10.03.2021 - 19:50
Fa mesos que parlem d’urgències en el món empresarial. Però el fet és que amb el pas del temps i l’allargament de la pandèmia, la situació s’ha anat fent més angoixosa per a molta gent, que comprova que s’acaben els diners i no pot fer calaix, perquè l’activitat ha estat nul·la o gairebé. En uns casos, per imperatiu legal i, en uns altres, per danys col·laterals, la realitat és que ha anat creixent el nombre d’empresaris i autònoms amb dificultats, la qual cosa ha fet que, segons els gestors administratius hi hagi ara com ara unes 130.000 empreses a tot l’estat, a punt d’entrar en concurs de creditors.
Mentrestant, el govern espanyol s’ho ha mirat i, això sí, ha parlat molt en boca dels ministres, perquè el president Sánchez només ha sortit en les grans ocasions. ‘Farem, sabem que, prometem, estem estudiant…’ però el cas és que les decisions importants s’han anat endarrerint, fins que la cosa ha pràcticament explotat. L’error o ignorància en les línies fonamentals, demostrats amb la negativa a adjudicar transferències directes –un camí que li han assenyalat els països europeus– han anat acompanyats d’una exasperant sordesa a l’hora d’escoltar institucions públiques, com el Banc d’Espanya, o privades, com les patronals, que li demanaven dia si i dia també una operació de salvament per a milers i milers de perites empreses per aquesta via. I també ha exhibit una exasperant lentitud en els terminis, primer, de decisió i després, d’execució.
No podem perdre de vista que el govern ha trigat un any a adonar-se que els ajuts directes són necessaris i que, quan ho ha fet, des que ho va anunciar el dia 24 de febrer fins ara, sabem de baralles, discussions, retards i desmentiments, però la realitat és que han passat quinze dies i encara no hi ha res de concret. I quan es concreti, esperem que divendres, vés a saber quant de temps haurà de passar fins que els diners no arribin a les empreses. Si el 24 de febrer ja era tard, avui ho és més, divendres encara més i quan es materialitzi l’ajut… no ho vull ni pensar. I, mentrestant, cada dia que passi s’aniran apagant més llums.
I llavors vindrà el repartiment dels diners. La gestió del Ministeri de Treball sempre ha estat lenta i plena d’errors. Recordo els problemes increïbles que hi va haver amb el pagament dels ERTO i em faig creus de pensar què pot passar ara. I més encara, segons què hagin malmès realment els hackers en el seu ciberatac d’ahir a la SEPE. ‘Eren molt obsolets’, he sentit que algú deia per la ràdio aquest matí. Sí, això ja ho havíem comprovat a bastament, he pensat. Però, com afectarà els treballadors? Al ministeri s’han afanyat a dir que no passarà res. Jo no n’estic tan segur. Ja ho veurem.
Deixem la gestió i tornem a la decisió. Mentre el govern continua negant problemes interns, molts analistes afirmen que tant Unides Podem com diversos ministres socialistes –com ara José Luis Escrivá (Seguretat Social) i Reyes Maroto (Indústria)– s’oposen a la línia massa ortodoxa d’Economia, que vol prioritzar les recapitalitzacions i les reestructuracions de deute en aquest fons d’11.000 milions, en detriment de les ajudes directes. Asseguren que la ministra Calviño s’ha plantat en els 5.000 milions per a aquesta mena d’ajuts, que són cabdals.
A mi, que pensin tant de temps com vulguin no em sembla malament. És bo. Ara, m’agradaria que pensessin també en els milers i milers d’empresaris i autònoms que estan amb l’aigua al coll: per a ells, un dia és una eternitat. Fa molts mesos que arrosseguen aquesta situació i no té nom que, a hores d’ara, els ministres encara discuteixin sobre qüestions de prioritats. Al capdavall, la responsabilitat final és del president Sánchez, que, per comoditat, sembla haver renunciat a clavar un cop de puny sobre la taula i s’estima més deixar que, primer, els ministres s’atonyinin entre ells.
No sé quants dels ministres actuals del gabinet han treballat en empreses privades. Però m’imagino que pocs. Si ho haguessin fet, sabrien que els conceptes sobre el temps són molt diferents que en el sector públic. Sabrien que tenim milers i milers de pimes i autònoms acostumats a treballar sense xarxa, i que saben molt bé que cada minut que es perd pot ser decisiu. Aquestes últimes setmanes veig missatges de treballadors autònoms en situació angoixant. Potser si els mitjans ens en féssim més ressò, els governants valorarien el concepte del temps d’una altra manera, sense tanta elasticitat. Però tampoc no n’estic segur, perquè el xip que caldria canviar el tenen molt endins…
