27.12.2020 - 21:50
|
Actualització: 28.12.2020 - 10:55
He de comentar dues imatges dels darrers dies. I ja sé, d’entrada, que hi haurà qui dirà que tot això ja no ens hauria d’interessar i que el problema ja no són ells sinó què fem nosaltres. Lamente molestar, però el problema continua essent allà mateix i per això crec que és important d’insistir-hi.
La primera imatge ja és famosa. En aquesta pàgina trobareu fotografies de l’arribada dels primers vaccins comprats per la Unió Europea a Romania, Eslovàquia, l’estat francès, Alemanya, Hongria, Bèlgica, Portugal, Dinamarca, Polònia, Itàlia, Xipre i l’estat espanyol. Les caixes són idèntiques a tot arreu tret d’Espanya, on el govern de Pedro Sánchez s’ha gastat els diners a posar una bandera i un escut tan grans que fins i tot tapen part de la informació important del recipient. I encara, per si aquesta despesa no era prou inútil, a dins han posat la bandereta de cada comunitat autònoma, també.
La resta d’estats no ha fet res amb les caixes. A Xipre, com a mínim, han estat honrats i, posats a fer servir banderes, s’han servit dels símbols europeus, no pas a la caixa però sí als llocs de vaccinació. Una decisió molt més apropiada, tenint en compte que el vaccí ha estat adquirit i repartit per la Unió Europea. La nota, per tant, l’ha donada l’estat espanyol, que ha fet una de les pitjors gestions de la pandèmia, en termes sanitaris i econòmics, i de llarg la més polititzada de totes, que és l’estat que té el sistema sanitari més estressat i en risc i un dels que inverteix menys en recerca i desenvolupament –de fet, aquesta darrera dècada tan sols cinc dels vint-i-sis estats membres han reduït de manera sistemàtica la inversió en R+D i un ha estat l’espanyol, que avui no arriba ni a la meitat de l’objectiu comú marcat a Brussel·les. Però, malgrat tots els malgrat, qui ha estat l’únic que s’ha volgut apropiar propagandísticament del vaccí? Espanya.
Una segona imatge és aquesta:
Són els discursos de Nadal dels monarques europeus. Hi podem veure la reina Elisabet, el rei de Suècia, el rei dels belgues, el gran duc de Luxemburg, el sobirà dels Països Baixos i el rei dels espanyols. I, novament, la mateixa nota discordant, en forma de bandera, la dóna l’espanyol. Ja ho sé, que en aquest cas és una dada anecdòtica i fins i tot menor –car és molt més important que els altres reis no pertanyen a dinasties corruptes ni tenen lligams autoritaris o amb el feixisme. Però el detall és el detall. I és interessant perquè demostra que a esquerra i a dreta, o a extrema dreta, l’obsessió és la mateixa. I això no vol dir precisament qualsevol cosa.
Perquè aquest ús agressiu i exagerat de la bandera és l’exemplificació, una més i ben visible, de l’excepcionalitat espanyola dins Europa. Una excepcionalitat, com es veu a les fotografies, documentable i indiscutible. El nacionalisme espanyol és clarament el més agressiu d’Europa i, per tant, el més perillós. I no cal ser un gran pensador per a entendre que aquestes banderes, rere la cadira del Borbó, a la caixa de vaccins o a qualsevol altre lloc on les posen, si són allí és perquè són símbols de dominació. Posats allà contra nosaltres. Un “nosaltres”, no ens enganyem pas, que no tan sols vol dir “els independentistes” sinó aquella part de població que el franquisme anomenava l’antiespanya. Però un “nosaltres”, en definitiva, que avui dia i vist l’estat lamentable de l’esquerra espanyola pràcticament ja tan sols significa “els independentistes”. Per això la posen ells i per això els altres estats no necessiten posar-la pas.
I ara és quan torne a l’inici. En començar a escriure he demanat perdó per la molèstia, perquè sóc conscient que hi haurà lectors que diran que a ells què els importa què passe amb Espanya, que ho hem de deixar estar, tot això, i que ara només importa parlar de com fer la DUI ràpidament i marxar o de com les eleccions influiran en el futur. Hi discrepe.
Hi discrepe perquè crec que un dels grans errors d’aquests darrers mesos, a part de la mala gestió en general del govern independentista i del ridícul del parlament, ha estat el canvi d’objectiu a la discussió pública. Els catalans hem passat d’acorralar Espanya dia i nit en la seua excepcionalitat a matar-nos en públic entre nosaltres. I, amb aquesta excusa, hem deixat fora del debat públic i al marge de la societat la crítica a aquesta Espanya que continua sense canviar ni un bri, que cansa tant i que ofega i col·lapsa la nostra societat, com la pandèmia ha deixat en evidència. I per això em sembla imprescindible de tornar-hi.
És clar que l’independentisme ha de concentrar-se sobretot a entendre com serà la pròxima fase del procés, això que el Consell per la República defineix com la “disputa del poder”. I a fer-la possible com més de pressa millor. I és evident que tot està afectat, perquè hi ha unes eleccions a la cantonada que fan que les respectives afeccions, si se’m permet el símil futbolístic, no tinguen una altra cosa entre cella i cella.
Però mentre els uns i els altres s’escarrassen a insultar-se, a insultar-me, a insultar-nos, a insultar tothom, a pressionar o a intentar que tots fem o escrivim exactament allò que ells voldrien que férem i exactament com ells voldrien que ho férem, el cas és que tots plegats, com a país, perdem oportunitats d’or. Oportunitats d’or per a anar a fons i per a recordar als ciutadans el perquè d’aquesta actuació política que es diu independentisme i que en tan sols deu anys ha canviat el país i l’estat espanyol. El perquè d’aquesta ideologia, com tan bé remarcava Lluís Llach l’altre dia, que és el nacionalisme d’alliberament. El perquè d’un combat cívic i democràtic exemplar i extraordinari que encara que estiga immers en un procés de clarificació, bifurcat ja entre reformistes i rupturistes, no per això hauria de perdre cap ocasió de recordar a la gent quina és la raó que ens obliga a anar-nos-en. Aquesta excepcionalitat espanyola a Europa, aquesta manera de funcionar cada dia més agressivament nacionalista i més intolerant i fanàtica, que fa impossible per a qualsevol minoria nacional de continuar vivint dins l’estat dels espanyols.
PS1. Un exemple pràctic, minúscul però evident. Quan el govern diu que voldria tancar-ho tot per frenar l’epidèmia, però a continuació afirma que no ho pot fer perquè no hi ha diners, voleu dir que trobaríem mai cap ocasió més excel·lent per a explicar l’espoliació fiscal, el robatori de recursos propis, i la incidència brutal d’aquesta espoliació en la vida de tots els ciutadans, siguen independentistes o no?
PS2. L’inici de la vaccinació hauria de fer-nos reflexionar sobre una cosa important. Treballant tots junts i en temps real, la comunitat científica ha aconseguit en deu mesos allò que en circumstàncies normals hauria trigat deu anys. És una epopeia excepcional que ens hauria d’il·lusionar, que ens hauria de fer pensar d’una altra manera sobre els grans problemes que tenim com a humanitat. Si com a espècie hem estat capaços de reaccionar d’aquesta manera excepcional, això vol dir que podem reaccionar davant de qualsevol altre problema. I igual que la cursa a la lluna a final dels seixanta va causar un salt endavant tecnològic colossal, però també un gran salt endavant de consciència, aquest combat dels científics contra la covid hauria de fer possible un pas endavant semblant. Hi ha uns quants articles sobre aquesta qüestió que són magnífics, però em permetreu avui que us recomane molt la lectura d’aquest article, molt ben equilibrat en la crítica, d’Ed Yong a The Atlantic: “How Science Beat the Virus” –text que si cal, ja sabeu que també podeu llegir-lo més o menys ben traduït al català amb el Google Translate. Com diu Yong, cap altra malaltia no ha estat escrutada tan intensament, per tant d’intel·lecte combinat, en tan poc temps, però també poques vegades la veritat i el rigor han estat tan en risc per la recerca interessada de més prestigi o de més negoci.
PS3. Crec que durant aquesta pandèmia, per mantenir la salut mental mínima, tots ens hem mantingut ocupats a estones lliures en tota mena de projectes personals. El meu ha estat crear una web personal a www.vicentpartal.cat que vol explicar el meu treball periodístic, les meues idees i d’alguna manera per què sóc com sóc i faig això que faig. En aquest temps on tanta gent es pensa que et pot definir amb els seus atacs acarnissats, crec que cal reivindicar que tan sols la feina de cadascú ens defineix. Especialment, quan aquesta feina es pot documentar a bastament i al llarg d’unes quantes dècades.
