Sant Jordi i un remordiment

  • «Potser, ara, si, succintament, deixo constància d’un parell d’imatges, de flaixos gairebé, molt breus però significatius, em podré fer passar el remordiment»

Núria Cadenes
26.04.2017 - 22:00
Actualització: 26.04.2017 - 22:40
VilaWeb

No és una crònica de Sant Jordi, això.

No ho és.

Vull dir que l’hauria volgut fer, i que fins i tot em vaig convèncer que la podria fer: gentada a la Fira del Llibre, paperines, roses, el brindis dels escriptors, mil caixes, fotos, llibres pertot, retrobaments i somriures i juraria que vam portar més argelagues, heu vist les argelagues, què hi fan els stiltons sobre les argelagues… En fi: turbulència total (lluminosa i positiva, és clar, però turbulència) i ni rastre d’aquella estoneta que pensava que tindria per a sortir de la paradeta i passejar i preguntar i anotar opinions i sensacions i més venuts i més volguts i de tot.

No he escrit cap crònica del Sant Jordi a València, per tant, i tinc remordiments.

Perquè hi va haver Sant Jordi a València. Sempre n’hi ha (de fet, cada vegada n’hi ha més). I no n’he fet crònica. Aix.

Potser, ara, si, succintament, deixo constància d’un parell d’imatges, de flaixos gairebé, molt breus però significatius, em podré fer passar el remordiment.

Ho provaré.

El primer: la gentada.

De bon matí, quan arriba a la Fira una parella amiga de Barcelona, per saludar després de tant de temps, com va tot, aquestes coses.

I declarar-se al·lucinats per la gernació:

—Però això… això és una passada!

La resposta és automàtica:

—Sí, eh? I aquí dura deu dies!

D’acord: si veniu a la Fira del Llibre de València un dimarts a la vesprada és possible que no hi trobeu tantíssima (tantissimíssima) gent com hi havia per Sant Jordi. Però Déu n’hi do. I proveu-ho un dissabte o un diumenge: el que hi ha, als Jardins dels Vivers, és una veritable riuada humana, convocada pels llibres. Durant deu dies. Realment i civilitzadament espectacular.

I cada any, mentre dura, i quan s’acaba, queda el regust estrany de pensar que això que passa aquí no s’acaba de conèixer des de la resta del país, des de la Barcelona que tan concentrada i cofoia es mira el melic. En fi.

Va, el segon flaix: la rosa.

Perquè n’hi havia moltes, de roses, a la Fira, el dia de Sant Jordi. Llibres i roses i Sant Jordi a València. Amb una naturalitat que dura anys.

I al final del dia, quan amb prou feines si quedava res a lloc, n’hi havia una, de rosa, dins del poal. La darrera. Dos dits d’aigua, fulles soltes i una rosa dins d’un poal. Queia el sol. Era hora de plegar. Un darrer grup de persones mirant llibres, encara. Una parella jove. I el noi demana la rosa. Que si la pot comprar.

La llibretera:

—Però saps com va?

El noi:

—És clar.

La llibretera:

—És per a regalar, eh?

El noi somriu:

—Ja ho sé.

I besa la noia que té al costat.

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 6€ al mes

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem

Fer-me'n subscriptor