“Aquests són els meus principis; si no us agraden, en tinc uns altres”, diuen que deia Groucho Marx. I és també allò que es desprèn de la petició d’amnistia que l’ex-conseller Santi Vila ha adreçat al jutjat penal número 20 de Barcelona, que instrueix la causa contra ell per desobediència i usurpació de funcions en el cas de les obres de Sixena. Perquè Vila, mitjançant Francisco Claverol, que és l’advocat de la Generalitat que el representa i que signa la seva petició, demana una cosa i, si no pot ser, la contrària, que tindria a parer seu el mateix resultat: o bé que sigui absolt de l’acusació d’haver desobeït i obstaculitzat l’ordre judicial de traslladar les obres exposades al Museu de Lleida quan ell era conseller de Cultura, cosa que nega rotundament que fes; o bé, si s’imposés la tesi acusatòria, que sigui amnistiat perquè hauria estat promotor “del primer assaig de la independència de Catalunya” i de desobediència a l’autoritat judicial espanyola.

A Vila, l’Ajuntament de Vilanova de Sixena li demana dos anys d’inhabilitació i sis mil euros de multa per un delicte de desobediència, i onze mesos de presó per un altre d’usurpació de funcions judicials. La jutgessa, Maria Mercè Fernàndez, va demanar a les parts, el mes de juliol passat, si aquests fets podrien ser amnistiables, cosa que va desorientar i indignar l’acusació particular, que exerceix l’ajuntament, i va suscitar alguns titulars pujats de to a la premsa de l’Aragó. Com podia ser que una causa per no haver obeït una resolució d’un jutjat d’Osca per a lliurar quaranta-quatre obres que eren al Museu de Lleida entrés dins de la llei d’amnistia?, es demanaven.

Però la defensa de Vila va trobar la manera. En l’escrit adreçat a la jutgessa, que VilaWeb ha pogut consultar, demana, en primer lloc, l’absolució, perquè nega que cometés cap desobediència. En la segona pàgina diu això: “L’Honorable senyor Santiago Vila Vicente no va cometre cap delicte: ni es negà a donar compliment al fet ordenat pel jutjat de primera instància número 1 d’Osca, ni adoptà cap actitud passiva o obstaculitzadora, ans al contrari: procedí de manera immediata al lliurament efectiu dels béns dipositats al MNAC i a impulsar amb la màxima celeritat tota la tramitació necessària perquè, en compliment de la normativa administrativa aplicable, es pogués fer efectiu el lliurament dels altres béns que es trobaven al Museu de Lleida […], amb el clar propòsit de complir l’ordre judicial de la manera més correcta i ajustada a dret.”

Vet aquí la primera petició que fa Vila: que l’absolguin, perquè fou obedient i va col·laborar amb les autoritats espanyoles en tot moment. Però tot seguit la seva defensa fa la segona petició: diu que, en cas que el jutjat assumís el relat de l’acusació, aleshores Vila hauria de ser amnistiat. Perquè el relat de l’acusació particular vinculava els fets directament amb el procés d’independència, és a dir, que “el senyor Vila hauria desobeït amb el propòsit de negar l’autoritat de l’estat espanyol i els seus òrgans judicials, donant suport així a la independència de Catalunya.”

De manera que, tan sols dues pàgines més endavant, a la quarta, la mateixa defensa diu: “Cal no oblidar que fou el govern de la Generalitat que aprovà el decret 139/2017, de 6 de setembre, de convocatòria del referèndum d’autodeterminació de Catalunya (a proposta de tots els membres, i del qual formava part l’Honorable senyor Vila); que també va acordar, el 26 de juliol de 2016, en aquest context de conflicte obert amb les autoritats estatals, no autoritzar el lliurament de béns dipositats al Museu de Lleida, i cal recordar també que no es procedí al lliurament efectiu dels esmentats béns fins l’11 de desembre del 2017”, quan el govern ja havia estat destituït pel 155.

Per a sostenir aquesta posició alternativa a l’absolució, i que implicaria l’aplicació de l’amnistia, l’advocat de la Generalitat s’aferra a una part de l’escrit d’acusació de l’Ajuntament de Vilanova de Sixena del 30 de novembre de 2017, en què apareixen afirmacions com ara que els fets denunciats “no van ser res més que el suposat primer assaig de la independència de Catalunya” i que “hi havia d’haver forçosament una estratègia oculta per haver elegit el jutjat d’Osca”, perquè “desobeir el jutjat d’Osca vol dir desobeir també els més alts tribunals que han dictat resolucions en el curs de l’execució provisional de sentència”; i que “amb això demostrarien que són un nou estat perquè ni un estat ni els seus tribunals no en poden jutjar un altre, en aquest cas la nova República independència [sic] de Catalunya”.

La defensa de Vila referma que “el moviment independentista català s’oposava al trasllat de les obres dipositades al Museu de Lleida”. I amb aquest vincle, afirma que els fets, si es descartés la tesi de la defensa i, per tant, l’absolució, encaixarien amb l’article primer de la llei d’amnistia. O uns principis, o uns altres, si convé.

Ara la jutgessa ha de prendre una decisió sobre si efectivament amnistia Santi Vila o bé en desestima els arguments. A diferència de Vila, l’altre acusat, el conseller Lluís Puig, serà jutjat –el 21 i 22 de novembre– al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. La causa contra Puig l’ha retinguda el TSJC perquè, com a diputat al Parlament de Catalunya, és aforat. A Puig la fiscalia li demana sis mil euros de multa i l’acusació particular, 99.000 i una inhabilitació de dos anys.