Sant Roc i Sant Gos

Sant Roc (un dels sants més adorats als Països Catalans) va esdevenir un dels protectors contra la pesta per antonomàsia, juntament amb Sant Sebastià i Sant Cristòfol. Molts pobles de la Mediterrània nord-occidental s’hi van encomanar en alguna de les pestes periòdiques que van assolar la regió entre els segles XIV i XIX, especialment el XVI i XVII. Tot i que les dates són problemàtiques, la tradició el fa néixer a la ciutat occitana de Montpeller quan encara pertanyia al Regne de Mallorca (principis del segle XIV), en l’època prèvia a la Pesta Negra (1346-1353). Segons la versió oficial, es va vendre totes les propietats i se’n va anar de pelegrinatge a Roma. Pel camí es va trobar el nord d’Itàlia ple d’empestats i es va dedicar a assistir-los.

Tanmateix, va contraure la malaltia a Piacenza i es va haver d’allunyar de la ciutat en una cabanya al bosc, on s’hauria mort si no hagués estat per un gos caçador que li duia pa cada dia. Segons la versió barcelonina recollida per Joan Amades al Costumari català, no va ser Piacenza on va passar el prodigi, sinó a la capital del Principat, on el gos, a més, el guarí llepant-li les nafres.

Sens dubte, el de Montpeller tingué més sort que el malaguanyat Lluís Gonzaga (1568-1591), d’historicitat ben provada, que sí que morí a conseqüència d’haver auxiliat els malalts de pesta a la Roma de la seva època. Avui exerceix el patronatge sobre els malalts de sida i qui els cuida.

Tornat a Sant Roc, en la iconografia, si Sant Sebastià és representat amb el tors nu, ell ensenya una cuixa o bé totes dues, inflades per un bubó. Vesteix de pelegrí i l’acompanya el gos que li duia pa, sovint amb una llesca a la boca. La relació amb l’animal va fer que el sant fos considerat patró dels gossos i, alhora, que el cànid, per la seva fidelitat i altruisme, fos venerat gairebé com a sant el dia de Sant Roc (16 d’agost) i especialment l’endemà.

Els gossos grecs

Per a copsar la profunditat d’aquesta adoració, cal remuntar-se als orígens de la nostra cultura. Deixant de banda l’Anubis egipci, patró dels embalsamadors, el primer gran gos de l’antiguitat és Argos. Ulisses o Odisseu, el seu amo, tornà a Ítaca després de vint anys i fou l’únic que el reconegué, malgrat que anés de captaire, i va morir tot seguit. Aquest instint tan bo i el fet que fos propietat d’un rei indiquen que era un gos caçador. L’heroi, val a dir, també es va haver d’amagar lluny de la ciutat quan va arribar a Ítaca i, ben mirat, no hi ha gaire diferència entre un rodamon i un pelegrí.

Malauradament, tot i que la fidelitat d’Argos és proverbial, no va ser honrada per Zeus. Pels grecs, totes les constel·lacions eren personatges il·lustres que havien merescut que els déus els elevessin al cel en un procés anomenat ‘catasterisme’ i no n’hi ha cap que representi el gos d’Odisseu. Sí que és el cas, en canvi, dels signes del zodíac: per exemple, l’Escorpí és la petita bestiola que va aconseguir de matar l’insaciable Orió, el gegant caçador. I són precisament ell i la seva canilla qui van ser fets estels en la constel·lació homònima i les del Ca Major i Menor.

Tanmateix, l’astrònom Eratòstenes (276-194 aC) diu que el Ca Major és el fantàstic Lèlaps. Primer havia estat guardià d’Europa i després va ser ofert a Procris com a recompensa per haver guarit el rei de Creta d’una estranya afecció. Lèlaps i el marit de Procris van anar a caçar la guineu teumèsia, que feia estralls a la rodalia de Tebes. Seria bufar i fer ampolles: era un gos caçador perfecte, atès que no se li podia escapar mai cap presa, però la guineu, màgica, era la presa perfecta i no podia ser caçada en cap circumstància. Zeus, per solucionar aquesta paradoxa, va elevar el gos als estels.

La importància del ca del firmament no s’acaba aquí, car el seu estel principal és Sírius (del grec seírios, ‘ardent’), el més brillant, i que a l’estiu, amb la seva sortida, marca el començament de l’etapa més calorosa de l’any, la ‘canícula’ (relacionat amb el llatí dies caniculares, ‘dies del gos’).

Sant Cristòfol i els gossos sants

Però a la cultura grega el gos també va inspirar filòsofs, no precisament com a paradigma de fidelitat, sinó de desinhibició. Els prenien com a models de vida i es feien dir cínics, és a dir ‘gossos’. El més famós és Diògenes (412-323 aC), una mena de vagabund recordat per les seves autèntiques gamberrades. Als geògrafs, en canvi, els van inspirar a l’hora de referir-se als confins del món, on feien viure homes amb cap de gos, els cinocèfals. D’aquesta raça encara en parlarà Marco Polo al segle XIV.

Curiosament, n’hi va haver un que va arribar a ser sant: Cristòfol. O, més ben dit, no és que sant Cristòfol fos cinocèfal, sinó que en algunes icones de l’Església ortodoxa és representat com a tal, amb cap de gos. Segons la celebèrrima Llegenda àuria, escrita a l’Occident cristià del s. XIII, feia de dotze colzes d’alçada (més de dos metres) i la seva cara feia por. En fonts anteriors d’origen germànic també té cap de gos.

Sigui com sigui, si ja és estranya l’existència d’un sant semihumà, pels voltants de Lió van fer sant un llebrer cap al segle XIII, si bé l’Església catòlica va combatre contra la que considerava una superstició. Es venerava el 22 d’agost.

El llebrer en qüestió es deia Guinefort i la seva hagiografia no és sinó la versió d’un conte popular que es troba de l’Índia fins a Gal·les. Un noble té un sol fill i el deixa sol amb el gos. Quan torna a casa se’l troba amb la boca plena de sang i, imaginant que ha mort el fill, el mata. Al cap d’una estona sent el nadó, que és viu a l’habitació: la sang és d’una serp que el volia matar i que el gos havia mort per protegir-lo. La versió de Sant Guinefort continua i explica que, desconsolat i penedit, el noble va donar una sepultura digna a l’animal, però que la seva família va caure en desgràcia. La gent de la contrada, commoguda per la noblesa del gos i la seva mort innocent, van començar a acudir a la tomba per demanar salut, especialment les dones pensant en els seus fills.

Gossos i canvi de temps

Els gossos tenen molt a veure amb la salut i la malaltia: a Barcelona, com recull Joan Amades, el de Sant Roc protegia contra els cans rabiosos i era patró dels qui guarien mitjançant l’oració. A més, era venerat especialment entre els caçadors i a Reus, fins i tot, el 17 d’agost repetien les festes del sant a un gos d’aigua, una raça de gos caçador. Aquell dia també era ‘Sant Mamet’, adorat per les joves del Maresme i del Vallès, sigui per trobar marit o per tenir llet, una mica com les devotes de sant Guinefort.

Cans a banda, alguns dels refranys del dia de Sant Roc són relacionats amb la meteorologia: ‘Quan Sant Roc tomba l’espatlla, el temps canvia’, ‘Sant Roc passat, temps canviat.’

Tot plegat, aquests refranys, el gos protector de la ràbia, sant Guinefort i dos sants relacionats alhora amb la pesta i els cans, fa pensar en una complexa xarxa de tradicions molt diverses segurament relacionades entre si per la constel·lació del Ca Major ja mencionada, l’estel principal de la qual, Sírius, inaugura els dies de la canícula, els més càlids de l’any. Tot i que el dia d’arrancada varia en funció del país, comença pels volts de Sant Cristòfol, tradicionalment adorat el 10 de juliol.

Si no fos prou, la canícula es relacionava amb la febre i diverses malalties, especialment la ràbia. Segurament per això Sant Roc i el seu gos són adorats just quan s’acaba i canvia el temps amb les tempestes estivals, com diuen els refranys. Que la festa de Sant Roc s’instituís al segle XVI, quan l’astrologia era força popular i ja s’havia adoptat el calendari gregorià, reforça aquesta possibilitat. Sant Guinefort, popular i d’origen més antic, sembla una fusió de la llegenda del gos protector amb un obscur sant Guinefort humà que va ser martiritzat amb una pluja de fletxes, com Sant Sebastià, el primer protector cristià contra la pesta.

Per tant, potser l’entranyable gos de Sant Roc que avui reivindicarien alguns animalistes no simbolitza sinó el comiat dels dies més càlids de l’estiu que comencen, precisament, pels volts de sant Cristòfol, l’altre sant mig gos i protector de la pesta. I, no ho oblidem, segons els grecs, era obra d’Apol·lo, el déu del sol, l’astre que regna sobre els dies d’estiu mentre Sírius regna sobre les nits més càlides.