Santi Vila i les ‘bones persones’ de la dreta catalana

En una entrevista el 2014 Santi Vila deia que havia arribat a l’independentisme ‘arrossegant els peus’: ‘Hauria preferit que això d’Espanya fos possible’, deia resignat quan era conseller de Territori i Sostenibilitat. Sis anys i unes quantes temporades del procés més tard, podem dir que Vila ha fet un tomb de cent vuitanta graus. Ho explica per escrit en un nou llibre, Vèncer i convèncer (Editorial Pòrtic). Hi fa un retrat de la seva experiència del judici i llança deu propostes per a una ‘reconciliació’ entre Catalunya i Espanya, perquè, ara sense matisos, es decanta decididament per un projecte polític compartit entre totes dues nacions. Santi Vila ha tornat a casa, políticament parlant. Diu que li agrada envoltar-se de ‘bones persones’, una qualitat que transita al marge de la ideologia. I ahir, a l’acte de presentació, va aconseguir l’escalf de moltes cares conegudes.

La sala d’actes del Cercle d’Economia era una catifa vermella de personalitats de la política i del món de l’empresa. ‘Ha vingut gent de cada facció del catalanisme’, va dir Vila durant l’acte, acomboiat pel periodista Josep Cuní i el catedràtic d’Economia i ex-conseller Andreu Mas-Colell. Però el cas és que només n’hi havia una part, del catalanisme, la que juga per la banda dreta. La més representada, la de l’antiga Convergència, la que no va fer el salt al sobiranisme. Entre els il·lustres convergents, Antoni Fernández Teixidó, impulsor i president de Lliures; Felip Puig, ex-conseller d’Interior; Germà Gordó, ex-conseller de Justícia; Lluís Recoder, ex-conseller de Territori i Sostenibilitat, que va abandonar la política per fitxar per KPMG; Carles Campuzano, ex-diputat a Madrid; i el sempitern Miquel Roca, a qui l’organització va cercar un seient preferent a primera fila després d’haver començat l’acte recolzat a la paret del fons i amb les cadires totes ocupades. També hi havia Marta Pascal, senadora i cara visible del PDECat; i Sergi Miquel, diputat de Junts per Catalunya a Madrid.

Una altra facció política ben representada a l’acte va ser el projecte de la Lliga Democràtica, que, igual que Lliures o Units per Avançar, malda per aplegar el catalanisme moderat de dretes. N’hi havia tres dels màxims representants: Àstrid Barrio, l’ex-eurodiputat del PP Santiago Fisas i Josep Ramon Bosch, que va ser president de Societat Civil Catalana abans que l’entitat emprengués un tomb moderat. Polítics a banda, més personalitats que no es van deixar perdre l’acte són els penalistes Xavier Melero i Pau Molins, l’ex-director de l’edició catalana del Mundo Álex Sàlmon i els empresaris Gabriel Masfurroll, José Creuheras i Gonzalo Rodés.

El titular polític del vespre va tardar a arribar. Vila va dir que era ‘imprescindible’ la creació d’un partit centrista a Catalunya que defensés un projecte conjunt amb Espanya. I va adreçar-se als representants de les diverses plataformes i partits presents: ‘De lluny, tots s’assemblen molt. Els d’Units, els de Poblet, els de Lliures, els de l’entorn postconvergent, els de la postdemocràcia cristiana… Si volen fer res, són cridats a anar a l’una’, va dir. Però afegí després que potser encara no era el moment: ‘Amb polítics a la presó, el vot continuarà essent molt emocional.’

Mas-Colell va vaticinar que Santi Vila ‘tard o d’hora’ tornaria a la política, però li va recomanar que no ho fes mentre prevalgués l’eix nacional per sobre de l’eix econòmic i social: ‘Si això no passa i no prenem un bon camí, la meva recomanació és que continuï escrivint llibres’, va afegir l’ex-conseller. També va explicar que s’identificava plenament amb Vila perquè si hagués estat al govern, hauria actuat de la mateixa manera: ‘Hauria aguantat fins a l’últim moment. Era tan absurd que es proclamés la independència, que m’hauria aferrat a la idea que era un condicionant per a emprendre una negociació i que a ningú no se li acudiria de llançar-se al precipici com van fer el 27-O.’

El nom de Carles Puigdemont, un dels més repetits al llibre, també va aparèixer en el transcurs del col·loqui. Vila va explicar que s’havia reunit amb el president a Waterloo després de dos anys de gairebé no tenir-hi relació. També va detallar part d’una conversa que havien tingut recentment: ‘Vols dir que cal que siguis tan exigent amb tu mateix? Pensa que tot i la sentència, el Camp Nou continua omplint-se i a Barcelona la vida continua. Hem de mirar de trobar una solució i tu hi hauries d’ajudar. Ja està bé’, li va dir Vila. La resposta de Puigdemont no la va reproduir.

Vila va repassar breument la seva proposta perquè Catalunya i Espanya recuperin la convivència i així ‘desactivar l’argument de tenir un estat propi’. En aquesta recepta, proposa un nou consens constitucional; que els polítics catalans participin en el govern d’Espanya –’Per què gent tan valuosa s’han hagut de limitar a ser consellers o portaveus del grup parlamentari?’–; o una cocapitalitat entre Barcelona i Madrid: ‘L’estat ha de tenir més presència a Barcelona i no seria cap extravagància que tinguéssim la cambra alta a Barcelona. I per què no la presència d’alguns ministeris? Cultura, Industria…’