Santiago Amigorena: ‘És molt més difícil de deixar de ser jueu després de la Xoà’

Santiago Amigorena (1962) és guionista, productor, director de cinema i escriptor francès d’origen argentí que ha convertit en literatura bona part de la seva vida. A casa nostra els films més reeixits de la trentena llarga que ha escrit són Tokyo Eyes (1998) i Uns quants dies de setembre (2006), que va escriure i dirigir i que va protagonitzar l’actriu Juliette Binoche, que llavors era la seva parella (Amigorena també va ser casat amb Julie Gayet, actual parella de François Hollande). Un dels darrers episodis d’aquesta vida singular té per protagonista el seu avi, un jueu polonès que emigra a l’Argentina a final dels anys vint i que manté una relació epistolar com més va més freda amb la mare, però que es torna a intensificar quan comença el tancament dels jueus polonesos en el gueto de Varsòvia, una circumstància tràgica a la qual el protagonista assisteix impotent, com tanta altra gent que no va voler veure la Xoà, l’extermini sistemàtic de jueus pels nazis. Així és com El gueto interior, publicada ara en català per Edicions 62, es va convertir en la sensació literària de la tardor passada a França quan va guanyar el premi dels llibreters de Nancy-Le Point i va esdevenir finalista del Goncourt, el Renaudot, el Decembre i el Médicis.

―Heu estat candidat a tots els grans premis literaris francesos amb aquesta obra. Què vol dir això per a un argentí que escriu en francès?
―És el desè llibre que publico a França, i l’èxit que he obtingut, que em fa molt content, no és el mateix que si fos un èxit per al primer llibre, el segon o el tercer. Òbviament em fa molt feliç, però és una cosa bona que arriba ja de gran a un escriptor no francès que escriu en francès.

―Un dels grans temes de la literatura, i encara més al segle XX i en aquests anys del XXI, és el de la identitat. D’alguna manera el vostre llibre tracta sobre això també, sobre el gran problema de la identitat…
―Em sembla que al segle XX i encara més al XXI s’ha comès l’error de construir la identitat associant-la només a una nacionalitat. Em sembla que abans es qüestionava la identitat d’una altra manera potser més interessant i més pertinent. I allò que a mi em sembla que planteja el llibre és que la identitat és una bona pregunta mentre és això precisament, una pregunta, que és vàlida quan no s’hi vol donar una sola resposta. Jo no em vull definir com a escriptor francès i amant del futbol argentí, però m’interessa com sóc alhora totes dues coses. De fet, segurament quan escric en francès no escric com un francès sinó com algú que no ho és, però no m’agrada gens que em defineixin com a no francès en l’escriptura perquè escric en francès i crec que la literatura francesa la fan també els escriptors que no són francesos de nacionalitat o d’origen i que en canvi fan servir aquesta llengua. I en el futbol passa igual. Miro més partits del Barça que del Boca, ara, perquè de fet Messi és un bon paradigma sobre això de la identitat. Perquè què és Messi? Barceloní, argentí? Si a la identitat s’hi posa un sol nom ens tornem còmplices del nazisme i del feixisme.

―La conclusió, doncs, és que podem ser moltes coses alhora i que no són necessàriament excloents…
―Som moltes coses alhora i sobretot som coses no físiques, ningú no sap què és ser argentí, francès o català o algú a qui agrada el futbol, la cuina o la pintura. No ho sap ningú, què som. El llibre potser és una definició sobre què és ser jueu i què és ser humà i veig clar que som humans mentre ens preguntem què som. Quan aquesta pregunta deixa d’existir segurament continuem essent humans però no tan humans com quan no ens fem la pregunta.

―Sí que es perd una identitat vinculada a la llengua. A la novel·la, per exemple, cada vegada es va perdent més el polonès i o l’ídix, per exemple, i això a la llarga implicarà una pèrdua de la memòria familiar. També heu explicat que vau haver de menester un traductor per a les cartes de la besàvia…
―Sí, a mi m’agrada molt la idea que les úniques pàtries que existeixen són la infantesa i la llengua, em sembla que en tot cas a la meva vida són els dos llocs on em sento a casa: en la infantesa i en la llengua. Són dues coses totalment intangibles, no les podrem posseir mai totalment. Pel que fa a la llengua, en el cas del francès, quan tenia dotze anys i el vaig començar a aprendre i després a llegir-lo, em va temptar molt la idea totalment proustiana que en l’idioma s’ha de trobar l’idioma, la idea que tota la gent que escriu de veritat ho fa en allò que Proust denomina una llengua estrangera. Quan em refereixo a una pàtria que podria ser una llengua no em refereixo a una pàtria en el sentit d’alguna cosa que ens és exterior, sinó com dins la llengua cada un ha de crear la pròpia llengua per sentir-se a casa seva. També pot ser que això sigui la possibilitat de trobar una pàtria en la infantesa: el fet que cadascú recrea la infantesa a través dels records. Fins i tot quan no escriu, o quan no escriu sobre el seu passat, sempre es recrea una infantesa que és l’única entitat un poc estable en l’ésser humà.

―El vostre llibre tracta també sobre la culpa, sobre la culpa que originen els camps de concentració, però permet una lectura molt contemporània, ara que novament tenim camps a Europa, el drama de l’emigració a la Mediterrània, l’ascens de l’extrema dreta, tot de qüestions que semblen tapades per la pandèmia del coronavirus, però que són molt punyents…
―Sí, i malauradament són situacions que continuaran existint quan s’acabi això del virus. És molt complicat i encara més des que va començar aquesta pandèmia. Per exemple, el filòsof italià Giorgio Agamben ha pensat que el confinament era una mena de confirmació de la seva teoria que el camp de concentració s’ha tornat el paradigma de la política d’avui dia, i que tancar-nos tots a casa era arribar a la màxima expressió que els camps de concentració són tota la nostra vida. Jo no hi estic totalment d’acord, perquè per exemple no sé si d’aquí a un any en parlarem, del coronavirus. És indubtable que la pandèmia deixarà un gran patiment a la gent més pobre, que sempre és la que pateix més en aquestes crisis, però no crec que deixi més que això. Per exemple, a França, amb les eleccions municipals, es va deixar de parlar del coronavirus.

―Cosa que també està bé, pot fer la sensació que hi ha vida més enllà de la malaltia…
―Sí, però és molt estrany. De totes maneres això passa sempre amb les notícies: com més es parla d’una cosa, menys se’n parla després. Podem recordar, per exemple la foto del nen sirià mort a Grècia: fa molt de temps que ningú més no n’ha parlat i molts nens que continuen morint i no se’n parla. Aquest és el perill, i el llibre també tracta d’això, de la gent que no va voler veure l’extermini que feien els nazis durant la guerra. Tot i això, quan vaig fer el llibre no pensava que les lectures podrien situar-lo tan clarament en la perspectiva de tot això que passa avui.

―Heu defensat més d’una vegada el dret d’oblidar els camps de concentració, la necessitat de fer-ho. Però es pot oblidar la Xoà?
―Fa vint o trenta anys que escric pensant que ho feia per oblidar, he escrit sobre la infantesa, sobre l’Argentina, sobre l’Uruguai, tot m’ha permès d’oblidar en el sentit de viure millor, oblidar amb la feina de l’oblit, he hagut d’escriure uns quants milers de pàgines per oblidar coses que em pesaven d’alguna manera i que ara són en aquell lloc i per a mi són pàgines mortes, que ja són publicades i que no he pas de tocar més. Amb la Xoà, quan veig que encara hi ha gent que no la pot oblidar ho respecto moltíssim, no vull convèncer ningú que hagi d’oblidar res, però crec que la feina d’oblidar permet de pensar i el vertader pensament sobre un esdeveniment històric comença quan es comença oblidar allò que va tenir de dolorós aquell esdeveniment. El dolor no és una bona base per a pensar. Em sembla que la Xoà s’ha de pensar absolutament. No es pot dir que és quelcom que va més enllà del pensament, em sembla que això no va servir de gran cosa, i fins i tot va fer inventar coses contradictòries sobre què es pensa avui de què és ser jueu o ser sionista i les confusions entre totes dues coses. Cal pensament històric, filosòfic i tot allò que pot aportar la ficció. Hi ha molta feina a fer, però tot va en la direcció d’oblidar per poder viure millor.

―Aleshores, es pot deixar de ser jueu? D’alguna manera el vostre avi ho intentava al llibre, o a la primera part del llibre…
―Crec que era molt més fàcil de deixar de ser jueu abans de la Xoà. A la cultura jueva de l’Europa de l’est abans del nazisme hi havia molts jueus que havien deixat de ser-ho, ja no parlaven ídix, i hi havia una integració molt forta en la cultura nacional dels països. Ara és més complex deixar de ser jueu, sobretot perquè el nazisme va fer tornar de cop jueus molts jueus que havien deixat de ser-ho i ara a molts els costa deixar de ser-ho.

―La vostra novel·la és també sobre l’exili i la immigració, però és un exili amable. Al principi el vostre avi està content de ser a l’Argentina i només té la recança de no haver pogut convèncer la mare i el germà d’anar-hi…
―Jo no tinc raons exactes per a l’exili del meu avi i estic segur que hi va haver una part de dolor, però quan va decidir d’anar a fer la vida a Amèrica, va arribar i va fer-hi negocis. No és Onassis, però no li va anar malament… Em sembla que hi va haver molta felicitat en la gent que s’exilià, la gent que se n’anava de Sicília, per exemple, se n’anaven d’un lloc on hi havia fam i quan arribaven estaven contents de poder-se’n sortir. De fet, una part de la relació entre l’Argentina i Itàlia té a veure amb la felicitat i amb l’agraïment.

―Un dels millors personatges secundaris del llibre és l’alemany que no diu ni una paraula de castellà al principi, però que amb la seva sola presència ja actua com a reclam per a vendre mobles…
―Aquest és un personatge totalment de ficció, que en la primera versió era bastant menor, hi apareixia només al principi. Un dels meus primers lectors em va dir que havia de créixer i així va ser. M’agrada que en les lectures del llibre semblava que el personatge de Franz tenia una trajectòria que era exactament la contrària de la de Vicente; en Franz arriba i no diu ni una paraula d’espanyol i només somriu, i en canvi quan es veu l’última vegada, s’ha integrat i s’ha convertit en un argentí, mentre que en Vicente es va desfent de la seva argentinitat.

―Descriviu una ciutat, Buenos Aires, en un dels moments de màxima esplendor, però això no durarà gaire i l’Argentina passarà de ser receptora de persones a ser exportadora…
―És absolutament cert que va ser un moment d’esplendor i també que tot és cíclic i potser hi ha alguna cosa agradable en això. Amb els meus pares, per exemple, no vam anar a Europa sinó que vam tornar a Europa, és a dir, vam tornar a la terra de tots els nostres avantpassats, tant del meu costat catòlic com del meu costat jueu. Hi ha molta gent que cerca explicacions complicades, segurament perquè en la idiosincràsia argentina hi ha una gran felicitat en la narració. Però et posaré un exemple: jo crec que Messi és molt més argentí que Maradona perquè Messi no ha guanyat la Copa del Món de futbol. Això és ser argentí. Guanyar-la va ser un error de la història. Ser els millors i no guanyar, això és el realment fascinant i allò que ens fa argentins i explica exactament el país.