Santi Vidal: ‘La meva sanció era una depuració ideològica i un avís a navegants’

Santi Vidal està content. El Tribunal Suprem espanyol finalment li ha donat la raó i ha estat readmès a la carrera judicial després de quatre anys sense poder exercir de jutge per haver participat en l’elaboració d’un esborrany de constitució catalana. Tanmateix, haurà de participar en un concurs públic per a recuperar una plaça com a jutge, i pot ser que no pugui exercir a Catalunya.

Vidal fou la primera víctima de l’aparell repressiu de l’estat espanyol. L’ànim d’escarment i de venjança va dur el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) a imposar-li la sanció màxima de tres anys i a prolongar-la l’any passat indefinidament per les seves opinions polítiques. Però ara el Suprem ha ensorrat el castell de cartes de Carlos Lesmes. VilaWeb visita el jutge Vidal a casa seva, dos dies abans de declarar com a testimoni en el judici contra el procés. Ens avança que s’acollirà al dret de no declarar perquè és investigat al jutjat 13 de Barcelona en una causa que no creu que arribi ni a judici: ‘És com una teulada de fusta plena de tèrmits.’

—Us ho podem demanar tot? Hi ha tanta repressió, que de vegades els periodistes ens movem amb una certa autocensura.
—En una època com l’actual, en què a l’estat espanyol aflora la repressió contra tot allò que hom pensa o diu, és molt important que tant els qui discrepen del model constitucional actual com els periodistes no practiquin l’autocensura. És la primera derrota. Quan els qui tenen el poder aconsegueixen que la gent no diguem què pensem o mesurem dues o tres vegades allò que voldríem dir és un fracàs del sistema democràtic.

—Sentiu que s’han reparat els vostres drets?
—Dissortadament, la reparació absoluta no hi és mai. Confio que la sentència del judici contra el procés sigui absolutòria, i encara que l’encertés, cosa que serà difícil, la reparació no seria absoluta. Els companys del govern i del parlament fa un any i escaig que són la presó i això no ho pot reparar ningú. A mi m’han impedit durant quatre anys de fer allò que més m’agradava, fer de jutge. Per a això vaig estudiar dret, em vaig preparar unes oposicions… i per això crec que durant vint-i-sis anys vaig fer la feina ben feta. Mai no em van obrir cap expedient i tinc un índex de revocació de sentències dels més baixos de la carrera judicial. Crec que tenia i espero continuar tenint un cert prestigi jurídic, si més no a Catalunya. Tinc una sensació agredolça perquè finalment m’han donat la raó, però m’hauria agradat molt incorporar-me a la judicatura de la República de Catalunya. Vull fer també un agraïment al col·lectiu de juristes Drets pel suport que m’ha donat en tot moment.

—Heu tingut sensació d’escarment i venjança?
—Sí. Vaig poder entendre que em sancionessin temporalment, tot i que no m’esperava tres anys, que era la suspensió màxima. Al poder judicial espanyol era lògic que el molestés que col·laborés en l’esborrany d’una hipotètica constitució catalana. Ara, ni justifico ni comparteixo ni entenc que fa un any em castiguessin de manera indefinida.

—Ara us obliguen a presentar-vos a un concurs públic.
—És una part de la sentència que lògicament no comparteixo, però que he de respectar. No hi puc presentar recurs. Vaig demanar que designessin la destinació. M’ho han desestimat perquè consideren que és una competència exclusiva del CGPJ. En el pròxim concurs de places vacants de la meva categoria professional, m’ho han d’oferir i tindré una preferència.

—Quan pot tardar?
—Normalment el termini de concursos d’adjudicació de places vacants dins la carrera judicial és cada dos mesos o tres. De les places vacants, podré triar d’acord amb l’antiguitat, que m’és reconeguda. Hauré de triar la que consideri menys perjudicial des del punt de vista d’allunyament geogràfic, que és el que li demanava al Suprem, perquè em consta que hi ha vacants a Catalunya.

—Penseu que poden intentar perjudicar-vos i no convocar places a Catalunya?
—El president del CGPJ, el senyor Lesmes, no s’ha caracteritzat ni per tenir-me una especial consideració, cosa que no li demano, ni tampoc per complir la llei de manera escrupolosa. M’ho espero tot, amb franquesa. Haver guanyat el cas és una victòria, però no m’enduré cap sorpresa si la plaça que m’ofereixen no és de prop.

—Fa gràcia que no us readmetés per haver expressat opinions polítiques un organisme, el CGPJ, absolutament polititzat pel PP i el PSOE.
—Em consta que una part de la cúpula judicial del Suprem fa bastant temps que està molt incòmoda amb el CGPJ de la manera que el dirigeix el senyor Lesmes. De fet, hi ha hagut unes quantes impugnacions de decisions seves fins i tot per part dels vocals del CGPJ. El seu mandat ha estat molt qüestionat i ara està en funcions. En aquests moments m’imagino que la seva posició és bastant inestable.

—Coneixeu el jutge Manuel Marchena?
—Personalment, no. L’he vist en cursos de formació. És un bon jurista i un bon professional del dret. De la seva feina no en tinc res a dir, fins ara. En relació amb el procés, aquest judici ni tan sols havia d’haver començat. Els indicis de criminalitat són tan febles i contradictoris que, sincerament, m’esperava que no s’obrís judici oral.

—De debò que ho esperàveu?
—Sí. Tots els juristes amb qui comento això em diuen que sóc un ingenu, però jo continuo confiant en el dret, malgrat totes les barbaritats que hem vist i això que m’han fet a mi. Pensava sincerament que, a tot estirar, aquest judici seria per desobediència o, estirant-lo al màxim, per conspiració per la sedició. És a dir, fer actes preparatoris per, en un moment determinat, arribar a prendre una decisió que no seria compatible amb l’ordre constitucional vigent. Però com que això no es va arribar a consumar, perquè la declaració d’independència no va publicar-se al BOPC ni res, seria en grau de temptativa. Parlaríem de penes molt menors i de la llibertat provisional immediata dels acusats. La rebel·lió, la sedició agreujada amb malversació… no tenen cap fonament de dret.

—Ho analitzeu en termes de dret.
—Quan un acumula trenta anys en el món de la justícia, qualsevol conflicte l’analitzes d’acord amb allò que diu la llei i com s’ha d’interpretar segons el relat fàctic. Els fet del 20-S i l’1-O no tenen res a veure amb el que expliquen els escrits de la fiscalia i de l’acusació particular. Confio i continuo confiant que la sentència que es dictarà cap al juny o juliol sí que s’ajusti al dret i hi hagi una sorpresa agradable per als presos i la major part dels ciutadans de Catalunya. Ara, si és de condemna, continuarà essent una sentència injusta. En un estat democràtic, votar i declarar la voluntat política d’independència no és delicte. I ho diuen persones molt més qualificades que jo, més d’un centenar de catedràtics i professors de drets penals de tot l’estat espanyol.

—Com heu vist el judici fins ara i el paper de Marchena?
—El jutge Marchena és un bon jurista, però té fama de tenir un caràcter una mica difícil i ser poc dialogant. Crec que fa un esforç per a ser més obert que no podíem pensar abans del judici. Però això és realment sincer, hi ha voluntat de transparència i de donar igualtat de mitjans a totes les parts? O bé és perquè és conscient que el judici es retransmet en directe i que el veuen milions de ciutadans, observadors internacionals, jutges i fiscals europeus que s’han pronunciat contra les tesis de la fiscalia espanyola… Crec que Marchena n’és molt conscient. Adopta una posició intel·ligent perquè per l’opinió pública mundial i els mitjans europeus també es jutja el Tribunal Suprem.

—Sou citat a declarar dijous com a testimoni. Ho fareu o us acollireu al dret de no declarar perquè sou investigat pel jutjat 13?
—M’acolliré al dret de no declarar. Així ho he convingut amb la meva advocada. Puc dir que la meva línia de defensa serà coherent. Tinc el dret de guardar silenci i no perjudicar la meva estratègia de defensa al jutjat 13. A més, no m’ha citat a declarar el tribunal, la fiscalia ni l’advocacia de l’estat, només Vox. Al·legaré que no reconec la legitimitat processal d’aquest partit d’ultradreta per a fer-me preguntes, i són els que es van querellar contra mi al jutjat 13.

—Veieu matèria per a recórrer contra una sentència condemnatòria a Estrasburg?
—Si malauradament la sentència del Suprem és condemnatòria amb uns termes jurídicament inadmissibles, les defenses ja han dit que presentaran recurs al Tribunal Constitucional. El Constitucional no anul·la sentències. La seva funció serà analitzar si el judici s’ha fet amb totes les garanties. Crec que hi hauria marge suficient perquè les defenses poguessin obtenir un pronunciament favorable del Constitucional espanyol. Ja sé que puc semblar ingenu, però continuo creient en el món del dret. Això implicaria la immediata llibertat dels presos.

—Sembla difícil que passi això.
—És difícil, però no impossible. Tinc la impressió que la majoria dels membres del Constitucional s’han adonat que la deriva que ha tingut el tribunal d’ençà del 2010 amb la sentència de l’estatut és una deriva francament perillosa. Es retorça molt el dret per a arribar a unes conclusions determinades. Hi veig possibilitats. En el cas que no es fes, s’hauria d’arribar a Estrasburg. El problema és el temps i els efectes de les seves sentències. Abans de quatre o cinc anys seria difícil que es pronunciés. Analitzaria la vulneració de drets fonamentals, i no tinc cap dubte que la sentència d’Estrasburg anul·laria la sentència del Suprem. Com ho ha fet en el cas d’Otegi o en altres coses. Espanya és un dels estats en què la justícia ha estat més qüestionada per la justícia europea. Però, és clar, qui repara els drets vulnerats en aquest temps? Les sentències del TEDH haurien de ser un correctiu per a la jurisprudència del Constitucional, però dissortadament, com va dir una magistrada de l’Audiència espanyola, i no en diré el nom perquè és a les hemeroteques, ‘a Estrasburg que diguin el que vulguin, que nosaltres farem el que hàgim de fer’.

—A la instrucció del 13 hi ha hagut moltes irregularitats. En podeu emetre una opinió, malgrat ser-hi investigat?
—Puc dir allò que la meva advocada i els de la resta d’investigats han dit. La fase d’instrucció del sumari és tan farcida d’irregularitats, il·legalitats a l’hora de les entrades i escorcolls, les intercepcions telefòniques… i la vulneració de drets fonamentals, que la nostra tesi és que el cas del 13 no arribarà mai a judici. No hi pot arribar, a judici. És com una teulada de fusta plena de tèrmits. Si arribem a judici, els caurà a sobre. Espero no equivocar-me. Per sort, ara hi ha una nova jutgessa i estic segur que s’ho mirarà de manera més imparcial i objectiva que no pas el magistrat que se n’encarregava.

—La maquinària judicial del 13 va començar amb la querella en contra vostre per declaracions en actes de l’ANC. Heu tingut sentiment de culpa i penediment?
—Els primers dies de febrer del 2017 van fer-se públiques declaracions meves en un acte polític, de manera descontextualitzada. El periodista d’El País va agafar frases de quatre o cinc actes, de diverses persones, i va muntar un relat. Com ha fet la fiscalia. Va muntar un relat que, si s’escolten íntegrament els quatre actes en què vaig participar sobre estructures d’estat, em vaig sentir traït. Cal recordar que exercia com a portaveu d’un grup parlamentari i que feia una campanya que es deia ‘Construïm República’ per a parlar del referèndum i les estructures d’estat. Vaig assumir les meves responsabilitats i segurament vaig pecar de falta de prudència. No sóc un polític professional, que sap què pot dir i que no, i vaig travessar aquesta línia, vaig caure en el parany. Això es va transformar en un sentiment de culpa? No. Estaríem exactament igual. He de ser humil, també. Les meves paraules i la meva opinió no tenen el pes necessari per a desencadenar aquesta repressió de l’estat. Ho haurien fet exactament igual. M’agradaria afegir que en l’intercanvi de cartes que he tingut amb la majoria de presos, sempre ha estat en aquesta línia. Ells sempre m’han dit que no estan tancats per culpa meva, de cap de les maneres. Algunes coses que vaig dir eren verídiques, altres eren exagerades.

—En traieu cap conclusió, de tot això?
—La lliçó que he après d’aquests últims quatre anys és que les persones que no som polítics professionals correm molts més riscs de caure en paranys pel fet de ser sinceres i dir allò que realment pensem. Jo no sé contestar Y a una pregunta X. En canvi, un polític professional sí que ho sap fer. Sí que em recrimino a mi mateix d’haver entrat en el joc de la política sense estar completament preparat. Els cops de colze que hi ha a dins… la professió de polític per mi és molt honrosa i imprescindible, però no havia pensat que a dins hi veuria el que vaig veure. Les traves per darrere, els cops de colze, l’intent de manipular allò que has dit per a treure’n un rèdit polític… i això passa tant amb els partits opositors al teu com, per desgràcia, amb persones del teu partit. Aquesta és una lliçó que he après i que em permet de dir que no em dedicaré mai més a la política. Mai més.

—Fareu política de base?
—Tots fem política. Pobre, el qui no ho fa! Vol dir que és neutre i que li és igual si governen els uns o els altres o si es fan polítiques socials. Continuaré fent política de base. Evidentment, respectant, com he fet sempre i com ha reconegut sempre el CGPJ, que les meves opinions personals no interfereixen en el meu treball jurisdiccional. Malgrat això, em van sancionar.

—Podrem tornar a creure en la justícia?
—Estic convençut que si algun dia es fa realitat el desig de tenir un estat propi i per tant una justícia republicana, sí. Començarem de nou i intentarem que sigui una justícia justa. Ja veieu que parlo en primera persona del plural perquè si això fos així, no renuncio a tornar-m’hi a implicar d’una manera més seriosa.

—La vostra és una primera victòria, potser.
—Estic molt content que pel país pugui ser un punt d’inflexió, si ho arriba a ser. Personalment, també estic content. Vaig ser el primer a ser escarmentat i ara el primer a qui retornen parcialment els drets. La meva sanció era una depuració ideològica i un avís a navegants. Si fas de jutge però et fiques en política, i no els agrada, hi ha conseqüències. Hi havia jutges favorables al dret d’autodeterminació que durant aquests anys han estat callats.

—Què s’ha de fer perquè la justícia sigui diferent?
—Segurament una de les primeres coses que cal fer perquè els ciutadans recuperin la confiança en la justícia és modificar el sistema d’elecció dels vocals del CGPJ. Fa molts anys que ho dic. Actualment un terç el tria el congrés, un altre terç el senat i l’últim terç els jutges. Majoritàriament, els jutges són conservadors, per una qüestió sociològica del franquisme. L’Associació Professional de Magistratura és ideològicament vinculada al PP i són el 80% dels jutges. S’ha de canviar el sistema d’elecció dels vocals i jo defenso un sistema d’elecció directa, tant dels qui volen governar els jutges com els qui volen estar al govern. Això permetria que l’elecció de jutges del Suprem i del Constitucional el fes gent més representativa i propera a la societat actual.