25.04.2023 - 21:40
En homenatge a Joaquim Carbó i Josep Vallverdú
Mentre, en el terreny polític, ens les van colant per dalt, per sota i pel mig, a través d’acords tan clars com el fang sobre la manera més còmoda de no intentar ni aturar-les, vull dir, les pilotes, un cineasta manxec i universal (no pas com el català de la Manxa d’en Rusiñol) i una adolorida actriu i poetessa del sempre insatisfet Baix Llobregat surten al bell mig de la portada del diari per excel·lència de la usurera i despòtica mesocràcia ciutadana, amb una foto tan representativa com justa, mitjana i consensuada de les literatures hispàniques a Barcelona, on cada any desembarquen els mercaders del temple de la “política nacional”: avui, la venedora de fum i catalanista d’un dia, Yolanda Díaz, posada al bell mig, igualment, de la foto preceptiva amb la sòcia de torn, una Ada Colau, populista sense mitges tintes en plena campanya preelectoral, envoltant la guanyadora (despistada o no) del premi literari del dia, amb un rerefons d’escriptors, escrivents i escribes (encara en dejú, potser) per a continuar enredant la troca de la Gran Encisera. Digueu-me ressentit, si voleu, però un any em vaig negar, modestament, a sortir en la foto per no figurar-hi al costat del sinistre Alfonso Guerra (l’Eva Piquer no em desmentirà), cosa que em va valer el retret benigne de l’Emili Teixidor: “Ens ho podries haver dit i li hauríem fet un boicot col·lectiu”. Per l’amor de Déu, Emili, on s’és vist que els escriptors catalans siguem col·lectivistes (productivistes, encara!)…
Els en faré una petita crònica d’escriptor mitjanament desconegut entre allò que se sol anomenar sociològicament “gran públic”, menys per afany egotista que per voluntat de servei (digueu-me presumptuós). El matí de dissabte, dia 22, vaig arribar a cop de tren i taxi (no porto cotxe) a Arbúcies per assistir a l’excel·lent lectura, a càrrec de l’actor Òscar Muñoz, de textos escollits de tres llibres del meu amic i col·lega (digueu-me aprofitat) Julià Guillamon: Travessar la riera, Les cuques, i Les hores noves. Tres obres que són un cabal inesgotable del goig i de la usura de viure, del record intacte de la naturalesa i de l’estranyament amb el desvari actual, i d’un exercici d’estil líricament vigorós i implacablement despullat. En havent dinat a corre-cuita, agafem el taxi i pugem al tren a Hostalric per arribar a Barcelona (el tren no para al meu poble) i plantar-nos a Badalona per signar a la plaça Pompeu Fabra, juntament amb l’Ada Castells i l’Eduard Niubó, a la parada de la llibreria Mitja Mosca, on ens saludem efusivament amb en Gerard, de la llibreria Saltamartí. Dos llibres signats a sengles clients i conversa d’arqueologia de barri amb un veí d’Artigas (no pas Artigues: el cognom de l’indià que va aixecar el barri era “Artigas”) on vaig viure de petit. Diumenge, 23, a migdia, diàleg a la plaça André Malraux amb el poeta David Caño sobre “narratives de classe” en la literatura catalana, tema envitricollat com hi ha món, però que preocupa les culturalistes de la CUP, en particular, al rebuf de la polèmica de la setmana sobre l’ús del “catanyol” per Andrea Genovart en la seva novel·la Consum preferent. Una servidora està per la llibertat de l’escriptora, rodolí inclòs, però no és gaire partidària (l’experiència mana) de jugar, com diria Gabriel Ferrater, amb els mots de la tribu sota el pretext de “la llengua que ara es parla”. Dinar ràpid i, a mitja tarda, cap a l’Ona de la Gran Via, on ja m’espera a la cantonada l’únic client dels tres quarts d’hora que m’hi estaré assegut al sol de mitja tarda a la vora d’un sempre entusiasta Manel Alías. Com deia Italo Calvino a propòsit de les malalties dels escriptors (ictus, morenes, etc.), ens hauríem de convertir en pops. Torno a peu a casa entre la gernació de gent-cap-a-qui-sap-on i, mitja hora després, agafo un taxi en direcció al passeig de Gràcia, on Comanegra té l’envelat amb amo i editors a peu de caixa, per gaudir de les tres grans sorpreses del dia. Només arribar-hi topo amb Borja Bagunyà, a punt d’embarcar-se cap a la seva Ítaca particular seguint l’itinerari de l’Odissea durant un any i mig; a continuació, ensopego amb una escriptora que ja se n’anava, i em diu que està llegint la meva trilogia (digueu-me oportunista), que ella coneix el barri on transcorre l’acció, li demano com es diu, li dic que jo he conegut una família amb el seu cognom, em diu el nom del seu pare, li dic que jo he conegut un noi de la meva edat que es deia com ell, li dic com es deia la mare d’aquell noi (ara, amb demència senil) i ella exclama: “La meva àvia Rosalia!” En efecte, la família d’aquesta escriptora en català era d’origen malagueny, i avis, pare i tieta vivien en un lloc més insalubre que les barraques del Camp de la Bota (que és dir molt), sota la botiga i casa dels meus pares, els amos de les quals eren uns missaires del centre de la vila que venien puntualment a cobrar el lloguer portant de la mà una nena desvalguda. D’avatars i misèries de la pobra gent, arribada a milers de regions espanyoles amb una mà al davant i una altra al darrere, n’he conegut a cabassos, i no en faré ni crònica ni ficció, però em meravella la feliç coincidència que dues persones de distintes generacions (li porto vint-i-cinc anys, a l’escriptora), procedents d’onades migratòries d’èpoques distintes (la dels meus avis, uns anys abans de la República; la dels avis d’ella, en ple franquisme), estiguin lligades per l’escriptura en una llengua que no n’era la materna i que l’atzar faci que es trobin en un moment que l’àgora tremola pel present del català. I em pregunto quina part dels mecanismes de transmissió s’han oxidat, quines mans hi han posat sorra en els engranatges, i quins oficials han deixat de tenir cura del manteniment de la maquinària, perquè em nego a acceptar que allò que ha funcionat durant segles amb el batec de la història, ara ho donem per liquidat; per últim, hi compareix una dona amb ulleres de sol que em pregunta si la conec, li dic que no, es treu les ulleres, continuo sense orientar-me, i, quan em diu el nom de guerra que usava en temps de clandestinitats antifranquistes i anticapitalistes de fa cinquanta anys (a mi em deien, segons el lloc, el Mosqueter, el Xino o el Bigotis), hi caic. Comentem batalles i batalletes, biografies i renúncies, derrotes i traïcions sense rancúnies ni melangies, amb l’esperit viu i l’alerta crítica en primer pla, si no fos que l’atzar hi treu un altre cop el nas, perquè se’n deu haver assabentat que estic en plena escriptura del preàmbul del IX capítol d’una novel·la (digueu-me exhibicionista) que tracta, justament, del marc material, ideològic i polític d’unes vides lliurades, per voluntat pròpia, a una lluita socioeconòmica i política aferrissada, en la defensa dels interessos i els drets de la gent treballadora, i de la seva derrota final a mans d’empresaris del país i aliens sense escrúpols, de policies i magistrats estrangers, d’interessos polítics nostrats que preparaven el seu salt cap a la mai prou exalçada “transició” i els pactes procapitalistes de la Moncloa, i de falsos camarades de qualsevol lloc que tenien l’os bertran com a pal major de la seva navegació per la vida. Confesso que només vaig vendre dos llibres a sengles polítics, els noms dels quals els estalviaré per no ser titllat d’oportunista, però que no eren del partit de la situació ni dels meus, diguem-ne, parents doctrinals.
Mentrestant, a l’altre costat del mirall, el president dels escrivents dels acords tan clars com el fang no s’està de dir que no els fa ni fred ni calor que el parlament rebutgés en el seu dia tant d’enfangament ni que el president de la Generalitat es trobi en un fangar. Tots som llimacs, com hi ha aiguamolls i basses!
I això és tot per avui, pacients lectores i benèvols lectors.
