesta novel·la el jurat del Women’s Prize for Fiction: “Hi ha moments d’una brutalitat impactant al costat d’altres d’una bellesa i una resiliència inesperades. Exquisidament elaborat, el llibre batega amb tensió: no podíem deixar de llegir.”
De fet, l’autora aconsegueix amb intuïció humana i poètica, i una àgil i delicada traça literària, entendre ella i ajudar-nos a imaginar com va ser aquella guerra que va devastar Sarajevo, la ciutat on va néixer la seva mare i on ella havia passat molts dels seus estius de nena. El seu punt de partida personal és la història de les víctimes de la seva família que ella literaturitza i ficciona. Com la del seu besoncle pintor paisatgista de Sarajevo, que tenia un estudi a les golfes de la Biblioteca Nacional, bombardada i incendiada l’agost del 1992. És el personatge que dóna vida en la ficció a la protagonista Zora, també pintora i professora d’art.
Amb les experiències familiars pròpies i les que ha pogut aprendre d’amics, veïns i personatges diversos després d’una llarga estada a la ciutat, Morris teixeix el tapís literari i el relat quotidià d’un món sota les bombes, amb una presència aclaparadora i asfixiant de la mort i de la por. Una ciutat amenaçada i captiva, en destrucció permanent i cruel on, vist avui, sembla gairebé impossible que tants poguessin resistir, sobreviure i, fins i tot, com deia JV Foix, conviure i, si convé, riure.
Cap al final del llibre hi ha una cita reveladora de l’escriptor Paul Lynch a El càntic del profeta: “La Història és un testimoni silenciós de persones que no van poder marxar, és un testimoni dels que no han tingut altra opció, no pots marxar quan no tens on anar, ni tens els mitjans per anar-hi.”
Ficció i rigor històric
Priscilla Morris ha elaborat una ficció tan ajustada als relats dels veritables protagonistes reals, que podem llegir la novel·la com si fos un film documental. També es nota en l’estructura i els punts clau del relat, la voluntat de ser absolutament rigorosa amb els principals fets succeïts i l’emplaçament cronològic en els quatre anys que va durar el setge. El lector va veient pas a pas, mes a mes, l’evolució de la guerra i l’efecte que té en les vides i la psicologia dels ciutadans assetjats.
Molta part del temps, sobretot els primers mesos, els ciutadans de Sarajevo es van sentir absolutament menystinguts i abandonats per Europa i la comunitat internacional. El sentiment de viure aïllats del món, encerclats per l’enemic, i abandonats a la destrucció i la mort, és molt viu gairebé de cap a cap del relat. Un detall històric i polític que, sens dubte, va afectar l’esperit de resistència i la fortalesa de la gent. I, alhora, va enfortir els lligams entre veïns i familiars, i la idea de comunitat i de societat multinacional.
Cal tenir en compte que la majoria de famílies van quedar dividides entre els que van poder fugir a països segurs i els que no. La incomunicació, la manca de notícies dels que eren a la ciutat blocats, saber si eren vius o morts, per a la majoria va esdevenir una tortura psicològica afegida que va fomentar, també, un mercat negre de trucades il·legals caríssimes, com havia passat amb l’estraperlo d’aliments, medicines, aigua i molts productes de primera necessitat.
Per a molts fugir es va convertir en una obsessió, fins que, passats molts mesos, no es va permetre que la Creu Roja organitzés sortides col·lectives amb autocars. Per sota la pista de l’aeroport es va construir un túnel per on molts van poder fugir. Així i tot, cada matí, la pista de l’aeroport era plena de cadàvers de persones i d’animals. Molta gent se’ls volia endur. Tot era incertesa. Es deia que la UNPROFOR (United Nations Protection Force) il·luminava amb grans focus les pistes a la nit perquè tenien instruccions de fer tornar enrere els que es volien escapar. El resultat era que la pista es convertia en un camp de tir per als franctiradors serbs, que cada nit en mataven uns quants a trets.
Sarajevo multicultural
A Sarajevo hi convivien (hi conviuen) musulmans, serbs i croats. De feia segles. Estaven tots molt barrejats pels lligams matrimonials, familiars, socials i culturals, detall que es reflecteix molt bé a la novel·la. Com el contrapunt real, veritable, d’allò que succeïa de debò a les cases, els carrers, els mercats i les escoles de la ciutat, mentre Slobodan Milošević atiava les matances ètniques que culminaren en el genocidi de Srebrenica l’estiu del 1995, amb més de 8300 morts.
Per mirar de fer entendre l’aspecte polític de la identitat dels ciutadans de Sarajevo, l’autora diu que ha optat pel terme “nacionalitat” en lloc de “ètnia”. La gent de Bòsnia prové d’una mateixa raça eslava i no tenen drets racials distintius. “A diferència del cas de les altres repúbliques iugoslaves, escriu Priscilla Morris (els que vivien a Eslovènia eren anomenats eslovens i els de Sèrbia eren serbs), la gent de Bòsnia no va tenir mai l’opció de declarar que la seva nacionalitat era la bosniana. En lloc d’això, a efectes oficials, els individus dels tres grups es podien identificar com a musulmans, serbs, croats, iugoslaus o ‘altre’.”
L’art, la vida i el paisatge
L’art i la cultura van tenir un paper important en la vida de la gent durant aquells anys terribles. No és debades que la protagonista, Zora, sigui una pintora paisatgista, especialitzada en ponts, un element arquitectònic que defineix la història dels Balcans, una visió permanent en el paisatge de la ciutat i del país, com a símbol, via de comunicació i d’unió entre pobles, països i el món, d’ençà dels temps dels otomans.
La novel·la El pont sobre el Drina, del premi Nobel Ivo Andric, és un llibre ja clàssic que narra prop de quatre segles d’història, incloses les dominacions otomana i austro-hongaresa i descriu les relacions en el curs del temps entre musulmans i ortodoxos de Bòsnia i Hercegovina.
La destrucció i l’incendi de la Biblioteca Nacional, on Zora tenia el seu estudi, és una de les imatges que van estremir el món sencer. Aquest fet a Papallones negres impregna des del títol als efectes que la destrucció de la cultura va causar en els ciutadans de Sarajevo. Ella troba una font d’energia i resistència a la seva vida fent classe als joves de l’Escola de Belles Arts. I pintant, primer al seu estudi, després al seu pis bombardat i mig derruït, que s’acaba convertint en una instal·lació d’art en si mateixa, amb la col·laboració d’una nena i més amics i el reciclatge de ferralla de guerra, plomes de colom i esquelets d’animals morts.
Una ciutat viva sota la runa
La novel·la és, també, un retrat emotiu i precís de Sarajevo elaborat a còpia de records d’infantesa que s’entrellacen amb els carrers destruïts i els cadàvers que omplen els carrers i les places. Hi ha unes quantes capes que se superposen i es fusionen en la narració per a entendre aquella realitat infernal. La ciutat era un laberint de trampes per als tancs, barricades, trinxeres i zones prohibides. En algunes parets algú hi havia escrit “Compte amb el franctirador”. Per protegir-se, la gent s’ajupia corrent darrere les piles de runa o els camions i cotxes abandonats. Els controls s’improvisaven pertot arreu, ja fossin de la policia o de grups de delinqüents i mafiosos que es van apropiar els barris on operaven.
Malgrat tot, els personatges de la novel·la no es resignen, resisteixen, mentre aprenen a caçar i cuinar els coloms o a dibuixar i escriure amb una estella socarrimada. O a fer pintura amb calç de les parets, líquids diversos i pigments que extreuen de qualsevol producte. És com si la brutal violència que assetja els edificis, les muntanyes i les persones, despertés una ànima col·lectiva molt antiga i molt arrelada en les gents, els arbres, el riu, els ponts, els mercats, les esglésies i mesquites o els cementiris. Hi ha les imatges d’ahir en el record i les imatges d’avui amenaçadores i tenebroses, com la presència invisible i inquietant de franctiradors als terrats dels edificis alts, sempre a punt per a prémer el gallet i matar qualsevol ombra en moviment.
També hi ha un espai per a la nostàlgia del món d’abans, quan la ciutat era plena de vida i bullia d’activitat: els gusts, les olors, tot allò que ajuda els assetjats a conservar i reforçar les mínimes essències humanes, amagats en els seus pisos esbotzats, o en els soterranis humits i foscs. Malgrat la cruesa de la tragèdia, els personatges en compte de bestialitzar-se en aquell indret hostil i carregat d’incertesa i por, sembla com si s’humanitzessin encara més. Com si una flama antiga se’ls hagués revifat al cor i els donés una força que no els permet ser indiferents. Ni defallir. Ben al contrari, sembla que els il·lumini per ser més persones, més forts i més solidaris entre ells. Per mantenir viva l’ànima d’una ciutat que va demostrar ser indestructible.
