10.05.2016 - 22:00
|
Actualització: 10.05.2016 - 22:44
Diuen les cròniques que aquest darrer Sant Jordi ha estat un èxit: explicaven quins havien estat els llibres més venuts, els autors que havien signat més exemplars, els milers de roses que s’havien regalat. Hem vist fotografies dels carrers centrals de Barcelona atapeïts de gent… I després? Apa, siau! I fins l’any vinent. Es ven la notícia que els catalans comprem molts llibres, tant se val saber si aquells llibres es llegeixen o, encara més important, si aquesta festa serveix per a crear compradors compulsius de literatura la resta de l’any. Tampoc no interessa fomentar la diversitat, aquí es tracta de reduir-ho tot a uns noms i uns títols. I fer veure que som un poble culte, ric, lliure, desvetllat i feliç!
El món de la cultura viu en una tensió permanent entre ser eficaç i arribar al màxim de persones possible. Ser eficaç, dic? Ho podríem expressar de moltes maneres, però l’art i la cultura han servit i serveixen per a moltes coses: per a fer-nos més sàvies i savis, per a emocionar-nos, per a transformar-nos com a individus i com a col·lectivitats i, entre molts altres registres, per a entretenir-nos. Afegeixo de seguida que n’hi ha que s’entretenen aprenent i n’hi ha que ho fan deixant-se beure l’enteniment, voluntàriament o involuntària. La cultura de masses no busca l’espectador individual ni fins i tot el públic com a concepte; és construïda per a l’audiència, les grans audiències. I això sempre tendeix a abaratir el coneixement, el rigor, la creació que requereix una pausa per a aprehendre-la. És clar que hi ha pel·lícules, programes de televisió o fins i tot anuncis que ens poden commoure, però la tendència és inqüestionable.
Aclariré que no sóc d’aquells que criminalitza la cultura de masses, d’aquells que insulta la televisió en genèric com si un llenguatge contingués el mal en el seu interior. En absolut. La història del cinema, per exemple, és des de sempre una de les meves línies de recerca. Però si fem que aquella tensió que he esmentat es decanti exclusivament per les vendes, per l’aparició abusiva d’uns mateixos autors als mitjans, per riure les gràcies als poders industrials de la cultura, el perill de l’alienació –ja sigui personal, ja sigui social– es fa més evident que mai. I a això s’hi arriba fent veure que l’única cultura que existeix és aquella que més es ven, aquella que una certa crítica es dedica a puntuar amb cinc estrelletes de cinc possibles. No, la diversitat és i ha de ser allò que caracteritzi l’oferta cultural, atendre tant els gustos massius com els gustos minoritaris.
Un exemple: fa uns quants anys, a la ràdio musical, el programa ‘Los 40 principales’ era una excepció. Hi havia programes de ràdio on podies escoltar cançons que s’emetien perquè el director del programa aplicava el seu criteri i les considerava interessants per la qualitat; ‘Los 40 principales’, ben a l’inrevés, introduïa el patró de les vendes. Aquell programa era l’excepció; ara, en canvi, és el model imperant. Sintonitzes Flaixbac o RAC 105 o qualsevol altra emissora musical i sempre hi sents les mateixes cançons, totes repeteixen una mena d’eslògan pervers: ‘els grans èxits del moment’. Quins èxits? Els que aquestes mateixes cadenes impulsen a partir d’acords amb les discogràfiques més poderoses; uns acords que no sé si tenen contrapartides pecuniàries o, pitjor i tot, es fan per convicció. Avui hi ha programes que et proposen d’escoltar músiques que no són ni seran mai a les llistes de vendes, però costa de trobar-los. Sembla que l’únic que compti és regalar promocions gratuïtes a aquells productes que justament són els que menys ho necessiten. Un segon exemple: el cinema. Ja em perdonareu si semblo un vell amargat, però en la nostra joventut hi havia diverses maneres de relacionar-se amb la pantalla; anaves al cinema per veure les grans produccions nord-americanes, evidentment, però un dia abans havies vist pel·lícules que et demanaven un esforç intel·lectual. Alguna vegada he dit que, avui, Bergman, Antonioni o Fassbinder estarien a l’atur. I Passolini pitjor que això: seria a la presó. I, mentrestant, en aquest supòsit, tothom ens recomanaria que veiéssim el darrer episodi de la nefanda saga dels ‘Transformers’.
I els llibres? Algú ha parat esment en el fet que aquest sistema de les supervendes i dels autors mediàtics oculta tota una altra manera de concebre la literatura? Que la lectura només pot entendre’s des de l’harmonia que s’ha de produir entre les grans vendes i els llibres minoritaris? Que el plantejament de Sant Jordi com a un parc temàtic de grans èxits empobreix la diversitat de la literatura –de la cultura– catalana? És cert que a Catalunya hi ha un seguit d’editorials petites que publiquen llibres molt interessants, però qui n’informa?, qui se’ls llegeix amb la idea de posar-los a l’aparador?
El periodisme mandrós és tan perillós com el periodisme carronyaire a què em referia fa unes setmanes. Periodisme mandrós és aquell que es limita a parlar d’allò de què tots parlen, a fer-nos escoltar exclusivament les músiques ‘hit-parade’, a entrevistar els actors que fan promoció d’una pel·lícula i repeteixen cacofònicament el mateix a tots els mitjans, a recomanar-nos els llibres de les grans empreses editorials i/o amb el suport de grups de poder mediàtic. Periodisme mandrós és aquell que canta les excel·lències dels productes destinats a les masses i que no sap o no vol recomanar també productes que, com deia John Berger, no seran mai al capdamunt de les llistes d’èxits, però hauran exercit un poder transformador en un grup indeterminat d’individus, ni que sigui en una sola persona. És el que el crític britànic anomena la vida subterrània de l’art, una vida que no es desplega i no s’ha desplegat mai en els supermercats de la cultura.
Ben mirat, la diada de Sant Jordi té coses molt positives, però allò que representa, aquest culte indiscriminat a la cultura resultadista, em penso que hauria impedit en el passat que haguéssim conegut les grans obres de mestres com Baudelaire, Kafka, Joyce, Proust… O de Brossa, Foix, Pla i tants altres. Decididament, ells no eren uns supervendes. I, tanmateix, sense els seus llibres la història de la cultura occidental seria molt més carrinclona. Hipermediàtica potser, però carrinclona.
