Sant Rorro, el sant de la glòria etílica

Sant Rorro no és al santoral de l’església catòlica però sí al pagà. Tan sols se li coneixen tres o quatre miracles, però té seguidors declarats que li professen devoció a ulls clucs. Ara bé, la seua doctrina és tan seguida com malvista. De fet, és un sant tabú, patró dels borratxos i símbol en algunes viles: A Alcàntera del Xúquer, a la Ribera Alta, i a Xeraco, a la Safor, li fan processons en les festes patronals, a Castelló de la Plana és el mestre de cerimònies de la Nit Màgica, i una imatge del sant, feta per Jordi Campuzano, presideix la taverna del Centre Artesà Tradicionàrius de Barcelona des de l’any 1993.

Forma part de la cultura popular, resta en la memòria oral, en dites, frases fetes i cançons divertides, i força semblants, que paga la pena escoltar al detall perquè, com explica l’estudiós Àlvar Monferrer, es basen en l’estructura estròfica dels goigs per fer una sàtira de la vida i les virtuts del sant. Els ‘Gojos a Sant Rorro’, el ‘Romanç de Sant Rorro’ i ‘Oració de Sant Rorro’, per exemple, han estat recollits per folkloristes i investigadors com Salvador Seguí, Maria Teresa Oller, Violeta Montoliu, Eugeni-Adolf Monjo i Josep Mayor. I se n’han publicat enregistrament de Fermín Pardo i de Vicent Torrent, amb l’equip de la Fonoteca de Materials de la Generalitat Valenciana, i també altres de més recents, com la d’aquest vídeo entranyable de José Luis Luri:

Les cançons

Aquestes i altres fonts han servit per a fer cançons noves que s’han versionat manta vegada. Pep Gimeno, Botifarra, canta el ‘Romanç de Sant Rorro’ i el fa saber allà on va, el Corral de la Pepeta en fa una versió country, els Ali Farnat en fan un ska amb sac de gemecs, i també el toquen la Font de la Carota, Urbàlia Rurana, la Romàntica del Saladar i molts més. Però les dues versions següents han estat cabdals per a la popularització del sant.

L’any 1978, Al Tall en va publicar la més celebrada al disc Posa vi, Posa vi, Posa vi. Vicent Torrent, cofundador i cantant del grup, recorda que, tot i que ja havien vist alguna partitura o cançoner, en van interpretar una de l’arxiu del periodista valencià i estudiós del país Eduard Ranch i que els va deixar la seua filla Empar, qui, a més, els en va deixar altres que s’han convertit en emblemes d’Al Tall, com la polifonia ‘A Miquel Grau’, basada en la que els homes de la Vilavella cantaven a cappella per venerar Sant Roc, coneguda com ‘La petenera de Sant Roc’.

I, per la seua banda, els Primera Nota la van fer l’any 1989. Jordi Fàbregas, cantant i ànima del grup, recorda que coneixia la versió d’Al Tall però que la va treure del ‘Cancionero musical de la província de Valencia‘ de Salvador Seguí, de la versió recollida a Llutxent, a la Vall d’Albaida, de resultes de la recerca de músiques tradicionals d’arreu del país que feia constantment i utilitzava en el seu grup anterior, la Murga. Aquesta versió, a més, va esdevenir el primer videoclip de música folk del país i va quedar lligada al C.A.T. per sempre més, perquè el Sant Rorro que presideix la taverna és el que van encomanar per fer-ne el videoclip:

El sant en persona

El crític musical Josep Vicent Frechina apunta que la devoció a Sant Rorro s’estén per tota la península, des d’Aragó, on s’ha recollit una cançó en aragonès, fins a Cadis i Extremadura. I tant ell com el prolífic Àlvar Monferrer situen la primera notícia del sant a Màlaga, en un text de l’any 1701 que el lliga amb el Déu Baco. Però més enllà d’aparèixer en documents i en l’imaginari popular, cal dir que pot fer-ho en qualsevol localitat, inesperadament, com ha passat alguna vegada.

De fet, tan sols se sap amb certesa que presideix les processons de Xeraco i Alcàntera del Xúquer, el Correfoc dels Dimonis Rafolins de l’Alqueria d’Asnar i el celebrat espectacle de Xarxa Teatre ‘La Nit Màgica’, on s’enfila a un punt alt per predicar, beneir els presents i donar les gràcies als assistents, per haver-li estat fidel durant tants anys. I, tot seguit, encapçalar un correfoc molt visual amb estructures de pirotècnia recuperades de la tradició.

El codirector de la companyia teatral, Manuel Vilanova, diu que per dissenyar-lo van seguir el seu mètode habitual de reinterpretar i dramatitzar personatges valencians, com han fet amb la Bruixa Marruixa i el Rei Barbut. Així doncs, el van vestir de frare amb una coroneta al cap, i li van fer una confraria de dolçaines, tabals i els dimonis blancs, a imitació dels de Forcall. L’espectacle s’ha representat arreu del món i ja és una tradició a Xàbia, a la Pobla de Farnals i, sobretot, a Castelló de la Plana, on forma part de les festes de la Magdalena des de l’any 1986, com demostra aquest vídeo de Toni Almendros, de l’any 2016:

https://www.youtube.com/watch?v=JgBnit_iTNQ

Amb tot això, és fàcil pensar que Sant Rorro s’ha celebrat a localitats diferents del país, tot i que gairebé mai ha transcendit les fronteres locals. Tant és així que, per exemple, a la Nucia, a la Marina Baixa, el fester Juan Agustín de la colla de la Penya la Roda va comprar una estàtua menuda d’un sant i li van posar andes. Durant algunes festes patronals, les colles visitaven els locals fent víctors a Sant Rorro i bevent en cadascun. La celebració es va fer coneguda al poble però no es va anunciar mai en el programa oficial. Un fet que es repeteix en moltes festes populars de caire alternatiu, perquè solen ser organitzades per grups d’amics o perquè tracten temes tabú, o políticament incorrectes, que s’escapen del control i poden causar problemes d’ordre públic, i desavinences, com va passar a Alcàntera del Xúquer, on el rector i alguns veïns es van ofendre el primer any que es va fer.

Alcàntera del Xúquer: el poble més devot

A Alcàntera del Xúquer es fa des de l’any 1994 per iniciativa de la colla d’amics i dolçainers i tabaleters Repic i Bufit, arran d’una conversa en què van tenir la idea de fer una festa al patró dels borratxos i de cremar-lo en acabar-la. Però no se sap d’on van treure el model festiu: el tabaleter Ximo Banyuls diu que ho havien vist en algun altre poble i el dolçainer Moisès Botella, que no es van fixar en cap altre lloc. El cas és que, a partir d’aquell primer any, sempre han cremat una representació al·legòrica nova.

El primer any, van agafar una figura que tenia el penis penjant, una escultura del pintor Fermín, Guassa, de Sellent, que restava en una cantonada del bar Art Cafè del poble veí, Beneixida, li van fer uns tabernacles i el van treure en processó durant les festes. Van aprendre el romanç d’Al Tall de memòria i van repartir-ne còpies per cantar-lo i tocar-lo a cada cantonada per on passaven. Hi van participar colles de dolçainers i amistats variades. El recorregut començava de matinada amb la interpretació de ‘La Muixeranga’, continuava amb el repertori tradicional dels xirimiters i acabava amb la crema del ninot, novament amb ‘La Muixeranga’. S’hi bevia sangria debades i hi participaven menuts i grans, com assegura Pep Aspas, un altre tabaleter de la colla, que tenia deu anys i que, a més, va arrancar una medalla del ninot, la qual conserven encara com a relíquia.

Segons un dels organitzadors actuals, Dídac Tormo, la festa ha evolucionat i comença en un sopar a la fresca de coca amb cansalada, coneguda com a coca de fira. Després, els músics acudeixen on hi ha el sant tapat i, en destapar-lo, cap a les dues o les tres de la matinada, la multitud s’alegra i comença la cercavila que acaba quan cremen el sant. Però ja no canten la cançó d’Al Tall. S’han fet ninots que simulaven un borratxo qualsevol, Donald Trump, el president Francisco Camps, Fernando Alonso, el papa, Pedro Sánchez, Pablo Iglesias, Mariano Rajoy i Albert Rivera, i també el batlle del poble, Júlio García, cremat l’any 2019, i el del poble veí, Càrcer. Tormo aclareix que la festa no té maldat, que hi participa tothom qui ho vol i que, de fet, durant els anys, l’ajuntament ha contractat les colles de dolçaines i tabals i ha cedit el material i un local per a construir la figura, que fan dos o tres dies abans amb l’ajuda del fuster local.

Va tenir molt d’èxit fins l’any 2000, i diuen que hi participaven més de mil persones. Ara bé, Tormo lamenta que l’any 2005 ja havia perdut l’esperit i que, de resultes de la massificació, hi havien bregues i problemes amb la Guàrdia Civil. De fet, l’ajuntament va demanar que la feren només per als veïns i més discretament, sense anunciar-la en el llibre de festes.

Xeraco: la colla més fidel

A Xeraco també va començar de manera improvisada. L’any 1993, una colla de vuit amics bevien cerveses a manta i, en adonar-se’n, un dels que coneixia la cançó d’Al Tall, Alfred Cloquell, va fer notar que eren devots de Sant Roro, dit amb una erra, i van decidir de venerar-lo sota el lema ‘Menjar, beure i no creure’.

Van posar cinc-centes pessetes per a comprar beguda, embotit per a esmorzar i xulles per a dinar ‘de torrada’. Com que havia de ser una festa puntual, van demanar un ninot inservible a un artista faller del Grau de Gandia, per convertir-lo en Sant Rorro i cremar-lo, però en compte d’això, els va fer un sant panxut amb túnica romana, corona i galtes rogenques, que va agradar tant que no han pogut cremar-lo mai. De fet, la celebració va créixer en participants i contribuents fins l’any 2015, quan els vuit amics es van cansar de gestionar-ho tot, no van trobar el relleu generacional adequat i es va acabar la festa. D’aleshores ençà, custodien la imatge en una caseta particular situada a la muntanya del poble, on la colla s’ajunten per esmorzar, dinar i passar els dissabtes amb el sant.

Cloquell explica que s’alçaven de matí per agafar llenya i tenir l’esmorzar a punt, a les nou. En acabat, cap a les dotze del migdia, feien una cercavila en una carrossa o en un camió amb el sant i tres bidons de cervesa, begudes i un grupet de músics de banda que tocaven, quan no sonava la cançó d’Al Tall. El dinar era a la plaça, amb dues o tres paelles per a trenta o quaranta persones, alguns dormien sota els arbres i altres jugaven al truc per passar la vesprada. Tot seguit, paraven taula per sopar cent cinquanta persones i veien l’espectacle llogat, que solia ser d’humor. Tot això amb un pressupost d’uns 3.500 euros i l’ajuda de l’ajuntament, que hi posava l’espai, les cadires i les taules.

L’origen misteriós del Rorro

El significat i l’origen del nom del sant és un misteri que no explica ni el Diccionari català-valencià-balear, ni el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. De fet, ha donat peu a interpretacions divertides i ben variades, i n’hi ha per a això i més, perquè fins i tot apareix en la toponímia de Silla, a l’Horta Sud, on hi ha el ‘Tancat del Roro’ i el ‘Sequial del Roro’, al costat de l’Albufera.

Josep Vicent Frechina comenta la possibilitat que Roro, amb una erra, resulte de pronunciar la paraula Rorro en un estat etílic avançat. Una altra podria ser que Roro provinga del verb rosar o roar, que en castellà és ‘rorar’ i prové del llatí ‘rorāre’, que significa cobrir de rosada i que lligaria amb cobrir-se de vi. Això també ho insinuava Àlvar Monferrer, qui recordava la frase ‘Rorate, coeli, desuper et nubes piuant iustum’, que es cantava en temps de l’advent, abans de la reforma litúrgica, i que lliga amb el fet de cobrir-se de vi, perquè significa ‘destil·leu, cels, des de les altures, i que els núvols ploguen al just’.

Malgrat tot això, cal tenir en compte que hi ha cançons de bressol a molts estats i països de parla castellana que utilitzen la fórmula ‘rorro’, com ara ‘arrorró’, per a dormir els nadons. Perquè Rorro, en castellà, també té l’accepció de xiquet que encara mama i que, si fa no fa, és el que fan els devots de Sant Rorro, en català i en castellà: mamar fins a emborratxar-se. Que, de bestreta, és el que explica el romanç quan diu que Sant Rorro ‘quan era xiquet a penes parlava, anava a les tendes i s’emborratxava’.

El filòleg i cap d’estil de VilaWeb, Jordi Badia, comenta que tot això és molt especulatiu, però hi afegeix que, segurament, és agafat del castellà. I, si no, també hi hauria la possibilitat que fos una onomatopeia inventada.

El més venerat del santoral pagà actual

La cultura popular ha creat festes, personatges i figures transgressores diverses, tot imitant els sants i els rituals religiosos per fer-ne humor i riure’s d’uns mateixos. De fet, sacralitzar una figura i homenatjar-la en processó pren formes ben diferents i ha tingut més fortuna o menys: sovint, els poders municipals han intentat d’amagar la festa, aigualir-la o regularitzar-la, perquè, en el fons, solen lligar amb el consum d’alcohol, un fet social estès i difícil de controlar.

Al barri de la Prosperitat de Barcelona es fa la festa de Sant Xibeco, una processó amb una figura que porta una cervesa Xibeca, coneguda per ser de les més barates del mercat. A Xella, a la Canal de Navarrés, fan Sant Fumat. Construeixen una figura que trauen en processó de matinada i que va acompanyada de xaranga i de gent disfressada amb un caliquenyo a la boca. A León fan una processó a San Genarín. I altres utilitzen el mot ‘sant’, sense fer-ne cap símil religiós, com Sant Kanut de Palma, que se celebra el 19 de gener, dia de Sant Sebastià, i que no és més que un festival musical alternatiu als concerts de l’ajuntament.

Però entre tot el santoral pagà actual, hi destaca Sant Rorro per estar ben arrelat i tenir una cançó divertida, per ser miraculós i morir a la vellesa, cap als noranta anys i borratxo com un cep, diuen. I per ser capaç de guiar els devots a la glòria etílica, com demostra la versió de Borriol, a la Plana Alta, quan se li aclama dient: ‘Dóna salut als borratxos / i molta gana de beure / Que allí t’esperem / en la venint glòria / per a prendre pet / de l’eterna glòria / Amén.’