Sant Tornem-hi

Que la justícia alemanya no vegi problemes penals al 1r d’octubre no solament és una bona notícia per als independentistes catalans. També ho és per als independentistes europeus. Són els límits de l’exercici del dret d’autodeterminació a la Unió Europea, i no únicament a Catalunya, allò que es defineix aquests dies a Alemanya. Contra el tòpic, l’independentisme (el nacionalisme, de fet) és un moviment global, com ho pot ser el socialisme, el liberalisme o l’anarquisme. Aquí, l’objectiu no és que un país sigui lliure. L’objectiu és que ho siguin tots. I de la mateixa manera que per als anarquistes la llibertat no és completa si no la gaudeix tothom, per a molts independentistes, la independència no és completa, si no la gaudeix tothom. Per això tants independentistes catalans són també favorables a la independència  d’Escòcia, del Tibet o del Kurdistan. Per això tants kurds ens tenen empatia. Formem part del mateix objectiu. Habitar un planeta lliure.

Així, el socialista Ernesto Che Guevara no feia la revolució socialista en un sol país. La va fer en més. Per a ell, la lluita era la mateixa. I l’independentista Garibaldi, si fa no fa el mateix. Ell no va lluitar només per la independència italiana, també per la de més. Era part del mateix objectiu. Aquesta setmana, doncs, són els partidaris europeus d’aquest moviment polític anomenat independentisme que ja comencen a saber que fer un referèndum unilateral contra l’estat matriu en contra i sense ús de la violència no és perseguit per la justícia del país més poderós d’Europa, Alemanya. I això no és bona notícia únicament per als catalans independentistes. Ho és per a tothom.

Passa que els catalans acaben de rebre, via alemanya, la benedicció d’un sant particular. El Sant Tornem-hi. Perquè si els fets d’octubre no són penalment perseguits..Sant Tornem-hi els cops que calgui. Quin clàssic de les taules catalanes. El referèndum com a exemple. N’hem fet fer tres intents. Les Consultes (2010), el 9-N (2014) i l’1-O (2017). I la conclusió, la sabíem del costumari català: ‘a la tercera, la vençuda’. Doncs ara potser que fem el mateix amb la DUI. N’hem fet una? Doncs potser és millorable. Però, a mi, no em feu repetir el referèndum unilateral. Ho vam quasi brodar. A mi, si de cas, feu-me repetir la Declaració d’Independència. Aquesta sí que és millorable. Potser és el 27-O, i no l’1-O, que requereix un Sant Tornem-hi.

La classe política es reorganitza. De les primàries de Jordi Graupera al nou partit de Carles Puigdemont, els polítics destinen energies a trobar eines del seu gust. Ben fet que fan. Però, amb tot el respecte, voleu dir que ens calen nous partits? Ho faran millor que els vells? Tremolo amb la classe política. I admiro la classe política. Tot a la vegada. En tot cas, jo ja ho tinc escrit: potser la lliçó dels fets d’octubre és que els partits i les institucions poden ser revolucionaris però necessiten ajuda de fora. Sols, no se’n surten. No ens en sortim. Aquest octubre calia un punt més d’empenta. Potser una ANC més lliure i independent dels partits hauria anat millor? Hauria estat útil un Òmnium muntant desobediència civil organitzada, pensant en la postDUI? Per què confiar la revolució, per pacífica que fos, a institucions d’ordre com la Generalitat? No era abusar-ne?  Demano jo. Perquè sóc dels qui creuen que sense els partits no anem enlloc, cert. Però amb els partits i prou, tampoc.