Santi Vila, l’agençaaparadors

Confesso la meva perplexitat, majúscula i insomne. No puc dormir des que he comprovat en el meu país dos fenòmens ben estranys. El primer és que totes les institucions públiques de pes (la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona) s’hagin posat d’acord de manera sobtada, ni que sigui per generació espontània, a tirar endavant plans de foment de la lectura. La cultura catalana està deixada de la mà de Déu (que, per un ateu com jo, us podeu imaginar l’abisme que això significa) i sembla que els nostres dirigents han trobat la cura, el diagnòstic de tots els mals: hem de llegir més.

Quin gamarús no podria estar d’acord amb un objectiu com aquest? Una altra cosa és quins mitjans ens proposen per a fer que els catalans llegim més i, presumiblement, siguem més savis. Ara hi torno. El segon fenomen tampoc no m’ha deixat dormir: mentre que el pla de foment de lectura de l’ajuntament va rebre una oposició tan forta que, inversemblantment,  va ser retirat de seguida, sobre el pla que va presentar el conseller Santi Vila a penes n’he sentit crítiques (amb l’excepció del tan ben ponderat article de l’Oriol Izquierdo, dilluns, a VilaWeb), tampoc comentaris elogiosos, ben estrany, el buit, el no-res.

Sobre el pla de l’ajuntament no tinc res a afegir a les alarmes que el seu anunci va propiciar. Tot plegat, una astracanada de les dolentes. Amb actors pèssims, Jaume Collboni i Risto Mejide com a protagonistes principals, i demostrant una incapacitat innata de distingir entre cultura i aparador; entre pensament crític (aquell que et proporciona la formació, entre d’altres coses la lectura, ben cert) i les aparences que provenen dels mitjans de masses. Enviar llibres a Donald Trump? Quina vergonya! Primer hauríem de comprovar què llegeixen els impulsors de la barrabassada. Ull viu, però! No ens poséssim contents abans d’hora perquè la campanya s’hagi cancel·lat. Us recordo que, fa mesos, es va aconseguir per pressió popular que Xavier Marcè no fos nomenat comissionat de Cultura de l’ajuntament, però aleshores Collboni –feta la llei, feta la trampa– el va nomenar assessor, i hi continua, amb despatx i sou de luxe. I l’alcaldessa Colau ho permet.

Ben mirat, el pla de foment de lectura de la Generalitat presentat per Santi Vila és també un aparador: netejar a terra de manera que la brutícia quedi sota les estores; crear la il·lusió o l’aparença que tenim el millor conseller de cultura que podíem arribar a pensar. On s’és vist un pla perquè els catalans llegim més sense posar-se d’acord amb les escoles; prometent que es regalaran llibres (posats a fer, per què no regalen també una pintura –jo demano un Miró– o un CD de música); fent promeses que comprometen un sector cultural (editors, distribuïdors, llibreries) amb qui no s’ha pactat res; o proposant la creació de la ‘nit de la lectura’ com a còpia beneita de la ‘nit dels museus’?

Santi Vila i els seus administradors no han pensat ni un moment en la lectura com a transmissió de coneixement, com a formació de l’individu. Si fos així no tornarien a aquesta concepció de la cultura com a número, com a indústria, com a festa trivial. No els interessen els museus, només saben veure’n l’aparador mediàtic (una nit l’any); no els interessa el llibre com a peça única i intransferible, sinó poder anunciar grans operacions que acaben essent aparences. Em recorda el Pla Integral de les Arts Visuals, acordat entre el Departament de Cultura de la Generalitat i la gran majoria de les associacions d’artistes, crítics, galeristes i centres d’art, que Santi Vila va rubricar només d’ocupar el càrrec, i que es troba en els llimbs, és a dir, dessota del mostrador.

Recordeu que el predecessor de Santi Vila, Ferran Mascarell, aquest que ara sabem que aspira a ser alcalde de Barcelona (encara que no sabem, trànsfuga dels socialistes com és, per quin partit somnia presentar-s’hi), també feia servir l’aparador per a fer-se veure ell  i només ell: conferència de premsa permanents, grans plans estratègics que han quedat en l’oblit, presència continua en inauguracions i estrenes. El conseller actual és un bon aprenent de la tàctica de sortir molt als mitjans per fer veure que treballa per al bé comú. Quins paios que ens han tocat en el món de la cultura: aparadoristes que són capaços de crear il·lusions, fantasies, parcs temàtics que han d’enlaire-se al cel… Però quan marxen, seguint la seva carrera política, la seva ambició real, tot queda igual o pitjor que no estava.

Llegir és important. I tant que sí. Michel Houellebecq ho ha dit de manera contundent: ‘Viure sense llegir és perillós, perquè obliga a conformar-se amb la vida.’ Sobretot si aquesta vida és intervinguda per un agençaaparadors.