Santi Vila: ‘Permeti’m que em reivindiqui noble’

Santi Vila (1973) ha estat diputat al Parlament de Catalunya (2006-2013), batlle de Figueres (2007-2012), conseller de Territori i Sostenibilitat (2012-2016), conseller de Cultura (2016-2017) i conseller d’Empresa i Coneixement (2017). Membre del govern Puigdemont que va organitzar l’1-O, va dimitir hores abans que es declarés la DUI. Fortament criticat per aquest fet, ara ha escrit el llibre D’herois i traïdors, en què explica de manera molt crítica i des de dins els darrers mesos del govern Puigdemont. L’ex-conseller Vila està pendent de judici, té el passaport retirat i afirma que s’allunya de la política. Actualment fa de professor d’història i treballa a l’empresa Aigües de Banyoles. Vila atén VilaWeb a l’hotel Presidente de Barcelona. Minuts abans de començar, el director de l’hotel es presenta per a fer-se una fotografia amb ell.

—Qui és Núria Parés?
—Núria Parés? No ho sé.

—Núria Parés és la senyora que ha traduït el seu llibre al català. Per què l’ha escrit en castellà?
—No en tenia aquesta constància. És un llibre escrit en castellà perquè es dirigia sobretot al públic del conjunt de l’estat espanyol que segurament s’interroga com ha estat possible tot això, i què ha fet cadascú, etcètera. És el primer llibre que escric en castellà, sí. Crec que tots estem ben ensinistrats en diverses llengües. I en català i en castellà, afortunadament, a Catalunya tothom pot fer-ho sense gaire dificultat.

—Comencem pel futur. Si ho he entès bé, proposeu de fer ara un referèndum, però no d’independència, sinó de reforma constitucional espanyola. I si els catalans diuen que no, cercar una sortida. És això?
—Abans hem de fer una cosa prèvia. La més important de totes. Hem de tornar a aconseguir que el terreny de joc sigui practicable. I mentre tinguem gent a l’exili o a la presó no ho és. I d’això n’han de prendre consciència també a Espanya. Una vegada hàgim aconseguit aquest clima d’armistici, estic convençut que això de Catalunya només s’arregla votant. I que en algun moment o altre els catalans hauran de poder votar efectivament si volen continuar formant part de l’estat espanyol o si en volen marxar.

—No dieu pas això, al llibre. Al llibre dieu de votar una reforma constitucional.
—Al llibre explico, i és molt important, que els catalans puguin votar primer l’oferta espanyola. Oferiu-nos primer. Senyors d’Espanya, si creuen que tot això és viable, ens expliquin què ens proposarien. Si surt que no, és evident que haurem de continuar treballant per ampliar la base de l’independentisme i per trobar la manera d’aconseguir-ho, sense prendre mal com ens ha passat aquests darrers anys.

—La vostra proposta implica que abans s’ha d’aixecar el 155, que tornin de l’exili, que surtin de la presó i que Espanya organitzi un referèndum. No sé si és realista.
—Miri-s’ho diferent. Sense sobirania fiscal, sense instruments coercitius amb el compromís radical de tota la societat catalana que no farem mai de l’acció violenta una acció política, si tenim clar tot això, quin camí alternatiu tenim?

—Vist a la portada de l’Ara. Si Junqueras diu sí a les eleccions, no hi hauria gent a la presó. El conseller Rull reacciona a Twitter: Culpar Junqueras és baixesa moral indescriptible.
—Dues consideracions. Com sap, els titulars els trien vostès, no el qui parla. I aquesta afirmació, que efectivament jo he fet, té d’entrada dues acotacions. Primera, el llibre l’hem revisat des de punt de vista del repte judicial perquè no generi cap problema judicial a ningú. És molt mesurat, en aquest sentit. És un llibre fet amb cura. En segon lloc, per què no ho vam aconseguir, de fer eleccions? Per tres raons. Primera, perquè efectivament Rajoy va ser molt immobilista.

—Puigdemont no va tenir garanties de Rajoy que si convocava eleccions no hi hauria 155?
—Cap ni una. Ja li ho dic. És una primera causa. El fet objectiu és que no hi havia garanties.

—I, a sobre, el dia 26 ja havien enviat gent a la presó.
—Oi tant. Hi havia els Jordis.

—Doncs?
—Aquí hauríem de discutir qui envia a la presó i qui no. Requeria una anàlisi una mica més fina. Rajoy, és un fet objectiu, no va donar garanties. Segon argument. Es crea un clima a les xarxes socials irrespirable. Tots plegats contribueixen a fer l’acusació de traïdor al president si convoca eleccions. Es crea un clima que fa molt difícil d’asserenar-nos. És una cosa nova, que fa deu anys potser no ens hauria afectat.

—Fa deu anys influïa la portada de La Vanguardia. Ara influeix Twitter.
—Exactament. Hi havia uns mitjans convencionals que tenien el poder d’influir i això s’ha socialitzat molt. S’ha democratitzat molt. Amb avantatges i amb inconvenients.

—Sí, sobretot per a La Vanguardia.
—Per a tots. Avui dia gent molt poc solvent té capacitat de manipular. Mentir. La Vanguardia sabia que responia davant la justícia si algú es considera ofès. Les xarxes permeten impunitat.

—La Vanguardia, també.
—Això és una altra discussió. En fi, avancem. Jo crec que quan el president va parlar d’eleccions, ERC hi havia d’haver ajudat més. No sé si se’n pot dir retret. Però ens hauria ajudat a consolidar més la posició independentista. Convoquem eleccions i capitalitzarem tot el risc. I com que és un procés de llarg recorregut continuarem endavant.

—Si no hi havia garanties, qui ens assegura que Rajoy no empresona més gent igualment?
—Què em fa pensar que no vam encertar amb aquella decisió? Que hi havia gent tan important implicada, que no complir hauria costat la legislatura Rajoy. Quan algú com el lehendakari busca obertament la mediació, quan gent de l’estament econòmic i financer s’hi impliquen, que aquestes persones veiessin que el president Rajoy ens enganyava creu que hauria estat sostenible, per al president Rajoy?

—La pressió d’Urkullu se la ventila en dos minuts, Rajoy. No?
—Ja no ho sabrem. Quina conseqüència hauria tingut al Congreso, sense els vots del PNB, ja no ho sabrem.

—Al llibre expliqueu les reunions abans de la DUI. Hi dieu quins polítics la volien, quins no, i jo penso en el jutge Llarena. Vejam si farà servir el llibre per obrir noves causes.
—Crec que el llibre és fet amb molta cura. Jo hi explico que hi havia dues sensibilitats. I tots érem en l’una o en l’altra: moments més abrandats i moments més pragmàtics. I això no compromet políticament a decisions que es van prendre més tard. Senzillament es descriuen situacions per a determinar si havíem de convocar eleccions o no.

—O si fer la DUI o no.
—Per això jo he estat molt curós. I en el llibre tampoc hi ha novetat. La gent que defensava la DUI també ho feia públicament. I molts ja han declarat que la DUI va ser estrictament simbòlica.

—Home, dit davant un jutge.
—I creu que enganyaven?

—Davant un jutge que amenaça amb trenta anys de presó? Potser sí. El dret de mentir en legítima defensa.
—No ho sé. No ho digui, això. No ho pensi. Crec que no ens fa cap bé, que pensem així. Fins i tot a les persones encausades.

—Hi ha gent que ha anat a la presó empesa pels fills adolescents. De debò que ho creieu, això?
—No. Això va ser una distorsió d’una web. Que si no va ser corregida… perquè si vas a la pàgina concreta del llibre, què s’hi diu? Que el problema és molt més complex. I que és un problema occidental: les classes mitjanes en general, molt desenganyades, veuen que no poden oferir als seus fills, ni als seus néts, l’expectativa de progrés i seguretat que van tenir ells mateixos. I això a mig món va tenir sortides antipolítiques. I en el cas de Catalunya una resposta marcadament antipolítica ha estat el sobiranisme. I en el cas concret dels meus companys jo notava que molts estaven absolutament vinculats i compromesos emocionalment a uns valors de fons, de comunitat, i no volien fallar. El procés sobiranista, a vegades es diu, no és nacionalista. O no únicament. També és la voluntat de fer una societat millor per als nostres fills. Aquesta idea de no fallar als fills, fills que sovint tenen una edat adolescent, que per tant els bull la sang i es pregunten per què no ens mereixem un futur millor.

—No veieu que si dieu això el fill se sentirà culpable?
—Culpable, no.

—Si dieu que els consellers que van acabar a la presó no volien fallar als fills, els fills se sentiran culpables, senyor Vila.
—Ho porta a una interpretació lliure, que no necessàriament ha de ser compartida per la gent. També és la missió dels polítics comprometre’ns amb les futures generacions. És la nostra responsabilitat. Altra cosa és que estàvem en un moment en què la realitat a vegades no lligava amb el somni. I compassar això és propi de l’edat adulta. Aquella web ho va desvirtuar. I també hi havia aquell component del moment excepcional, històric. No podem fallar. Aquest és un argument arxiesgrimit.

—Continuem. Reivindiqueu el primer d’octubre, però la via unilateral, no. Però sense la via unilateral, no fas l’1-O.
—El primer d’octubre era molt necessari. Mobilització política. I estem convençuts que la relació amb l’estat l’hem de decidir nosaltres. Tan cert com que el primer d’octubre prenem consciència dels límits que tenim. Mig país vota. L’altre, no. A partir d’aquí alguns diem: l’experiència del primer d’octubre ens crea un gran corrent de simpatia al món. La causa dels catalans agrada.

—La via unilateral agrada.
—Esperi. Això ho pensa vostè.

—El primer d’octubre no va ser unilateral?
—No hi estic d’acord. El primer d’octubre té un gran valor polític. Serà missió dels polítics com el capitalitzem. Com avancem ara? I alguns en subratllem els límits. Això no dóna més de si no consolidem la posició. Alguns diuen: tirin pel dret. Jo crec que era una decisió equivocada. Com s’ha vist. Fixi’s. Per aconseguir que Catalunya sigui independent es va veient que es necessiten majories més àmplies.

—Sí. O haver estat intel·ligents amb la qüestió de la violència i les amenaces rebudes. Potser tindríem República, ara, i essent els mateixos.
—No hi estic d’acord. I crec sincerament que cap dels dirigents polítics que hi eren no comparteix aquesta opinió.

—Posats a ser durs: de la mateixa manera que dieu que Oriol Junqueras és a la presó per culpa de Twitter, o per no haver convocat eleccions, també es pot dir que Junqueras és a la presó perquè van fracassar els moderats. Culpa seva.
—Sí. Segurament té raó. En això té raó. Jo li admeto, en l’autocrítica, que les solucions moderades no tenen predicament. Ni aquí ni a Madrid. A Madrid diuen: res de moderació, de diàleg ni de pacte. Per això jo faig un pas enrere, també.

—Impressionant el moment en què descriviu l’acte al Club Siglo XXI de Madrid, pocs dies després de sortir de la presó.
—Esfereïdor. Molt trist. Com podeu alegrar-vos que hi hagi gent a la presó, els deia. Molt trist. No sigueu bèsties. Jo hi ha molta gent amb la qual no combrego. Però que vagis a un club pretesament liberal, el Siglo XXI, i allà s’aplaudeixi una intervenció d’en Girauta, em sembla que era, que deia m’alegro molt que hi hagi gent a la presó i massa pocs que n’hi ha. Per colpistes. Ostres, si aquests són els liberals…

—Veig que feu una crítica dels fanàtics, en el llibre.
—Sí. No m’agrada el fanatisme.

—Aleshores per què heu fet el doctorat a la Universitat de l’Opus Dei?
—Aquesta és bona. Pumba! A veure, anem a pams. De fanàtics, n’hi ha a totes les cases. Compte. No es pot dir que totes les persones de l’Opus Dei siguin uns fanàtics. El fanatisme és un vici de l’ànima que hem d’eradicar. La moderació, ara tan malvista…

—…no és un tret de l’Opus Dei.
—L’Opus Dei com a orde no l’he estudiat. Jo tinc amics de l’Opus Dei, que són de l’orde. I no són fanàtics. I tinc amics a la CUP que no els considero gens fanàtics.

https://www.youtube.com/watch?v=8ZNB6uCK9P4&t=3s

—Li volia ensenyar aquest vídeo. L’heu vist?
—Cada dia el rosego, aquest vídeo. És molt vell. Això formava part de la campanya pel primer d’octubre. Admeti’m una cosa. Era escrita en cap llibre sagrat la interpretació del primer d’octubre? No. Com interpretàvem els resultats? No havia estat escrit. Per tant, jo allà explico que anirem a totes. I així ha anat. Permeti’m que em reivindiqui noble. Vam fer el que havíem de fer, però vam discrepar en un punt. Vostè hauria tirat pel dret? Jo no. I li dic una cosa. En una societat madura, la gent hi té molt a perdre.

—La gent estava més preparada per a perdre-hi coses que no pas la classe dirigent. Pot ser?
—És possible.

—Com és possible que hàgiu votat Puigdemont el 21-D, que hàgiu estat al seu govern i que encara avui no li hàgiu trucat per telèfon?
—M’he posat en contacte amb el seu entorn. Ara li he enviat el llibre. Confio que li agradi. No creu que hi queda bé, el president? Jo li tinc una gran estima. És una persona molt noble.

—I per què no us truqueu?
—Perquè jo prefereixo simplement que ell sàpiga que estic a la seva disposició. Si tingués passaport l’hauria anat a veure. Però no en tinc. I parlo amb el seu entorn. Amb els qui els cuiden.

—Costa de creure que Santi Vila es retiri. Ja sé que dieu que us sentiu com un gos de caça cansat i retirat, però costa de creure.
—A mi em sap greu retirar-me.

—No ho fareu.
—No podré fer res més. Fixi’s en aquesta entrevista que hem fet: molt amical –i li ho agraeixo–, però em costa molt justificar-me. Perquè segur que a l’estat d’ànim general li costa d’entendre la meva manera de pensar. Les solucions que hauria aplicat. I per a mi és molt dur. Jo m’estimo molt Catalunya. Haver-me de justificar, i passar com el tou…

—Dimitir al darrer moment no va agradar, no.
—Correcte. Però si això passa, doncs ja s’entén. Som servidors públics que durant uns anys hem fet política tan bé com hem sabut. I ara en volem uns altres que ho faran diferent. Doncs d’acord, ja sabeu on sóc. Cap a casa. Torno a fer de professor. I em dedico al meu llibre.