Santi Vila: ‘Jo no tinc clar en quin costat jugo’

Santi Vila (1973) és el conseller de Cultura del govern català. Ha estat diputat al Parlament de Catalunya (2006-2013), batlle de Figueres (2007-2012) i conseller de Territori i Sostenibilitat (2012-2016). Actualment opta a presidir el consell nacional del Partit Demòcrata Català, i té per rivals Mercè Conesa, batllessa de Sant Cugat,  i Joan Vila, ex-batlle de Bigues i Riells. Vila rep VilaWeb al seu despatx de conseller, al Departament de Cultura.

—Partit Demòcrata Català. Us agrada el nom?
—Dec ser el primer dirigent que es va pronunciar a favor d’aquest nom: m’agrada Partit Demòcrata, entre més coses, perquè des d’una perspectiva internacional ens situa bé en un espai progressista. Liberal-progressista. En aquest sentit, hi vaig donar suport. A les portes del congrés, era dels que considerava que la paraula ‘convergència’ d’alguna manera o altra s’havia de mantenir. I, de fet, ho vaig escriure en un llibre que es diu Un moment fundacional.

—Doncs la paraula ‘convergència’ no hi apareix, a Partit Demòcrata Català.
—No. Com és sabut, les propostes que va fer la direcció no van ser benvistes. I es va entrar en una dinàmica que va evolucionar cap a aquest nom, que també em sembla modern i progressista.

—Dels primers noms, ‘Catalans Convergents’ i ‘Més Catalunya’, quin us agradava?
—Jo veia clar que la paraula ‘convergents’ sumava. Permetia moltes complicitats. La paraula ‘convergir’ suma.

—Xavier Trias va dir que potser haurien de demanar perdó pels casos de corrupció. Hi esteu d’acord? Fa falta catarsi, o amb això que va fer Trias n’hi ha prou?
—Els comportaments polítics vinculats a l’honestedat han de respondre personalment. Com a formació política hem de ser sempre radicalment honestos, i radicalment demòcrates, que vol dir transparents. Quan hi ha un comportament personal reprovable hem de ser implacables. Jo ho he estat sempre. A vegades fins i tot arriscant la meva posició interna. Jo sóc molt íntegre. Crec que des del punt de vista col·lectiu a Convergència només se li poden imputar bones polítiques al servei de la gent. I quan avaluem qui ha estat el protagonista dels quaranta anys de progrés a Catalunya haurem de reconèixer que han estat el PSC i Convergència.

—Les bases van empènyer perquè el partit es definís independentista i republicà. Us hi sentiu còmode?
—Era molt necessari que el partit abandonés posicions que fossin interpretades com a ambigües. I que hi hagués una posició clara per la independència. I ara l’element qualitatiu que hem de saber afegir, per distingir-nos d’algunes altres formacions, és que a més de ser el partit que vol la independència ha de ser el partit que la pot fer possible. El partit més útil per a aconseguir el somni, la utopia.

—Santi Vila es defineixi com a independentista?
—Sóc una persona que en aquests moments treballa per la independència de Catalunya, que sempre he descrit com un objectiu instrumental. Hi ha polítics que et diuen: jo vaig entrar en la política perquè des d’adolescent volia treballar per la independència d’aquest país. Jo reconec que no, a mi no em va moure això. A mi em va moure que m’estimo la gent. I que puc transformar la realitat del meu entorn i transformar-la per bé. El motor es nota molt. I la mentalitat. Ho veig amb companys de partit. Per què hi ets? I et diuen que des d’adolescents somnien una Catalunya independent. Si aquesta pregunta me la fessis alliberat de conjuntures, jo no t’entraria mai per aquí. Ho reconec. Perquè hi estic, en la política? Perquè estimo la gent. Perquè crec que els puc ajudar i puc ser útil. Si ara de cop i volta, que planto cara a Espanya amb això de Sixena, em desterressin a Anglaterra, i hagués de viure a Londres, doncs al cap de dos mesos intentaria ser regidor de Londres.

—O batlle!
—Exacte! Intentaria ser batlle de Londres! Perquè jo crec que puc ser útil.

—I el terme republicà, dins Partit Demòcrata, com el veieu?
—Alguna gent s’ha atabalat una mica. A mi m’agrada dir que la paraula ‘republicà’ només és la conseqüència lògica d’haver de descriure una forma d’estat. Si aconseguim que Catalunya sigui un país independent no tindria gaire sentit que haguéssim de configurar una opció dinàstica. Ara, no es pot dir que el Partit Demòcrata es defineixi com a republicà apel·lant a la idea republicana que ens vincula als anys trenta, i que és molt més controvertida.

—Controvertida?
—Evidentment. A Catalunya moltes famílies es van dividir. La meva família mateix: tinc sang materna republicana, i tinc sang paterna de gent que no estaven en cap opció, però que van travessar la frontera per por, perquè eren catòlics. Perquè la idea republicana a Catalunya suscita molts més sentiments controvertits que no els valors republicans que desperta a França.

—Doncs vau militar a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) abans d’entrar a CiU.
—Quan era un adolescent. Quan feia la carrera. Als anys noranta.

—Per tant, tan controvertida la idea republicana dels anys trenta, no ho deu ser, per a vós.
—Parlo per la societat. Jo a la Universitat de Girona duia els meus alumnes a Mauthausen i fèiem ofrenes florals a les víctimes de la guerra civil. El dolor dels republicans el comparteixo i l’he reivindicat. Tan cert com que la guerra civil i la República mereixen una anàlisi molt més complexa.

—I per què vau deixar ERC?
—Sempre he estat una persona progressista. I tinc claríssima la identitat nacional. I en aquells moments, que tenia dinou anys, vint i vint-i-un, vaig començar a col·laborar amb ells en l’àmbit local. Allò va evolucionar en una creixent tensió entre Puigcercós i Colom que em va incomodar. Vaig deixar-ho. I al cap d’uns anys una amiga meva farmacèutica es va presentar com a independent a les eleccions locals per CiU. Em va demanar si la hi volia acompanyar i vaig dir que sí, si em deixava ser independent, i no fer-me del partit, amb molt de gust. I al cap d’un temps, com passa en aquests casos, em vaig fer militant. I som aquí.

—Què n’opineu del referèndum d’independència que l’ANC, la CUP, Demòcrates i més volen introduir dins el full de ruta?
—És clar que el govern ha acordat un full de ruta. I el duem endavant amb extrema dificultat, amb moltes amenaces des de fora i des de dins. Estem compromesos amb un full de ruta perquè els ciutadans vagin a unes eleccions i puguem comptar definitivament si la majoria dels ciutadans volen la independència o no. Què ens passa? Que lamentablement les institucions de l’estat acrediten una baixíssima qualitat democràtica i un nul interès a canalitzar per la via democràtica el conflicte que tenen amb Catalunya. A partir d’aquí segurament és inevitable que el parlament, que entitats cíviques, posin sobre la taula iniciatives. Noves mesures de pressió a l’estat. I només puc dir una cosa: totes les iniciatives són benvingudes, perquè ràpidament intueixes que són benintencionades. Ara, el govern ha de seguir el seu camí. Les incorporacions noves tenen avantatges i inconvenients i els hem de calibrar. Hem de veure si aporten més confiança i seguretat portes endins i més solvència de portes enfora. Jo demano un criteri de prudència. Perquè aquest procés no el guanyarem amb el primer dels convençuts, sinó amb l’últim dels conversos.

—Em pensava que hi éreu molt més contrari, al RUI. No hi tanqueu del tot la porta, doncs?
—Ni en conec els detalls. El conec periodísticament. El govern no ha valorat aquesta qüestió. Que és molt dinàmica, es va movent. Acostumo a ser molt caut. Només dic que vigilem de posar noves iniciatives damunt la taula que puguin fer que l’opinió pública tingui la percepció que tendim a la improvisació. La independència la guanyaran els moderats. I depèn de què fem, si els moderats se’ns espanten, perdrem. En conec molts, de moderats.

—Els moderats no te’ls guanyes essent moderat. Te’ls guanyes anant segur, i foragitant la por. Va passar amb el 9-N. Els moderats també van votar.
—Allò era un acte sense conseqüències jurídiques. Era de presa de posició, d’orgull. Només faltaria que els espanyols no em deixessin votar! Al final això forma part del plantejament estratègic i tàctic. Sóc de tendència moderada i prudent. I el partit el vull guanyar igual. En la meva posició, d’alta responsabilitat, prefereixo anar matisant, contenint, aportant complexitat. Jo no tinc clar en quin costat jugo. Hi ha gent que m’ho diu: sempre ets sospitós. I és que això és congènit des que sóc una criatura. No m’ha agradat mai adscriure’m en els blancs o en els negres. Mira, aquest m’agrada. O és que aquest és l’adversari. Però és que té raó, cony! El primer polític de Catalunya que va reprovar Jordi Pujol vaig ser jo. Això és acreditat. El dilluns següent del 25 de juliol de 2014. Va haver-hi gent que em va deixar de parlar. Jo no he vingut aquí a rentar la cara de coses que no estan bé. En relació amb la identitat, amb la independència, no he vingut a avalar coses que no cregui que no són encertades. No em paguen prou per a fer aquestes coses. Sóc una persona lliure. La gent és molt més llesta que no ens pensem.

—Aquesta setmana la Diputació de Girona ha aprovat de gastar-se 124.000 euros per salvar la gestió deficitària de l’Orquestra de Cambra de l’Empordà, dirigida per Carles Coll. Heu llegit aquest article de Bernat Dedéu? Hi explica que Carles Coll cobrava en negre d’alguns batlles, que malpagava els músics i que havia arribat a cobrar 200.000 euros l’any de l’administració pública. Titulava l’article ‘Atureu el lladre!‘ El coneixeu, el cas? És cert tot això que diu Dedéu? O són falsedats?
—No vull respondre a un tercer, que ni hi poso cara, ni sé qui és. Jo no em dedico a polemitzar amb persones que ni conec. Em parleu de l’Orquestra de Cambra de l’Empordà. Quin és l’origen del mal? Que a Catalunya no hem invertit prou en cultura. Hi ha moltes orquestres, sovint de corda, que s’articulen entorn d’una batuta. D’un director. Amb totes els avantatges i tots els inconvenients. Aquí la criatura plora per la pobresa. Si jo m’enfado amb la professió periodística perquè crec que són poc rigorosos, quin és l’origen del mal? Que tota la professió s’ha empobrit molt. En el terreny de la música és espectacularment fràgil. I ens hauria d’avergonyir com a governants que ho sigui tant. Perquè sovint aquestes orquestres, en el cas de l’Orquestra de l’Empordà, al voltant de Carles Coll, han fet una feina de recuperació de patrimoni local, i difusió, que jo he apreciat molt. Jo he anat a poblets de 500 habitants on oferien les Quatre estacions de Vivaldi i sardanes orquestrades per músics de cambra.

—I cobrant en negre, segons Dedéu. Vós sabeu si és veritat, o és fals?
—Quan algú diu això ho ha d’acreditar. Evidentment que no en tinc coneixement. No ho he vist que això passi. Jo he estat alcalde, i quan he contractat una orquestra lògicament hi ha un acte administratiu. Ara, això, des de Barcelona estant es veu d’una manera i des del territori tot és molt més complex. La precarietat. I aquí hi ha hagut una feina de difusió molt forta. Dic que la governança en aquestes orquestres és precària? No, no dic pas això. O fins i tot mala pràctica? De cap de les maneres. De cap de les maneres. Això es podria resoldre via inspeccions? Sí, ja es fa. Inspeccions de treball. Però no és la solució, això. El govern no només s’ha de conformar a fer una feina de control.

—Coneixeu Carles Coll?
—El conec molt. És un patriota radical i independentista. Ha fet actes molt generosos. I gestiona una orquestra precària. No sé si ho fa més bé o més malament.

—I com a conseller, us ho podríeu mirar? Per confirmar si ho fa més bé, o més malament.
—No em consta. I no parlo per parlar. Sé que els ajuntaments no tenen oportunitat de pagar diners en negre. Com voleu que ho facin? Vine a actuar, que et pagaré en negre. Si no és que els alcaldes hi posen ells mateixos els diners de la butxaca! Oi que no té sentit?