Sant Josep (Pla) al mas de Llofriu

“Porto amb mi el llibre de Josep Pla El viatge s’acaba, on hi ha un estranyíssim diari que presenta molts problemes sobre l’home Pla. Qui farà una autèntica, gran i necessària biografia del senyor Pla? Feina complicadíssima. Potser algun professor ianqui becat generosament per alguna fundació del seu país.” Ho escriu Raimon al seu dietari dels anys vuitanta, com es pot llegir al primer volum titulat Personal i transferible. Avui arriba a les llibreries una biografia de Josep Pla, que es pot categoritzar amb els adjectius de “autèntica, gran i necessària”, però no n’és pas autor un professor nord-americà –tot i que ha fet estades a Stanford i Chicago–, sinó un de gironí, nascut el 1966 i que comparteix cognom amb l’autor de Coses vistes, Xavier Pla i Barbero. Per presentar Un cor furtiu. Vida de Josep Pla, volum de 1.536 pàgines, som convocats a visitar el sancta sanctorum planià, el mas Pla de Llofriu. La cita coincideix amb el sant patró de l’escriptor, Sant Josep, fet que té alguna cosa de literària.

La família, cosa curiosa i complicada

Pla, que es va fer venir bé la vida per a convertir-la en literatura, va fer coincidir l’inici del Quadern gris amb el seu aniversari, en què, curiosament, apareix un extemporani plat de crema, menja típica de l’onomàstica:

Avui compleixo vint-i-un anys. Dono una ullada circular. El meu pare menja en silenci, en un estat de perfecta normalitat. La meva mare no sembla pas estar tan nerviosa com sol habitualment. Com que en aquest país només se celebren els sants, la presència del pa de pessic i de la crema em fan malfiar. Em pregunto si han estat elaborats per celebrar realment el meu aniversari o per recordar-me que el balanç dels primers anys és absolutament negatiu, francament magre. Aquest retoc –penso– és tan natural! Tenir fills en forma d’incògnita, de nebulosa, ha d’ésser molt desagradable. La meva frivolitat, però, és tan gran, que ni el problema de consciència plantejat per les llaminadures no és prou per a evitar que trobi el pa de pessic saborosíssim i la crema literalment exquisida. Quan me’n serveixo més, la fredor augmenta d’una manera visible. Vint-i-un anys!

La família! Cosa curiosa i complicada…

A l’autobús que ens porta cap al mas Pla, els periodistes comentem, precisament, la sorpresa de descobrir un home molt més familiar que no va voler mostrar ell mateix en la seva literatura, en què aparentava ser furibundament individualista i rodamon. Una família unida, en què els pares i els fills es tracten de tu –fet excepcional a l’època, quan predominava el vós– i en què la poligrafia també és compartida. Tots s’escriuen i tots escriuen al fill o al germà, quan és a París, a Berlín o a Moscou. Aquest només és un dels molts mites que resten aclarits, esvaïts o bé afermats gràcies a la biografia. Cap de les preguntes pendents sobre Josep Pla no queda sense resposta, tot i que és cert que en algunes de les qüestions més delicades no s’obtenen resultats concloents. Però en cap no es renuncia a entrar-hi a fons. Tant si és la seva relació amb les dones, amb l’espionatge franquista o bé amb els serveis d’intel·ligència aliats, com el vincle amb els editors i la manifesta voluntat d’esdevenir escriptor i de consagrar-se a esdevenir el millor de la literatura catalana.

La biografia d’un escriptor de qui tothom té una imatge feta

L’expectació que ha despertat aquest llibre no és menor. Xavier Pla es va doctorar amb una tesi pionera en dos aspectes: a l’hora d’introduir l’escriptor empordanès dins l’acadèmia i a l’hora d’intentar de destriar la ficció autobiogràfica de la veritat literària. D’ençà de llavors, ha estudiat a fons la correspondència de Pla amb el seu germà Pere i amb Eugeni Xammar i també ha estat el curador de l’edició facsímil del primer Quadern gris. L’any 2012 va guanyar el premi Octavi Pellissa amb el projecte que llavors portava per títol “Josep Pla o l’ideal de vida lliure”, amb un jurat en què hi havia un conspicu planià com Josep Maria Castellet –autor d’un llibre clau per a interpretar l’escriptor: Josep Pla o la raó narrativa–, a més de Xavier Folch, Jorge Herralde, Pere Portabella i Carles Santos. Dotze anys després, el director de la Càtedra Josep Pla ha pogut posar el punt final a una biografia esperadíssima. Un llibre dels que hom tan sols pot emprendre una vegada a la vida.

Sobre Josep Pla, tothom en té una opinió. Sobre l’escriptor i sobre l’home: el prosista que va escriure trenta mil pàgines; l’autor d’una obra completa de quaranta-cinc volums; el periodista que va ser a Munic entrevistant Hitler i a la Rússia soviètica; el pagès refinat per la cultura; l’escriptor que cerca l’adjectiu mentre fuma i embolica cigarretes de picadura; l’enfant terrible que no perdrà mai l’idil·li amb els lectors; i el reconstructor de la literatura catalana a la postguerra. Però també el misogin i cínic que diu a Montserrat Roig que amb unes cames com les seves no cal que escrigui; el grafòman que no dubta a escriure en castellà; l’ambiciós que es vendria l’ànima al diable per construir una obra que, segons com, arriba a ser desmesurada i desigual; el periodista al servei de Cambó, l’espia franquista i l’admirador del dictador portuguès Salazar. És potser, després de Llull i Verdaguer, l’escriptor català que més pàgines, articles i llibres ha originat. Fins i tot, el text de “periodisme gonzo” que escriu ell mateix sobre l’experiència d’un infart de miocardi és llegit avui dia a les facultats de medicina.

El cor de l’antisentimental que enamora

La conferència de premsa es fa al mas Pla, una propietat privada que, per un dia, ocupa la premsa. Un espai mític i de memòria de la literatura catalana. Sota l’enorme campana del primer pis, hi va construir una obra literària inabastable. Per aquest motiu, les fotografies es repeteixen, portats tots plegats per la sensació de ser per primera vegada en un espai fins llavors vedat i només entrellucat en l’obra de Pla, que ens recorre l’espinada. Ens rep la família Keerl, els fills i la vídua del nebot de Josep Pla, Frank Keerl Pla, que es va dedicar a ordenar l’arxiu del seu oncle per salvar-lo de l’oblit. Una estesa de cadires a l’entrada del mas indica el sorprenent poder de convocatòria que Josep Pla té post mortem –les seves despulles reposen al cementiri veí de Llofriu. Mentre els editors i l’autor presenten el llibre, un gos petaner blanc i negre es passeja per l’estança, saludant els repòrters, i en un moment determinat també hi apareixerà la masovera. Aquella a qui l’escriptor avisava que si venien visites els digués que s’havia mort.

Un dia els biògrafs es barallaran per trobar els articles del setmanari el Baix Empordà, on havia escrit els primers articles. Xavier Pla recorda com havia esperat aquell dia Josep Pla, convençut que un gran escriptor com ell mereixia una biografia. Esperava que fossin diversos els autors d’un text que havia de cloure l’obra completa. Escriure una biografia de l’homenot escàpol ha estat un desafiament majúscul, diu Xavier Pla, que tenia l’envit d’escriure un llibre contra la mateixa obra de Pla. Enfrontar-s’hi ha implicat haver de trobar un discurs biogràfic propi, per evitar acabar sepultat per una documentació, una paperassa inabastable, que permetria d’explicar dia a dia, setmana a setmana, mes a mes, any a any, la vida de Pla. Fer-ho, a més, implica trencar amb el control que el prosista va voler fixar sobre la seva pròpia biografia. En l’exercici, Xavier Pla ha donat veu a les diferents dones de la vida de l’autor de Vida de Manolo: Adi Enberg, Aly Herscovitz, Aurora Perea, Lilian Hirsch, Consuelo Robles o Luz de Santa Maria. Amb elles, Pla hi va tenir una relació anticonvencional i moderna, que s’estén dels primers enamoraments juvenils al retour d’âge. Gràcies a elles descobrim que el sempitern antisentimental, resulta que va ser estimat per dones i homes, i no va ser aliè a un més que sorprenent homoerotisme. Però, si Xavier Pla ha reivindicat el cor de Pla, també ha volgut destacar la seva atracció per tot el que és furtiu, secret, clandestí, per l’estraperlo, el contraban i la conspiració. “Si som aquí és perquè Pla va ser un gran escriptor”, ha proclamat Xavier Pla, sobre l’home rere la llegenda per ell mateix construïda. I ha surat en l’aire una lliçó per a periodistes i escriptors: per a Pla, el més important era dir la veritat, i la pitjor censura, l’autocensura. En un gest inaudit, la conferència de premsa ha acabat amb un aplaudiment espontani per part d’un gremi que té el prurit de no aplaudir quan és en acte de servei. Es tractava d’un reconeixement sincer a la feina ben feta.