Santi Vila: “Puigdemont no es va sentir mai traït per mi”

Santi Vila, ex-conseller del govern Puigdemont, és l’home que, per estrany que sembli, el 2017 va ajudar que al final es declarés la DUI. Ell, que no la volia de cap manera. Ell, que pressionava per anar a eleccions. Ell, que era a la reunió del 25 d’octubre en què va decidir –juntament amb Puigdemont, Junqueras i més gent– de convocar eleccions. Ell també és l’home que va demanar que no es fes la convocatòria electoral a aquelles hores, sinó l’endemà. A les dues de la matinada no li semblava bé de fer-la. Li van fer cas. Un error històric, accepta ara. Perquè l’endemà Puigdemont s’ho va repensar, i va descartar les eleccions. Vila va plegar. En aquesta entrevista amb VilaWeb, el senyor Vila, ara votant socialista, recorda aquella nit, de la qual dimecres farà sis anys. El senyor Vila explica que no és independentista ara, ni ho era abans –en algunes entrevistes havia dit que sí–, que va fer una oferta a Rajoy autoritzada per Puigdemont i Mas per treballar per a nou estatut i pacte fiscal i no pas la independència –cosa que al llibre de Puigdemont, escrit fa anys, no apareix així. Vila, de formes educadíssimes, que es guanya la vida a Aigües de Banyoles i presideix una comissió de l’Ajuntament de Barcelona que assessora Collboni sobre l’ampliació de l’aeroport, va rebre dimecres VilaWeb al Col·legi d’Enginyers de Camins, Canals i Ports.

—Santi Vila és independentista avui dia?
—No.

—Ho era, l’any 2017?
—En el fons, no. Crec que en el govern hi convivia dues ànimes molt clares. Una, que encarnava jo, que sempre hem estat convençuts que Espanya és un estat compost, plurinacional. És evident que Catalunya és una nació per raons constitucionals i històriques. Tarradellas és reconegut abans no s’aprovi la constitució espanyola. Per tant, que som una nació històrica, que podíem haver concretat un estat, això és una evidència. Hi havia una ànima que pensàvem així, en l’Espanya plurinacional, en un estat compost i en una Catalunya durant molts anys agreujada, maltractada fiscalment, maltractada amb la retallada de l’estatut, amb l’addicional tercera, etcètera, etcètera. Per aquest sector del govern, es tractava de tensar la corda, intentant que no es trenqués.

—I volíeu tensar la corda… per reformar l’estatut?
—Jo volia tensar la corda perquè efectivament Rajoy s’avingués a negociar, una solució paccionada amb ell, en què poséssim en un sac la reforma fiscal, l’actualització de l’Estatut d’Autonomia, el reconeixement com a estat compost.

—Passa que ara dieu que no, però jo us havia fet entrevistes en què dèieu que sí que éreu independentista.
—Bé, no la recordo, i en tot cas feia servir una fórmula que, de fet, penso: des del punt de vista intel·lectual, la independència de Catalunya, l’aspiració de la independència de Catalunya, és una aspiració ben legítima.

—Sí, però jo parlava de la vostra aspiració. També hi ha el vídeo famós en què dèieu que aniríem a totes.
—Bé, això és l’U d’Octubre. El referèndum del Primer d’Octubre té a veure amb una concepció de l’estat compost.

—Però què vau votar, vós, el Primer d’Octubre?
—Que sí.

—Però no dèieu que no éreu independentista?
—La manera de pressionar el govern d’Espanya, perquè s’avingués a negociar, era que veiés que, efectivament, anàvem a totes.

—Algú pot dir: “Mira, en Santi Vila, s’apunta a cavall guanyador.” En aquell moment eren els independentistes i ara, no.
—Si repasses la literatura més formal, perquè pot haver-hi a cop calent alguna declaració o un titular tret de context, però en els llibres que jo he publicat, Un moment fundacional, per exemple, aguanta. El llibre té un pròleg de Salvador Cardús, que diu: “Santi és dels últims que ha arribat, i sempre és sospitós d’espanyolista.”

—La setmana que ve serà l’aniversari del 27 d’octubre. El 25 d’octubre feu una reunió en què, ben entrada la matinada, decidiu de convocar eleccions.
—Això és rigorosament cert.

—I vós dieu: “No convoquem eleccions a les dues de la matinada, que queda malament. Fem-ho l’endemà.”
—Un error històric. És així, perquè ara tindríem Carles Puigdemont potser de president de la Generalitat.

—I no tindríem la DUI.
—La DUI no l’hem tinguda mai.

—No voleu convocar eleccions perquè és a les dues. Als catalans ens perd l’estètica.
—Sí, això és una acusació que també em va fer, a Madrid, Enric Juliana. I sí, té raó. Però és que, és clar, a quin govern seriós se li acut de firmar un decret de dissolució del parlament a les dues de la matinada? Ara ho faria fer. Oriol Junqueras va ser més clarivident que jo. Perquè davant meu li va dir: “Firma.” És a dir, crida a algú, dicta-ho i dissol.

—I vós vau frenar-ho.
—I jo vaig dir: “Home, voleu dir? A les dues de la matinada?” Recordo que vaig enviar un whatsapp a les dues de la matinada al lehendakari [Urkullu]: “Sembla que ens en sortirem i no prendrem mal. Demà al matí s’endrecen les coses. Ens asserenem tots i veiem com ho continuem.” Després, l’endemà al matí, a les vuit, arriba el president al despatx i dos o tres consellers intenten d’influir-lo, i li diuen: “T’equivoques.” Ell ja havia convocat la roda de premsa per a anunciar la dissolució del parlament, i la desactiva i diu: “Faci el que faci, no tinc garanties que no suspenguin l’autonomia.” Crec que no és veritat.

—Doncs en una entrevista em vau dir: “No es fan les eleccions per diversos motius. I un, que no hi havia garanties que no se suspengués l’autonomia.” Ara em dieu que sí?
—A veure, a veure, a veure. Garanties formals i oficials, no n’hi va haver mai. Mai. Ara, el govern d’Espanya havia traslladat lehendakari Urkullu, als tres o quatre empresaris que s’havien implicat en aquest tema i al PSOE –que era clau perquè el senat aprovés el 155–: “Si aquesta gent dissol i convoca eleccions sense adjectius (ni constituents, ni plebiscitàries), nosaltres no…” Ara, de fet, aquesta versió és possible que només me la cregui jo i el lehendakari Urkullu. El mateix Rajoy l’ha desmentida. O sigui, se n’ha desentès. Per tant, tu ara em pots creure o no.

—Si dic que Sant Vila va ser en aquell govern per frenar la independència, diríeu que sí?
—No. Hi vaig ser per resoldre un conflicte polític i per lleialtat a l’amistat amb Carles Puigdemont.

—Sí, però em dèieu que volíeu tensar la corda per arribar a un acord que no fos la independència. És això?
—En aquells moments, en aquell govern, l’única persona que es creia que d’allò en sortiria la independència era Clara Ponsatí. L’única.

—Això és una cosa, i l’altra és ser independentista o no ser-ho. Si vós hi éreu per tensar la corda i arribar a un punt que no fos la independència…
—Per arribar a un referèndum? Et sembla poc?

—Bé, l’havien fet el Primer d’Octubre, el referèndum. Vós l’hauríeu fet pactat i sobre la independència?
—És clar.

—Al llibre D’herois i traïdors, en canvi, proposeu un referèndum, però no sobre la independència, sinó sobre la reforma constitucional.
—Sí.

—És el que faríeu ara?
—Faria una reforma… El març del 2017 porto una proposta autoritzada pel president Puigdemont i pel president Artur Mas a Soraya Sáez de Santa María, a la Moncloa, en què li diem que els catalans han de votar. Perquè som una nació i aquest embolic l’hem de solucionar votant. A partir d’aquí, què tenim sobre la taula? Un estatut lesionat, mutilat, diguem-n’hi com vulguis. Una reforma fiscal pendent que cronifica un dèficit fiscal i una situació injusta. Una addicional tercera de l’estatut que preveia un seguit d’inversions que no s’han complert. Empaquetem tot el que hem d’ajustar, posem-nos a resoldre-ho i a quatre o cinc anys vista que el poble de Catalunya voti el grau de compliment dels acords. Si, efectivament, hem complert, tema resolt. Hem matat el gos i la ràbia. Si el cinquè any la majoria de la població de Catalunya continua pensant que sou uns incomplidors, que sou uns espoliadors, posa-hi el qualificatiu que vulguis, és que ens la mereixem la independència. Teniu cinc anys per a reparar el que, objectivament parlant, poden ser greuges. Vam proposar això. Crec que això és el que acabarem votant si fa no fa.

—Hi ha gent que diu que el Primer d’Octubre és un fracàs dels radicals. Jo crec que és un fracàs dels moderats, perquè s’arriba a aquesta situació perquè la gent moderada, com vós, de banda i banda, no arriben a una solució, i no tireu endavant un projecte moderat.
—Tens tota la raó. Si algú queda a la intempèrie l’U d’Octubre som nosaltres. A l’U d’Octubre no hi volia arribar ningú, perquè era un nou enfrontament, una nova col·lisió. I, per dir-ho així, uns anaven amb un tanc i els altres…

—I els altres anaven amb un mòbil. I va guanyar el mòbil.
—Això també ho he publicat, a D’herois i traïdors. El whatsapp de l’ambaixador d’Itàlia a Espanya de l’època, avui dia, número 2 de Josep Borrell a Europa, en què diu: “Teniu una finestra de simpatia al món, perquè ningú al món ha entès que gent noble, honesta, hàgiu volgut expressar la vostra opinió política i us hagin contestat amb bastons.” Però també diu l’ambaixador d’Itàlia a Espanya: “Aquesta finestra d’oportunitat que teniu, no l’estireu gaire, perquè a la simpatia que genera aquesta agressió física, els estats no hi donaran suport si cronifiqueu desobediència.” Tal com va ser.

—És cert. Hauria d’haver anat més de pressa. Del Primer d’Octubre fins el 27 passen vint-i-sis dies.
—Sí, però després hi ha una cosa: es desactiva la sindicatura electoral. Hi ha una amenaça, punitiva, del Suprem, i hores després era dissolta la sindicatura electoral. Dos, l’acord de Venècia fa el posicionament en què diu un referèndum que no sigui acordat és un referèndum que mai de la vida la comunitat internacional no podrà acceptar com a vàlid. A partir d’aquí, acabem en un carreró sense sortida, en què continuar cap al referèndum sabem que tindrà un component moral, ètic, si vols, molt fort, però que no tindrà conseqüències polítiques o administratives. Això ho sap tothom, dels del govern, excepte Clara Ponsatí, i Antoni Castellà, que diuen que t’has de tancar a palau, envoltar-te dels Mossos i resistir un cop, i a veure què passa. La resta de polítics més moderats diem: “No és 1934, això.” No justificaria que una sola persona prengués mal per un procés d’aquests en què el referèndum ha quedat invalidat per qüestions de garanties, el rector corre amb l’urna per aquí, els escoltes corren amb les urnes per allà. Ja no és un referèndum en què tu validar el moment constituent d’un país. Vaja, ho pots fer per un acte de fe, si ets d’aquella religió.

—Tens els Estats Units donant per validat el referèndum i som independents. I amb la mateixa mena de referèndum que va haver-hi. Ens va fallar el referèndum o l’aliat fort?
—D’acord. Però això és com si em planteges: “I com és que no ets ric, Santi?” Quan ara podria passar per aquí alguns dels mecenes que han fet el MACBA i donar-me’ls a mi. Fas una història contrafactual molt forta.

—Heu perdut amics pel camí?
—Els vaig perdre temporalment, conjunturalment.

—Els heu recuperat?
—Sí.

—Inclòs Puigdemont?
—Sens dubte, Puigdemont no ho ha deixat de ser-ho mai. Que quedi clar. En Carles, i ho té escrit, no es va sentir mai traït per mi, al contrari. Li vaig ser lleial, i volia fotre el camp molt abans. I em deia: “Queda’t.” Perquè era un dels seus cordons umbilicals amb el govern d’Espanya. Ell sabia com pensava jo, i jo com pensava ell. Ell és independentista des que té catorze anys. I l’honora ser-ho. Ara fa un mes, l’últim cop que vam parlar per telèfon, vam parlar de qüestions personals. L’he anat a veure tres vegades, des que vaig recuperar el passaport. I li he donat consell.

—Què hauria de fer, ara, amb l’amnistia?
—Sens dubte, pactar. I de pressa.

—I a l’altra banda, hi heu guanyat amics?
—Segurament he guanyat amics. He guanyat amics en l’entorn del PSC i del PSOE, que s’han portat molt bé amb mi. Perquè han comprès que si algú va perdre, vam ser els moderats. És això que deies tu: fotem el ridícul, els moderats. Ens la juguem, anem a totes, per intentar d’evitar el xoc, i a l’hora de la veritat Rajoy es posa a llegir el Marca.

—Ha! A veure, una pregunta complicada. El partit que voteu ara és el PSOE?
—A les darreres eleccions generals vaig votar en Muntanyola, del PDECat. I, en canvi, a les darreres eleccions del parlament, vaig votar Salvador Illa.

—I a les catalanes, què fareu?
—Ja ho veurem. Depèn.

—Com és que us fitxa Jaume Collboni a l’Ajuntament de Barcelona?
—Collboni veu que presideixo el Cercle d’Infraestructures, que hi deixo molt bons records (està malament que ho digui jo), i tant amb ell com amb Xavier Trias tenim una relació personal una mica forta. Tots dos van venir al meu casament.

—Espero no ofendre-us, però crec que els socialistes també us agafen per dir: “Els penedits són benvinguts.” Com a metàfora.
—Això els ho hauríem de preguntar. Com a metàfora, sí, de reconciliació i que en un cert sobiranisme, per dir-ho així, no incòmode amb Espanya, hi puc cabre. Dit això, em reivindico independent. I al comitè d’experts que he format, hi ha independentistes.

—Heu estat al Cercle d’Infrastructures. I ara sou en un comitè encarregat per Collboni (PSC) per estudiar la qüestió de l’aeroport. Sou un lobby per ampliar l’aeroport? És això?
—Haurem de veure quin informe acaba elaborant el comitè, però en la meva aproximació, el primer que hem de fer és treure virulència a la discussió. Això va ser un dels grans retrets que podem fer a l’alcaldessa Colau. I, amb serenitat, demanar-nos si Barcelona vol tenir un aeroport amb més capacitat. Aquesta és la pregunta fonamental. Ho vol? Pot ser que algú digui: “No, crec en el decreixement i crec que la ciutat no necessita un aeroport amb més capacitat.” Jo crec que sí que el necessita. Però el necessita per raons acadèmiques, per raons empresarials. M’imagino Barcelona com una ciutat que juga a primera divisió i crec que ha d’ampliar la capacitat. Ara, són opinions personals. No del comitè. El comitè dirà el que hagi de dir. Alguns plantejaments que s’han fet, desenvolupistes, no són els meus. Perquè Barcelona serà verda als ulls del món o no serà. Per tant, la solució que hem de trobar ha de ser molt sensible a la Ricarda i al criteri ambiental. En aquest sentit, serem més verds que la gent no s’imagina.

—Voleu afegir res que no us hagi demanat?
—No, no, si ho faig per amistat, i per parlar amb tu. Pensa que el meu marit em diu: “Què coi has de fer, en una entrevista amb VilaWeb?”