Sants o el Prat: el nom sí que fa la cosa

Ara pensava en la primera gran manifestació pel dret de decidir, atiada entre més greuges pel desgavell quotidià de Renfe, perquè, divuit anys més tard, continua el desgavell quotidià de Renfe i les Corts de Madrid han decidit, aquestes sí, de rebatejar l’estació de Sants de Barcelona amb l’apèndix de Montserrat Caballé. La proposta, que és del PP, té el suport natural de Vox i que ara només falta que la faci efectiva el govern espanyol, vol tindre un detall amb la insigne soprano que, com tants espanyolíssims de cor, un dia es va empadronar fora de l’estat per tal de no haver de contribuir a la seua tresoreria ni a les infrastructures que ara li volen dedicar. Però bé, posicionar-se contra la independència val per tot l’or del món, també el defraudat. Perquè si es tractava d’homenatjar una dona, cantant cèlebre i catalana, la santsenca Núria Feliu era la resposta, però no era això, és clar.

El ministre espanyol de Transports, preguntat per si la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona no hi tindrien veu ni vot, mentia a l’entrevistador dient que ells sempre consensuen aquesta mena de decisions amb “Catalunya-com-la-resta-de-comunitats”, que és el nom llarg que té Catalunya a Espanya. Ja vam veure el consens en el rebateig de l’aeroport del Prat, amb el qual, segons que llegeixo a la premsa, es tractava d’acabar de dibuixar “un diàleg simbòlic” entre Barajas-Adolfo Suárez i el Prat-Josep Tarradellas.

Per qui els recriminava si no tenien més feina que perdre el temps amb ximpleries com aquesta: per als afers dels catalans, Espanya no perd mai el temps. Un nom no és mai només un nom, i el poder de posar-lo és més que un poder: el tenen els pares sobre els fills, els inventors sobre els invents, els conqueridors sobre els territoris conquerits. Quin sentit té, doncs, alterar un nom arrelat i reconegut per tothom, que ja funciona tal com és, que ubica i situa inequívocament, si no és que al rebatejador li fa nosa que un sol mot –Sants, el Prat– pugui evocar tant com això?

En el millor dels casos, aquest parell d’infrastructures passaran a estar lligades per sempre a noms de catalans “bons”, que són els avalats pels espanyols. Però si passa prou temps i tot va com ha d’anar, la cua de Tarradellas o de Caballé haurà estat només el començament, la pixarada que marca territori, i l’operació serà completa el dia que a l’estació li deixaran de dir de Sants i que a l’aeroport ja no li diran del Prat. I dic Sants i el Prat en el sentit que diria Castelldefels, el Montseny o la font del Gat: perquè la toponímia revela escandalosament la llengua pròpia de la terra que trepitgem, perquè els noms dels llocs són més tossuts que no els parlants.

Els que diem que bah, que no canviarà res, perquè “la gent” sempre direm Sants i el Prat, tenim un petit inconvenient: que naltros anirem al calaix i quedaran els noms nous a les webs, els rètols, els documents oficials, les megafonies, les aplicacions, els bitllets, i també a les noves boques que els llegiran i els pronunciaran per primer cop. És un procés corrent que veiem de manera quotidiana a l’escala del nostre temps, amb la nomenclatura dels carrers, les marques dels estadis de futbol, les dels detergents: “Tal i Tal ara es diu Pasqual!”, i els qui rondinen van passant. (Per cert, deixeu-m’ho dir ara: qui dubta que el nomenclàtor catalano-triomfant de l’Eixample barceloní –amb la plaça de les Glòries Catalanes com a botó de mostra, i que casualment ja ha perdut mig nom– avui no l’hauria gosat encomanar ni l’ajuntament més catalanista que puguem imaginar? I per cert, bis: què hem de dir dels pobles catalans orgullosament desmemoriats, que avui defensen amb dents i ungles i amb el vot si cal els topònims franquistes que els van imposar?)

El més a prop que tenim del “sempre”, els catalans, és el nom de les coses que anomenem, i entre les coses, el dels llocs, dipositaris minerals de les llengües pròpies. Fins i tot als territoris més bilingüitzats i assimilats dels Països Catalans, la llengua es resisteix a fer la mateixa fi que els mortals i continua persistint en rètols, noms de masos, cims, fonts, pous, renoms de cases, que són la veu d’aquella gent que un dia els va començar a dir i que avui encara viuen cada vegada que els pronunciem.

Però els processos de substitució del passat ja no prometen d’ésser tan lents com fins ara. En aquest context s’inscriu l’episodi del Pajares de Yuso del BOE, i, no menys important, el vandalisme digital a Google Maps i la Viquipèdia per part d’exèrcits d’activistes ultres que substitueixen sistemàticament els topònims catalans per versions castellanitzades i fins directament franquistes. És la resposta a la crida aznariana des de molt abans que fos articulada: “qui pugui fer que faci”, i com que són més a destruir que a reconstruir, a les fonts digitals hi ha una feinada sísifa a revertir les vandalitzacions sobre topònims, nomenclatures, de vegades noms de pila i tot, en biografies, entrades i mapes.

Com dèiem abans, la cosa no és com ho diguem els resistents, sinó com s’heretaran oficialment els noms a mesura que anem enterrant parlants. Perquè els nanos que estudien amb la Wikipedia castellana ja estaran familiaritzats amb toponímies sense tradició que els indígenes predecessors no hauran dit mai de manera espontània. I en paral·lel, una menció per a les megafonies dels transports que estrafan fonètiques i pronunciacions –Flics per Flix, San-Vicente-Calders, les parades de bus anunciades per robots borratxos–, gotes petites que l’una al costat de l’altra, l’una darrere l’altra, ja fan flaire de tempesta. Qui posaria la mà al foc que d’aquí a cent anys les noves poblacions de catalans no pronunciaran les estacions com Adif o TMB avui han disposat?

Per tot això i més que em deixo, els catalans faríem bé de no menystindre l’ocurrència de potinejar el nom de l’estació de Sants amb què el PP ha arrossegat el congrés espanyol. L’oposició d’entitats, associacions, plataformes veïnals la podríem donar per descomptada, però amb el carrer ja sabem que no n’hi ha prou. Per poc que el nou parlament surti amb mig vestigi de dignitat, i per poc que els partits independentistes continuïn aspirant a l’emancipació nacional, una emancipació tan parcial hauria de ser fàcil, prenent o sense prendre la paraula al ministre del PSOE. Després de la humiliació incontestada del Prat, i abans que no esdevingui afició, és una ocasió d’or per a aturar aquesta xauxa de partits i governs espanyols d’imposar els seus noms als nostres noms.