Sant Sebastià, patró LGBT?

‘Llavors Dioclecià va ordenar que fos lligat al mig del camp i assagetat pels soldats, que el van omplir de tantes fletxes que semblava un eriçó i, com que el tenien per mort, se’n van anar.’ Així és com la Llegenda àuria de Iacopo da Varazze, del s. XIII (el relat de vides de sants amb més circulació durant l’edat mitjana), descriu el punt central del primer martiri de sant Sebastià, que no l’arriba a matar. Per això és el patró d’arquers i ballesters i en la iconografia sol ser representat com un home amb el tors nu, lligat a un arbre i cosit de fletxes, com s’aprecia en aquesta estampa del Costumari català segons el curs de l’any, de Joan Amades (1890-1959), al peu de la qual hi diu: ‘Estampa de sant Sebastià, davant la qual hom feia llum per tal que guardés de pesta i de més mals de contagi.’

Al llarg de vint-i-una pàgines més, Amades transmet tots els detalls dels cultes que rep pels pobles i entre els oficis dels Països Catalans (especialment al Principat). A les viles protegeix contra la pesta (igual que sant Roc i sant Cristòfor, amb qui és representat sovint) i dels oficis exerceix el patronatge entre els relacionats amb les ballestes i la soldadesca, o bé entre els que es practicaven a la vora d’un santuari que li fos dedicat.

La llegenda de Barcelona i el llegat d’Apol·lo

Dels gremis que s’hi encomanaven, segons Joan Amades, a Barcelona destacava el dels pescadors de canya, que explicaven que el màrtir era barceloní i que hi compartien ofici. Per enveges, els altres pescadors van aprofitar un dia que es banyava al mar per robar-li la roba i, una vegada va tornar a terra, el van lligar a un arbre i el van ferir de mort amb dards fets de la canya de pescar.

Aquesta història no és sinó una versió popular i local de la mateixa llegenda que escriu da Varazze i demostra, per damunt de tot, fins a quin punt la ciutat sentia devoció pel sant. També remarca quins en són els senyals d’identificació: als que ja hem indicat s’hi afegeix la traïció dels seus, perquè da Varazze explica que Sebastià, cristià, era cap de la guàrdia personal de l’emperador Dioclecià (va regnar entre el 284 i el 305), famós per les persecucions contra els seguidors d’aquesta religió. En descobrir-ho, va decidir d’ajusticiar-lo tal com ja hem exposat. Tanmateix, la pluja de fletxes no el va matar i Sebastià reaparegué davant l’emperador. Li va recriminar l’actitud i Dioclecià, greument ofès, ordenà que el matessin a cops, ara definitivament, i que en llencessin el cadàver a la Cloaca Màxima.

La llegenda conté elements que semblen força antics: Ambròs de Milà (s. IV aC) ja hi fa referència, i el seu martiri recorda la mort d’Aquil·les en la mitologia grega i la de Bhisma en l’índia. Així i tot, si les fletxes l’han de relacionar amb res, és amb Apol·lo, fins al punt que n’ha estat considerat la versió cristiana, atès que a tots dos s’adreçaven els precs per allunyar la pesta, perquè, com van comentar, això simbolitzaven les seves sagetes en l’imaginari grecoromà.

La bellesa del nu masculí

Les imatges més antigues que es conserven del sant el representen com un home madur, barbut, i totalment vestit, amb l’arc i les fletxes que no el van matar, solemne i valent. Tanmateix, els artistes renaixentistes van trobar que, en virtut de la història del martiri, era un dels pocs personatges religiosos que es prestava a ser representat nu o seminú a part de Jesús. No és del tot clar per què va adquirir llavors l’aspecte d’un noi jove sense barba, però devia de permetre de plasmar millor la bellesa perfecta, potser per rivalitzar amb l’Apol·lo de les escultures clàssiques.

D’una altra banda, la representació del seu martiri va fer que adquirís trets més aviat ‘femenins’, perquè aguanta passivament el dolor sense mostrar-hi resistència ni poder-hi fer res. S’assembla més, doncs, a la Mare de Déu dels Dolors, tan present en les representacions artístiques, travessada per set projectils al pit. Aquesta feminitat o passivitat, a més, es plasmava amb la forma en essa del cos del màrtir, reservada a les figures femenines.

És en virtut d’aquesta ‘feminitat’, segurament, que alguns artistes el van començar a representar amb la mirada cap al cel, que indica certa submissió i, com santa Teresa, va començar a ser representat pràcticament extasiat. No mira mai endavant ni té la cara rígida, com faria un guerrer. Una de les pintures en què s’aprecia millor és en la de Giovani Bazzi (1477-1549), àlies Il Sodoma (un malnom que en delata les preferències sexuals). També el van pintar Andrea Mantegna (1431-1506), Sandro Botticelli (1445-1510), el Greco (1541-1614) i el barroc Guido Reni (1575-1642). Va ser una de les seves pintures que, segons que explica el gran escriptor Yukio Mishima (1925-1970) a l’autobiogràfica Confessions d’una màscara, va fer-li prendre consciència de la seva homosexualitat. De fet, fins i tot va imitar el quadre en una fotografia.

El dolor de la condició de l’artista (homosexual)

L’interès per sant Sebastià no reapareix fins al segle XIX i esclata al final de segle amb el decadentisme, quan el gaudi estètic vol substituir l’èxtasi religiós. El sant és considerat l’expressió artística pura i esdevé un símbol de l’artista i la seva condició torturada i d’individu criticat per la societat, però també del culte al cos i de l’esport, que permetia d’arribar a un nou èxtasi secular. De fet, Mishima era un bon exponent d’aquesta filosofia.

Sant Sebastià reapareix amb força: és pintat pels simbolistes Gustave Moureau (1826-1898) i Odillon Redon (1840-1916) i esculpit pel català Vilar i Roca (1812-1860), però segurament l’obra més destacada que li dedica l’època és El martiri de sant Sebastià, drama de Gabriele d’Annunzio (1863-1938) i Claude Debussy (1862-1918), estrenat el 1911 i protagonitzat en l’estrena per la ballarina Ida Rubinstein (1883-1960), certament andrògina, en la línia de l’ideal de bellesa del moment, fortament masculinitzat, en part perquè l’homosexualitat era força corrent entre certs artistes i intel·lectuals d’origen benestant, especialment durant els anys d’universitat, en què es gaudia pràcticament només de companyia masculina.

El sant Sebastià com a subjecte homosexual o d’orientació sexual ambigua es comença a dibuixar clarament en aquesta època. Hi va contribuir que la condició de l’artista torturat era sovint la de l’homosexual. Oscar Wilde (1854-1900), que al Retrat de Dorian Gray tracta els plaers prohibits i la joventut eterna, molt en la línia de què podia encarnar el sant pels decadentistes, va emprar el pseudònim Sebastian Melmoth per passar desapercebut una vegada va sortir de la presó. Thomas Mann (1875-1955), clarament homosexual, també es va sentir identificat amb el màrtir i més endavant Evelyn Waugh (1903-1966, també homosexual) fa aparèixer un Sebastian Flyte de sexualitat dubtosa en la novel·la en què evoca els seus anys d’universitat, Retorn a Brideshead, de la qual és prou coneguda l’adaptació televisiva protagonitzada per Jeremy Irons i Anthony Andrews. Tennesse Williams (1911-1983), el gran dramaturg nord-americà, que no dubtava a parlar de l’homosexualitat en les seves obres, reformularà el mite de sant Sebastià a Suddenly, Last Summer, duta a la pantalla gran el 1959 amb Liz Taylor i Katherine Hepburn.

Sembla que en la literatura anglosaxona aquest sant Sebastià sigui patrimoni o símbol exclusiu dels autors homosexuals (i catòlics), però els matisos sexuals i estètics del personatge traspassaven les fronteres de la literatura LGBT, com demostra aquest paràgraf de 1984 de George Orwell (1903-1950), que té tan poc a veure amb l’univers de Wilde i Waugh:

‘De sobte […], Winston aconseguia de traslladar el seu odi des de la cara de la pantalla a la noia de cabells foscos que seia darrere seu. […] La fuetejaria fins a la mort amb una porreta de goma. La lligaria despullada en un pal i la travessaria amb fletxes com a sant Sebastià. La violaria i en el moment del clímax l’escapçaria. Tanmateix va adonar-se millor que abans de per què l’odiava. L’odiava perquè era jove, bonica i asexuada; perquè volia anar al llit amb ella i no ho faria mai; perquè entorn de la seva dolça i zumzejant cintura, que semblava demanar-te que l’encerclessis amb el braç, no hi havia sinó la detestable faixa morada, símbol agressiu de la castedat.’

Sebastiane i la nova plaga

Totes aquestes idees tenen com a gran punt d’arribada la interpretació que fa del sant el moviment LGTB que neix a Stonewall. El martiri d’un sant que s’ha convertit en el símbol del dolor mateix i del cos, que és jove eternament, marginat per la societat i ferit pels seus companys però sense por de tornar-se a presentar davant l’emperador per reclamar justícia pels cristians, va esdevenir tot un model mític. Derek Jarman (1942-1994), director de cinema i destacat activista el col·lectiu, va dedicar-li el film Sebastiane (1976), filmat íntegrament en llatí, en el qual repassava la llegenda des d’una òptica i estètica que podríem anomenar ‘gai’.

Els anys setanta i, especialment els vuitanta, van ser molt durs per a les persones LGBT: sortir de l’armari les condemnava sovint a un exili social i les enemistava amb la família i allò que havia estat el seu món. El seti dels referents a què havien hagut de renunciar va ser ocupat per sant Sebastià. Pels atributs que s’han comentat abans, va actuar, d’alguna manera, de protector i patró de les comunitats que formaven aquests ‘exiliats’ socials, que amb els primers cristians compartien el fet d’amagar-se per no ser perseguits i córrer greu perill si defensaven públicament la seva identitat i les seves conviccions.

Per si no hi hagués prou analogies, l’Europa assotada per la pesta es va postrar al sant que va sobreviure a una pluja de fletxes, i el patronatge se’n va estendre definitivament sobre la comunitat LGBT arran de l’epidèmia de sida dels anys vuitanta, que la va delmar i fa endur-se part dels seus referents humans (Jarman mateix, per exemple). De sobte, a molts gais i transsexuals els matava una malaltia irreversible i morien en una agonia terrible sense que se’n pogués explicar el perquè, sovint envoltats de la incomprensió més absoluta de la societat (encara hi havia qui deia que era un càstig diví) i allunyats de les famílies. És justament llavors que sant Sebastià va recuperar el seu antic paper de protector contra la pesta i, simbòlicament, va ser el seu cos qui es va prestar a sofrir-ne les fletxes una vegada més. Encomanant-se-li artísticament, la comunitat es va enfortir durant els dies més foscs i, en senyal de reconeixement pel sacrifici, li va dedicar el títol d’icona del moviment i incomptables obres d’art, com les tantes de Tonny de Carlo (1956-2014) i de tants més artistes que han reinterpretat la seva vida com si fos un màrtir del moviment LGBT.