18.05.2024 - 21:40
El 15 de desembre va estrenar-se als cinemes La societat de la neu (Juan Antonio Bayona). D’un dia per l’altre, els actors i l’equip tècnic del film desfilaven per les catifes vermelles dels premis i festivals del sector més mediàtics i glamurosos del món. Als premis Gaudí, va rebre el premi a millor film europeu. I encara els quedava tota una temporada de premis i reconeixements. Era el final de més d’un any de feina i, per a alguns, la porta d’entrada definitiva al món del setè art, com va ser el cas de Santiago Vaca (Unquillo, Argentina, 1998) i Alfonsina Carrocio (Monteviedo, Uruguay, 1999), que al film interpreten Daniel Maspons i Susana Parrado, respectivament. Dos actors que, després del film, han decidit d’establir-se a Catalunya i aprendre català.
Viure a Catalunya, aprendre català
Vaca i Carrocio arriben a primera hora del matí a la redacció de VilaWeb. “Bon dia”, saluden quan entren. Una vegada instal·lats, i amb una tassa de cafè a les mans, repassen com ha estat aquest darrer any, en què no tan sols han assaborit l’èxit professional, sinó que també s’han aventurat a començar una nova vida a Catalunya, lluny dels seus països d’origen. Una decisió que van prendre després de la filmació, en part, perquè la major part de l’equip era català –començant per Bayona–, i de seguida van obrir-los les portes. “El meu primer pla era anar-me’n a Espanya. No em pensava que els catalans m’abraçarien tant, fins al punt de dir-me que m’hi quedés”, explica Vaca. A més, aquí tenen molts amics que els han facilitat el procés d’adaptació, sobretot perquè “les polítiques són més antiimmigratòries que no migratòries”.
Ara ja fa ben bé un any que viuen a Catalunya –Santiago Vaca, a Barcelona, i Alfonsina Carrocio, en un poblet del Pirineu– i, malgrat que consideren que tenen molts privilegis com a immigrants –sobretot pel color de la pell–, asseguren que no ha estat pas fàcil. “Si no fos per l’acollida de les persones que vam conèixer a la pel·lícula, potser hauria estat molt més difícil”, diu Carrocio. Per a ella, viure a Catalunya és una oportunitat per a obrir-se camí al món de la interpretació, un sector que, segons que explica, és molt reduït en un país com l’Uruguai, on viuen poc més de tres milions de persones. “En un país tan petit és molt difícil desenvolupar-se com a intèrpret i directora, dos dels meus objectius”, diu. Carrocio, actualment, estudia un grau de direcció i guió a l’ESCAC. La seva il·lusió seria treballar també rere les càmeres. Per Vaca, en canvi, venir a viure ací li ha permès d’allunyar-se de l’Argentina de l’ultradretà Javier Milei i, així i tot, sentir-se com a casa: “[Barcelona] és la ciutat del món amb més argentins fora d’Argentina!”, fa broma. Ara Vaca fa classes d’interpretació –”m’encanta habitar aquest lloc pedagògic i, sobretot, donar les eines que jo vaig aprendre. És una manera molt bonica d’animar la gent que vulgui fer-ho”, diu–, i ho combina amb unes altres feines mentre està pendent que li acabin de confirmar alguns projectes: “Vaig fent coses per pagar el lloguer. En aquest ofici, o tens gana, o tens son.”
Així doncs, aquest hivern, mentre de nit Carrocio i Vaca passejaven de nit sota els focus amb vestits d’alta costura que l’endemà havien de tornar –segons confessa Vaca– i concedien entrevistes a tots els mitjans per parlar del film, de dia no tan sols continuaven treballant i fent càstings com abans, sinó que també aprenien català i s’adaptaven a una nova vida a Catalunya.
Una de les coses que van tenir clares tan bon punt van instal·lar-se ací va ser aprendre la llengua, i ho van fer amb els cursos gratuïts que ofereix la Generalitat. Tot i que Alfonsina Carrocio diu que va haver d’abandonar-los de seguida perquè se li feia molt difícil de compaginar-los amb la feina, explica que, pel fet de viure on viu, està totalment immersa en la vida quotidiana en català. “Crec que és més fàcil aprendre’l quan estàs envoltat de persones que parlen català. No sé si a en Santi li passa tant, això”, diu Carrocio. La realitat a Barcelona és molt diferent de la que viu ella al Pirineu, però, tot i això, Vaca s’esforça per aprendre’l. “Consumeixo molt teatre, cinema i música en català. També escolto la ràdio: RAC1, Catalunya Ràdio… Així el vaig interioritzant i vaig acostumant l’oïda”, explica. Un desafiament que assegura que no li és gaire difícil, perquè és un entusiasta de les llengües i també parla italià, anglès i portuguès, a part de castellà. Per a ells, aprendre català és imprescindible no tan sols per a viure a Catalunya sinó també per a entendre la cultura del país. I diuen que també és una responsabilitat per a les persones que arriben a un país nou i volen arrelar-hi. “No només parlem de l’idioma, que és meravellós, sinó que també volem pertànyer a la cultura”, argumenta Vaca.
Hi ha una cosa que tenen clara: allò que més els costa d’aprendre català són els pronoms febles. Vaca ho explica així: “A mi, el que em fa por de parlar català és la pronunciació, però sobretot, sobretot, sobretot, els pronoms febles. No puc. Digues-li-ho. No puc, no puc”, comenta rient. Llegir i escriure en català tampoc els és fàcil, tot i que Carrocio assegura que li agrada molt llegir en català i en veu alta. “Però encara no he pogut llegir poesia antiga en català… no la puc llegir!”
Canvi de país, i de vida
És evident, doncs, que la vida d’aquests dos actors ha canviat dràsticament aquest darrer any, especialment per Vaca, que vivia a Unquillo, un poble de la província argentina de Córdoba “que té carrers de terra”: “Vivia prop de casa els meus pares i del meu germà, era una vida molt més tranquil·la.” A Barcelona s’ha trobat una ciutat massificada i amb molt de soroll. “A la plaça de Catalunya no hi vaig ni que em paguin!”, exclama. I afegeix: “És increïble la quantitat de gent que hi ha, no estic acostumat a això. Però bé, ens hem d’adaptar, no?”
Per a Carrocio, en canvi, ha estat al revés: de viure a la capital de l’Uruguai, Montevideo, a viure a un poblet de només cent persones tenint cura d’un ramat de tres-centes cabres catalanes amb el seu germà, que ja fa nou anys que hi viu. La família materna de Carrocio sempre ha viscut al camp, per això no li ha estat tan difícil d’adaptar-se a la vida de ramadera. “Sempre he estat molt vinculada amb el camp, sobretot amb el món boví”. Però ací ha canviat les vaques per cabres, i ajuda el seu germà en la feina de recuperació i conservació de la cabra catalana, una espècie autòctona que va arribar a estar en perill d’extinció. “El meu germà fa una feina admirable.” “Ser allà cuidant els animals em fa sentir molt viva”, comenta. Alhora, també lamenta la pèrdua de la ramaderia i pagesia a tot arreu, un fet que deriva, segons ella, a un desconeixement total de l’ecosistema. “Vas al supermercat i hi ha iogurt, formatge, carn… Però la gent no en té ni idea, de què és la microproducció.”
A més, també explica que entre els veïns estan molt cohesionats, i que l’ha sorprès la quantitat de joves que es dediquen a la pagesia i la ramaderia. “No és veritat que sigui una cosa de vells. Tinc molts amics d’aquí que han anat a l’escola de pastors. Hi ha joves que volem que això continuï existint.”
