22.08.2018 - 22:00
El partit d’extrema dreta Vox cerca als tribunals allò que no ha aconseguit mai a les urnes: visibilitat i notorietat política. Aquesta setmana, per exemple, ha presentat dues querelles pel 17-A. Una contra els CDR, per haver penjat les pancartes contra Felipe VI, i una altra per la gestió de Forn, Trapero i l’ex-cúpula dels Mossos. Vox ha pres el relleu del grup ultra Manos Limpias com a màquina judicial de les entranyes més reaccionaries de l’estat espanyol.
L’historial de querelles relacionades amb el procés i l’independentisme és etern. Han acusat el president Quim Torra d’encobriment, conspiració per a la rebel·lió i delicte d’odi. També han assenyalat l’ex-president espanyol Mariano Rajoy per ‘deixament de funcions’ durant el 9-N. La croada legal per la defensa d’Espanya ho abasta pràcticament tot. Per això també han denunciat xiulades a l’himne espanyol i la cremada d’una constitució que va fer Empar Moliner a TV3.
Hay argumentos y razones de sobra para suspender el partido si el separatismo supremacista insulta de nuevo a millones de españoles por el hecho de serlo. #SinSePitaElHimnoNoPitesElPartido No tenemos que aguantar que se nos insulte como una fatalidad inevitable #CopaDelRey pic.twitter.com/lhR5yejjk4
— Santiago Abascal 🇪🇸 (@Santi_ABASCAL) April 21, 2018
La major part de querelles, més propagandístiques que fonamentades, solen acabar essent lletra morta. Però Vox insisteix com un martell pneumàtic. Ha aconseguit personar-se com a acusació particular en la causa general contra el primer d’octubre al Suprem espanyol. De fet, la seva posició inflexible sobre l’empresonament dels presos polítics va impedir que el conseller Joaquim Forn fos alliberat sota fiança de 100.000 euros com demanava la fiscalia.
Però com es paga tot plegat? El president de Vox, Santiago Abascal, ha declarat unes quantes vegades que tota l’activitat del partit es finança amb les quotes dels afiliats i les donacions privades: 272.275 i 189.763 euros l’any passat, segons els seus comptes. Abascal també justifica la hiperactivitat judicial dient que l’equip legal no cobra. ‘Treballen per patriotisme’, assegura. Segons eldiario.es, Vox té amb un exèrcit d’advocats, concretament dinou… El partit només té una vintena de regidors a tot l’estat espanyol.
Qui és Santiago Abascal?
El president de Vox, Santiago Abascal Conde (Bilbao, 1976), és fill de l’ex-diputat del PP al congrés espanyol Santiago Abascal Escuza, de qui ha seguit les petjades i ha heretat una ideologia ultraconservadora i ultranacionalista. Abascal fill no ha trepitjat el congrés, però ha estat regidor de Laudio (Quadrilla d’Aiara) –el seu avi fou batlle franquista d’Amurrio, un poble de la vora–, membre de les Juntes Generals d’Àlaba i diputat al parlament basc. Políticament s’ha alimentat de la línia dura del PP basc de Jaime Mayor Oreja i María San Gil.
El seu pare va aparèixer implicat en els papers de Bárcenas. El 2013, Abascal pare fou citat com a testimoni a l’Audiència espanyola. Davant el jutge Pablo Ruz va declarar que el febrer de 1999 un còctel molotov havia destrossat el seu comerç a Amurrio i l’assegurança no cobria totes les reparacions. Llavors va recórrer al PP i Bárcenas li va lliurar 12.000 euros en efectiu. ‘A mi em van donar els diners, però jo no sabia d’on venien’, va dir. Tanmateix, estava convençut que no era l’únic que havia rebut ajuts del PP al País Basc.
Pare i fill varen abandonar el PP el 2015 i el 2013, respectivament. Ambdós varen acusar Mariano Rajoy d’haver segrestat el partit i haver-ne traït els valors. Van criticar-li que s’estovés amb ETA i la situació política al Principat.
President d’una fundació extremista subvencionada
L’hemeroteca de Santiago Abascal és plena de declaracions incendiàries i polèmiques. Ha demanat cadena perpètua pel govern de Puigdemont; ha assegurat que va sempre armat amb una pistola Smith & Wesson i que prefereix ‘una Espanya amb escortes i unida que no pas lliure i trencada.’ Tanmateix, hi ha coses més cridaneres en la seva carrera político-professional. Abascal es descriu com un element renovador i acusa els partits espanyols d’haver convertit Espanya en una ‘partitocràcia’… Però, en canvi, no diu que ell n’ha participat activament.
El 2006, encara amb acta de diputat, va crear la fundació Denaes per a la defensa de la nació espanyola. En va ser president fins el 2014, tot i que en continua essent patró. La fundació no té pas cap activitat clara –al portal de transparència no té els comptes actualitzats del 2015 ençà–, però això no ha estat cap entrebanc per a rebre subvencions públiques. El govern de Madrid d’Esperanza Aguirre li va atorgar centenars de milers d’euros en subvencions: 100.000 només el 2007.
La relació d’Abascal amb Aguirre i el PP madrileny ha estat llarga i fructífera, però no ens avancem als esdeveniments. Només afegirem que la suposada fundació organitza cada any els premis ‘Españoles ejemplares’, dels quals Aguirre i el seu successor, Ignacio González, han estat membres del jurat.
Denaes s’ha dedicat bàsicament a convocar o adherir-se a manifestacions espanyolistes, on s’ha barrejat amb companys d’extremisme com la Falange. El 30 de setembre, abans del referèndum, va organitzar una concentració a la plaça de Colón de Madrid en defensa de la unitat d’Espanya. En l’acte es va veure simbologia franquista i part dels assistents van cantar el ‘Cara al sol’. De totes maneres, com Vox, també ha tingut vici pels processos judicials.
Denaes es va fer famosa denunciant l’actor Pepe Rubianes per ultratge a Espanya per unes declaracions a ‘El club’ de TV3. El cas es va arxivar inicialment, però el 2008 l’Audiència de Barcelona el va reobrir. ‘Podríem haver anat a sopar plegats a la Barceloneta i parlar d’unes altres coses, però havíem de perdre el temps parlant amb advocats i jutges. Sé que això, a tu, et va amargar algun dels últims mesos de la teva vida i em sap molt de greu’, va explicar més tard el presentador del programa, Albert Om. El 2009, amb la mort de Rubianes, es va retirar la denúncia.
Aguirre li resol la vida
El 2010, poc després de perdre l’escó al parlament basc, Esperanza Aguirre es va tornar a encreuar en la trajectòria d’Abascal. La presidenta madrilenya va imposar-ne el nomenament com a director de l’Agència de Protecció de Dades de la comunitat Madrid. Això, malgrat que la llei que regula l’agència explicita que el director ha d’actuar amb ‘plena independència i objectivitat’. Abascal, llicenciat en sociologia, no tenia en absolut preparació per al càrrec. Des dels 23 anys s’havia dedicat a l’activitat política i prou. Però Abascal i Aguirre, eren companys de partit i bons amics. A més, el govern madrileny continuava subvencionant la fundació ultra Denaes.
El diari El País va acusar la presidenta madrilenya de polititzar l’agència: ‘Serà un nou cas d’un polític del PP poc afí a les tesis de Mariano Rajoy a qui Esperanza Aguirre aixoplugarà a la Comunitat de Madrid.’ Aquell estiu mateix, Abascal va esdevenir vocal per Madrid de l’Agència de Protecció de Dades espanyola.
El 2012, en plena crisi, el govern madrileny va dissoldre l’agència. Les retallades van enviar vint-i-dos treballadors i el director al carrer. Però Abascal en va ser una víctima efímera. La primavera següent, Aguirre ja li havia trobat un càrrec nou: gerent de la Fundació per al Mecenatge i el Patrocini Social, l’organisme a través del qual se subvencionava Denaes.
La fundació no va voler revelar el sou d’Abascal, però més endavant es va saber que cobrava 82.491 euros l’any. El pressupost de l’entitat era de 250.000, tot i que gairebé no va registrar cap activitat. Abans de l’entrada d’Abascal, la fundació havia perdut 440.000 euros en quatre anys. Alberto Reyero, diputat d’UPyD, va definir-la de la següent manera: ‘No és res més que un cau per a col·locar persones afins al PP amb una despesa escandalosa.’ José Guirao, actual ministre de Cultura espanyol, n’era membre del patronat com a director de la fundació de Caja Madrid.
El govern madrileny va eliminar la fundació el desembre del 2013. De totes maneres, l’any següent encara va pagar una subvenció de 33.680 euros a Denaes. Absacal ja havia abandonat el PP i havia participat en la creació de Vox amb José Antonio Ortega Lara, Cristina Seguí i Aleix Vidal-Quadras.
Candidat a la Moncloa i vincles amb l’extrema dreta europea
Vox és un partit d’extrema dreta, tot i que Abascal es defineixi com a ‘patriota’. El seu programa polític poua en els corrents populistes i xenòfobs que també s’expandeixen per Europa. Proposa de derogar l’estat de les autonomies i les llengües cooficials i també il·legalitzar els partits independentistes. Vox vol un estat espanyol fortament centralitzat que pugui plantar cara a la immigració, que considera una invasió per ‘islamitzar’ Europa. També és contrari a la llei de memòria històrica, les polítiques d’igualtat sexual i l’avortament.
Y por cierto Albert, ¿Por qué no te atreves a pedir la ilegalización de los partidos separatistas que quieren destruir -ellos sí- la unidad de España y también esa Constitución que invocas? Acaban de darnos un golpe de Estado pero con esos no te atreves. pic.twitter.com/OsCFM6qiDa
— Santiago Abascal 🇪🇸 (@Santi_ABASCAL) July 27, 2018
Abascal s’ha reunit i fotografiat amb els principals dirigents del mal anomenat euroscepticisme. Marine Le Pen del Front National francès; Frauke Petry d’Alternativa per Alemanya; i Geert Wilders del Partit per la Llibertat dels Països Baixos. De fet, també s’ha vinculat Vox amb Steve Bannon, una de les cares més radicals del supremacisme blanc als EUA i antic assessor de Donald Trump.
Malgrat aquest suport, Vox continua essent una opció marginal i extraparlamentària a la majoria de sondatges. Abascal ha estat candidat a la Moncloa consecutivament el 2015 i el 2016. No ha superat mai els 60.000 vots, un percentatge inferior al 0,25%. En plena escalada judicial i repressiva, el sondatge del CIS del novembre passat els atorgava un escó. Tot i que el partit manté la hiperactivitat judicial i la retòrica incendiària, la darrera prospecció els torna a excloure del congrés.
Mentrestant, a les xarxes socials, Abascal pretén construir-se una imatge de madelman patriòtic. Un home jove, fort, barbut i clenxinat, capaç d’escalar una muntanya al matí i assistir a una correguda de bous a la tarda. I tot, sempre, amb una bona dosi d’espanyolisme. Abascal es deleix per tenir un escó al congrés, però no s’ha de menysprear la seva capacitat interpretativa. De moment acumula més memes que vots.
