18.08.2020 - 21:50
Sara Montesinos és periodista especialitzada en migracions. Ha treballat en gabinets de premsa d’organitzacions humanitàries i de cap premsa d’organitzacions polítiques i culturals. Arran d’una estada a Grècia l’any 2016, on treballà a Lesbos i Idomeni, va publicar el llibre Petjades d’aigua i sal amb Samuel Nácar. El 2017 va fundar l’agència de comunicació Talaia, juntament amb el fotoperiodista Martí Albesa. Tots dos plegats van produir la sèrie-documentari sobre joves immigrats sols 18+1, guanyadora del premi Carles Rahola 2019. El mes de maig proppassat van publicar el llibre Tan sols viure, a Pagès Editors. L’11 de setembre signaran Tan sols viure a la Setmana del Llibre en Català al Moll de la Fusta de Barcelona.
—Que és Tan sols viure?
—Tan sols viure és un llibre de literatura juvenil per a adolescents a partir de dotze anys. És un recull de deu històries reals sobre joves que emigren sols, amb l’objectiu de fer entendre la realitat d’aquests nois. A l’agència Talaia fem tallers amb escoles i ens vam adonar que els faltava material per a treballar en aquest àmbit. Per això vam decidir d’escriure el llibre, que és bàsicament una eina pedagògica.
—Per què sobre aquest tema? Per què joves que emigren sols?
—És una realitat que ens pot semblar nova, però cal assumir que tenim un nou col·lectiu de veïns que fiquem en el mateix sac, tot i ser heterogeni. D’una altra banda, crèiem que era interessant que el llibre fos llegit pels joves d’aquí que tenen la mateixa edat que els nois que emigren. No tenen cap punt de trobada, cap contacte. Hi ha una distància brutal entre ells.
—Per què creieu que han estat tan deshumanitzats aquests joves?
—Hi ha una desinformació brutal, una criminalització horrorosa. Hi ha mitjans que ho alimenten. El Caso ha mentit, la Vanguardia ha mentit. Tot això origina un cultiu que porta a la distància i la por. Però, i si ens informem sobre aquests joves? Qui són, què volen? Perquè si s’han jugat tant la vida, és que tenen aspiracions de futur.
—Per què es diu Tan sols viure el llibre?
—Vam entrevistar un noi, l’Aziz, i li vam demanar per què havia vingut aquí. Ens va dir: ‘Per tan sols viure i ajudar la família.’ Ens va semblar una resposta sublim, meravellosa. I vam decidir de titular el llibre així.
—Quines dificultats us heu trobat?
—Una gran barrera ha estat el gènere. Volíem un llibre paritari. Sí que hem aconseguit la presència de dones, però no és equilibrada. Ha estat difícil perquè costa d’accedir als centres, les dones no es queden al carrer amb tanta facilitat, els pisos d’ex-tutelades són molt controlats… En general, és complicat d’accedir als joves per qüestions legals. Cal recordar que els tutela la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA). També s’ha de remarcar la diferència de ritmes entre un periodista i un adolescent que encara no sap com encarar el seu projecte migratori i vital.
—Com s’ha fet la gestió emocional de tot plegat?
—La clau està a ser tant humà com sigui possible. S’ha de saber aturar una entrevista. Saber prescindir d’alguna cosa que no s’ha superat. Sobretot, els nois s’emocionen quan els demanes per la mare. S’ha de tenir el màxim respecte per qui tens davant.
—Que n’opineu, de l’actual política fronterera d’Europa?
—En l’àmbit geopolític, crec que les fronteres són els camps de batalla del segle XXI. L’immigrant és l’enemic. La quantitat de material militar destinat a fronteres és escandalós. La quantitat d’empreses que es lucren amb les migracions és desorbitada. A Europa es construeix un mur físic i real. Enguany tot gira entorn del rebuig al migrant.
—Heu vist que Grècia llença persones a mar? Què en penseu?
—Sí. És lògic que ens escandalitzi, però realment Grècia fa anys que vulnera els drets dels immigrants i refugiats. No s’han atès barques, s’han deportat demandants d’asil, s’ha mort gent als camps… És gravíssim però no és res nou.
