Un Sant Jordi sense llibres

Alguna vegada he sentit dir a Sergi Pàmies que ell per Sant Jordi no compra llibres perquè ja en compra tot l’any. Jo també en compro tot l’any i també per Sant Jordi. Perquè em fa il·lusió, perquè tinc molt bons records lligats a Sant Jordi, perquè sóc una compradora de llibres compulsiva, perquè vull ser part de la festa. Per molts motius. Però aquest any tinc prou raons per no comprar-ne. Per començar, he escrit el pròleg de dos dels llibres d’aquesta diada i tinc previst de fer la presentació de Portuguès per a catalanoparlants, de Pere Comellas, un llibre que va molt més enllà del que el seu títol pot suggerir. Reflexions sobre la llengua, sobre la traducció. Un llibre que et fa mirar la pròpia llengua des d’una altra perspectiva i et fa veure coses de les quals no havies estat conscient fins ara.

He escrit el pròleg del Petem-ho, de Gerard Viladomat, Clara Soler i Xavier Mas Craviotto, un llibre que, en principi, vol que els grans no perdem el tren i entenguem si més no com parlen els joves i que s’acaba convertint en una guia molt potent per als mateixos joves perquè més enllà de la descripció aporta reflexions sobre el canvi lingüístic que ajuden a entendre aquests processos i els seus límits. És un llibre que es llegirà d’aquí a dos-cents anys per tenir una fotografia de com era la llengua als nostres dies. L’altre pròleg que he escrit és el d’un llibre que m’ha fet una il·lusió especial. Amb la publicació de Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou vam fer una repassada a les diverses propostes de llengua no sexista o llengua inclusiva o com li vulguin dir. Unes propostes que es feia evident que no portaven enlloc. L’editorial Eumo, que el va publicar, es va fer una altra pregunta: doncs si la cosa no va per aquí, què hem de fer? I la resposta és el llibre Qui parla i qui calla, d’Irene Yúfera, Estrella Montolio i Elisa Rosado. Un treball que identifica on és el sexisme i que fa propostes. Tant de bo tots els predicadors de la bona nova no sexista se’l llegissin i en fessin cas.

Un altre dels motius per no comprar llibres aquest Sant Jordi és que, finalment, he fet el pas de donar els meus llibres. A casa fa temps que no hi caben i ja no els puc tenir endreçats en prestatgeries on sempre podia dir on hi havia cada llibre (ja fa uns anys que els nous els vaig deixant en un armari sense cap mena d’ordre més enllà de la meva memòria). Aquest és un bon motiu per a prendre la decisió, però, sobretot, el que més em dolia era pensar que, si no hi feia res, les històries que em vinculen a molts dels exemplars acabarien en un contenidor. De molts llibres recordo quan els vaig comprar, qui me’ls va recomanar, amb qui els vaig comentar… I tot això és impossible de transmetre. Per això volia una continuïtat, posar-los a l’abast d’algú que els trobarà vés a saber quan, com quan jo he trobat llibres que han estat importantíssims a la meva vida només perquè hi eren, perquè algú els havia deixat allà.

I tampoc no vull comprar llibres aquest Sant Jordi perquè, ara que he reprès la meva ruta per les llibreries de Catalunya, la casualitat ha volgut que vagi a fer xerrades a molts llocs on hi ha llibreries que m’han recomanat. Sempre que puc les visito, i a cadascuna hi compro un llibre. Aviat no tindré lloc ni a l’armari.

El meu Sant Jordi sense llibres ha començat ben d’hora, quan he anat a comprar els diaris. He trobat el fill d’una veïna que portava dues roses. He pensat que una seria per a la seva mare i l’altra potser per a la parella o potser per a la seva tia, que viu al costat. A mi ningú no em regala roses. No patiu: no vull que me’n regalin. Des que es va morir la meva mare, el meu pare va agafar el costum de regalar roses a tort i a dret. A la dona, és clar, i a mi també. I jo no volia roses. Un any el vaig convèncer perquè em regalés un llibre, però aquells anys era difícil de trobar un llibre decent a Masquefa i en vaig agafar un perquè no fos dit. Un llibre que no he llegit mai. I vam tornar a les roses.

Mentre feinejava per casa sentia l’entrevista que el Xavi Bundó feia al Jordi Graupera i m’ha commogut molt. He pensat que no resistiria i acabaria trencant el meu propòsit perquè vull llegir el seu llibre. El puc comprar un altre dia, però. També tinc pendent el de l’Antonio Baños. Per afermar-me en la idea de no comprar cap llibre vaig repassant mentalment les novetats i constato que moltes ja les tinc i fins i tot algunes ja les he llegit: El meu amic, d’Esteve Miralles; La possibilitat de dir-ne casa, de la Marta Orriols; La mentida més bonica, de Francesc Serés; Temps enrere, de Ramon Solsona; Aterratge, d’Eva Piquer; Penediments, d’Andrea Mayo; No siguis pobre!, de Marta Rojals. Prou. No compraré cap llibre. Per un cop a la vida tindré un Sant Jordi sense llibres.

Quan torno de comprar els diaris, torno a trobar el fill de la meva veïna que ja se’n va. Només porta una rosa. La de la parella, suposo. A les tietes no se’ls regala la rosa.

P.S. Quan ja havia escrit aquest article he anat a fer un volt per les parades amb la convicció que no havia de comprar cap llibre. No tinc remei. He comprat La nena que volia ser mestra, de la Lola Casas, perquè jo també volia ser mestra.