Sant tornem-hi?

Un cop superada la previsible no-investidura de Feijóo, i ja commemorat –un any més– l’aniversari de l’1 d’Octubre, ens endinsem en setmanes (no sabem quantes) que seran presidides per la negociació entre Pedro Sánchez i Carles Puigdemont, que pot portar a la investidura del primer com a president del govern espanyol, o a la repetició d’eleccions a Corts Generals el 14 de gener. Més enllà de les declaracions públiques en nuclis perifèrics (en termes de poder) del PSOE a Espanya i de la propensió declamatòria de l’independentisme (definició a càrrec del lector) a Catalunya, això és el que hi ha.

Ben bé tothom desconeix quines són les restriccions completes dels negociadors implicats. Això dit, n’hi ha un parell que em semblen clares, i que mereixen ser discutides. Pel cantó de Sánchez, una línia roja primordial  és la d’un referèndum d’autodeterminació. I no només, ni fonamentalment, perquè ho prohibeixi la constitució, perquè hi ha formes de fer-ho sense que generi un mandat legal (genèricament prohibit, per altra banda, en cas de referèndums), l’aplicació del qual sí que seria contrària a la constitució. El problema d’un referèndum d’autodeterminació “acordat” és que polvoritza el model de construcció nacional espanyola, emmirallat en el francès, que identifica estat i nació, per la qual cosa no pot haver-hi més d’una sobirania dins de l’estat. Model que gaudeix d’una sòlida i estable majoria entre la població espanyola. De referèndums a Catalunya n’hi podria haver per diverses coses i amb diferents formats; però el que no hi haurà és un referèndum d’autodeterminació acordat.

La principal restricció de Puigdemont és que un acord no pot passar per l’acceptació d’un marc que renunciï a la unilateralitat. La unilateralitat en la decisió (que no necessàriament en l’execució) és quelcom inherent a la substància de la nació política. Renunciar-hi és, de fet, renunciar a la nació. I això és quelcom independent de la major o menor probabilitat d’exercir-la amb èxit, que depèn de la correlació de forces en cada moment i episodi.

Això establert, hi ha una altra restricció per a Puigdemont que em sembla destacable, i sobre la qual s’ha reflexionat menys: la reversibilitat de les qüestions acordades. Això és quelcom diferent del concepte “cobrar per endavant”, que s’ha usat en alguna ocasió. Perquè “cobrar per endavant” és imprescindible quan no hi ha confiança que l’interlocutor compleixi els acords. Aquest ha estat un dels principals problemes dels acords que ha fet l’independentisme amb el govern d’Espanya des de la moció de censura del juny del 2018, que portà Sánchez a la presidència del govern espanyol.

Tanmateix, allò que es cobra per endavant també es pot perdre, i amb escreix, quan es gira la truita, i desapareix la força que es tenia. Per això morí el “peix al cove” pujolià, que en la reedició dels darrers anys s’ha arribat a convertir, de fet, en “aigua al cove” (nota per al lector de terra endins: els coves tenen forats i desaigüen). La irreversibilitat, en canvi, implica que els efectes d’allò que es pacti no són reversibles, tant si es cobra per endavant com si no (d’això darrer, la trajectòria de Sánchez n’aconsella ser molt escèptic).

Alguns analistes veuen un moment de crisi del “règim del 78” i l’oportunitat d’impulsar un procés (un altre) de reforma territorial de l’estat. No tinc clar que el “règim del 78” estigui en crisi; pot ser, si de cas, en una pugna interna pel control de les institucions. En qualsevol cas, és necessari entendre que la història dels 160 darrers anys a Espanya (des que reviu la discussió territorial, apaivagada el segle i mig posterior a la guerra de Successió) dibuixa un patró regular, tan regular que s’ha fet previsible.

El 1868 cau la monarquia, s’instaura la Primera República, s’avancen propostes federalitzants… i les coses tornen a l’estat natural amb la primera restauració borbònica el 1874; la debilitació de la restauració borbònica a inicis del segle XX fa possibles canvis, com la creació de la Mancomunitat a 1914… però la dictadura de Primo de Rivera des del 1923 suprimeix aquells avenços; la monarquia borbònica cau novament el 1931, s’esdevé la Segona República, hi ha certa reforma territorial a Espanya… i la Dictadura franquista ho esborra de soca-rel; a la segona meitat dels 1970 el règim franquista muta a democràcia, torna la reforma territorial… i des dels anys 1990 hi ha alentiment primer, i retrocés després, consagrat per la sentència del TC el 2010 sobre la reforma de l’estatut.

Pedro Sánchez, i el PSOE en el seu conjunt, no han alterat les conviccions que expressaven fa tres mesos. Senzillament, fan de la necessitat virtut, perquè ho necessiten per a mantenir el govern d’Espanya. Si algun dia no ho necessiten, actuaran en conseqüència. I com que, en general, al PSOE l’estatisme domina al nacionalisme (a l’inrevés del que passa al PP), les coses simbòliques li resulten més transaccionals. Per això l’acord per la votació de la mesa del congrés va resultar en la modificació del reglament per a usar llengües no castellanes, per a impulsar l’oficialitat del català a la UE –qüestió per a “restablir” confiances– (i també que els partits catalans pro-independència tinguin grup parlamentari propi, que és millor que no tenir-ne).

Agafem aquests acords a tall d’exemple: són irreversibles? Si el català assolís oficialitat a la UE (cosa que no es pot donar per feta) sembla bastant irreversible, encara que només sigui per la dificultat de reformar procediments administratius en les institucions de la UE. I les llengües no castellanes al congrés? No ho veig igual d’irreversible, tot i que molta gent pensa que, ja naturalitzat l’ús, els inconvenients per a majories alternatives de suprimir-ho superen els de mantenir-ho. Altra cosa és el valor polític que cadascú doni a aquestes qüestions, en relació amb el procés d’independència.

En aquest context, la pedra de toc és l’amnistia per a tots els fets vinculats amb els previs i posteriors de l’1 d’Octubre i les causes que se n’han derivat (deixo per a juristes definició més precisa, i reflexions formals). En termes d’efectes sobre les més de 1.400 persones que continuen encausades (en quasi 600 causes), algunes amb condemna ferma de presó, una amnistia tindria efectes irreversibles. Encara que el Tribunal Constitucional la declarés inconstitucional passats uns quants anys, perquè els efectes de la nul·litat molt difícilment podrien fer-se retroactius. Només caldria que el govern d’Espanya no interposés immediatament un recurs, abans que entrés en vigor, demanant-ne la suspensió cautelar. Altra vegada: cadascú valorarà com vulgui el valor polític d’una amnistia (confesso el meu escepticisme amb allò de “Europa ens mira”, que ara argüeixen alguns –fins fa poc– notables escèptics). Pel que a mi respecta, una de les coses que m’han semblant més indignes del post-Octubre 2017 ha estat que s’hagi negociat la salvació d’una part mínima de l’alt comandament –polític i civil– de l’independentisme, amb els indults de Sánchez, mentre s’ha deixat a l’estacada “la tropa”, i abandonats ferits i presoners. Dono gran valor a corregir-ho.

Crec que la idea està ja expressada. Siguin quins siguin els continguts d’un eventual acord per la investidura (que serà només si convé a les parts), la irreversibilitat de les mesures hauria de ser un dels filtres de valoració. Perquè allò que sigui reversible té moltes probabilitats de ser revertit. I, per això mateix, les qüestions concretes –per rellevants que siguin– de tipus pressupostari, val més deixar-les per a eventuals negociacions pressupostàries. Això és, desvinculant investidura de pressupostos, per poder-ne monitorar el compliment en el futur.

Fóra bo que el caràcter d’irreversibilitat de les mesures acordades fos considerat en el procés de negociació. Perquè la història d’Espanya ens ensenya que patrons tan assentats no s’alteren massa sovint; i aquest no sembla un d’aquells moments puntuals en què es “fa història”, en qualsevol cas. Tant de bo aquesta vegada fos diferent. Però no ho crec. Quan els vots al congrés deixin de ser necessaris, l’aigua desbordada tornarà al riu, una vegada més.